23.9.18

Les dones i els dies de Ferrater. Edició crítica de Jordi Cornudella




Vaig llegir un article al diari. Edició crítica de Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater a càrrec de Jordi Cornudella. I hi ha comentaris del poemes. Més que res, per orientar. Cornudella o és boig o valent o tot plegat.

Celebro molt aquesta edició. La compraré!!!!!




Les dones i els dies (1968) és el volum en què Gabriel Ferrater va aplegar la seva poesia, apareguda
anteriorment a Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos
(1966). Aquesta edició presenta per primera vegada, a més del text definitiu de Les dones i els
dies, tots els altres poemes que Ferrater havia publicat en revistes o que havia inclòs en els tres
volums previs i després no va recuperar. Comprèn, a més, un aparat de variants i reprodueix les
versions que el poeta va fer d’algun dels seus poemes en altres llengües.

1.4.17

La Pantera de Rilke

Probablement La Pantera de Rainer Maria Rilke (Praga, 1875) és un dels millors poemes que s’han escrit. Ho té tot, encapsulat i reduït en pocs versos. Hi és la matèria. I el contingut. I la bellesa. La forma, perfecte, eleva encara més cada una de les passes de la pobre pantera engarjolada.


És un poema nítid com una matinada. Hi ha els cercles concèntrics que com un joc estel·lar giravolten els uns sobre els altres: els ulls de la pantera, potser? El cercle de les passes de la pantera, el cercle de la gàbia, el cercle mental. El món fet de reixes. L’interior i l’exterior. I aquí, entrant i sortint, tot el joc, la reflexió, el pensar que aquesta pantera de Rilke té molt d’humana i tots, poc o molt, ens hi veiem reflxats.

LA PANTERA

El seu esguard, cansat de veure passar
les reixes, ja no retè res més.
Creu que el món està fet
de milers de reixes i, més enllà, no res.

Amb un caminar tou, passos flexibles i forts,
gira en rodó en un cercle menut;
és talment una dansa de forces entorn d’un centre
on roman atuïda la seva voluntat potent.

A voltes, s’alça el teló de les parpelles,
mut. Una imatge hi penetra,
recorre la calma en tensió dels seus membres
i, quan arriba al cor, es fon.

 Rainer Maria Rilke
(Crec que la traducció és de Vinyoli, no estic segur)



27.8.16

Vent d’aram, Joan Vinyoli.

Aquest petit llibre de poesia de Vinyoli, de tots els que he llegit d’ell, és el que més m’arriba. Profunditat, aparent senzillesa, la bellesa no s’escapa. Vent d’aram (1976), en edició de tapes vermelles, tal com el vaig comprar a una llibreria de Ronda Universitat que fa anys és un botiga per turistes. També hi ha una unitat, el bosc com teló a l’escenari d’una existència, tota una vida passada per l’alambí de la metàfora, la imatge, el ritme lent i la música que fa d’aquest Vent d’aram un dels millors llibres en llengua catalana, moderns, que he tingut a les mans.




Hi ha aquesta peça que tant em recorda a Kavafis.

EL GUANY

Mai no et rendeixis.
                               Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
                               Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

O aquesta altre que sembla una lloança al mateix fet de viure, en aquella època en la que el poeta començava a estar molt malalt.



APLEC

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

O aquest altre poema, també esperançat.

DIE ZAUBERFLÖTE

Aturada en unn bosc
de cedres vells, toques la flauta.
                                                  Quina
tonada, no ho sé.
                           Somreies
feliç.
         Em parles de vegades
amb una veu potser l’equivalent
del primigeni so.
                           No deixis
mai de tocar en el passat ni ara.
Crea el so.




La veritat és que oblido la majoria de llibres que llegeixo. Aquest no, aquest es sosté sobre el sedàs dels anys.

23.5.16

La dona boxa

Un altre graffiti que m’enamora. Aquest sobre boxa, aquesta imatge que tan suggereix. És a una porta d’una minúscula plaça de Gràcia, la Gato Pérez.

imatges poétiques
By Igor.

15.5.16