24.11.12

Conte de Nadal. L'àvia


Un conte de Nadal, abans de Nadal, just quan queda un mes per les festes. Pertany al llibre "37 Relatos para leer cuando estés muerto". Aquí el publico en català i castellà, amb alguna diferència minúscula.



Conte de Nadal. L'àvia

Al seu piset del carrer Hospital, amb l'escalfor de l'estufa que cremava des del migdia, la dona ja tenia el sopar de la Nit de Nadal gairebé enllestit. De la minúscula cuina va treure unes costelles de porc amb patates i ceba.
«Ja tenim el sopar aquí», va mormolar. Mentre duia la safata va mirar els mobles del menjador, que també era lloc per dormir. Tants anys acompanyant-la. Estimava el bufet de fusta negre on, al damunt, hi tenia les fotos de la família. «Verge Maria! És aquesta crisis, que diuen que no marxa. Sinó, tindríem un xai al forn o així. Però, escolta tu! Les costelles de porc són ben bones també». La flaire agre i dolça va expandir-se a l'aire tancat i calent de la sala. Va deixar la carn a la taula, que ocupava més de mig menjador. Les seves mans, ombrejades per la vellesa, i de dits fràgils, van engrapar l'obridor com si aquest pesés tan com un escriptori. Els lavis de l'àvia van traçar un somriure melangiós quan recordà les valls d'Osona, quan ella era una xicota i duia de l'estable a la casa dos grans lleteres. I ho feia somrient, amb les galtes ben vermelles. Va obrir el vi.
«Avui res de tele, tu, que és Nit de Nadal», va dir. Va servir les costelles, daurades i cruixents, i va començar a sopar. Es va alçar un moment de la cadira. Primer va acaronar el cap d'en Sandokan, aquell gat vell i escanyolit, i després el va alçar deixant-lo sobre la taula. «Au va! Un dia és un dia». Després va agafar la fotografia d'en Manel i la recolzà sobre l'ampolla de vi. «Bon profit i Bon Nadal a tothom», va dir mentre el gat esperava el seu premi.


contes catala

Cena de nochebuena

En su pisito de la calle de los Templarios, al calor de la estufa de butano que quemaba desde el mediodía, la mujer tenía la cena de nochebuena casi a punto. De la minúscula cocina sacó las costillas de cerdo con patatas y cebolla caramelizada.
«Ya tenemos la cena aquí», dijo. Mientras entraba con la bandeja observó los muebles del comedor, que también era donde dormía. Tantos años acompañándola. Sentía predilección por el bufete de madera negra en el que, encima, tenía las fotos de la familia. «Virgen Santa, es esta crisis, que dicen que no quiere irse. Sino, serviría un cabrito al horno o algo así. Pero, ¡oye! Las costillas son muy buenas también». El aroma agridulce saturó el aire cerrado y caliente de la estancia. Las manos manchadas por la vejez, los dedos como alfileres que se cernieron sobre el abridor como si este fuera el saliente de una cornisa. Los labios de la mujer esbozaron una sonrisa con líneas de melancolía al rememorar los valles de montaña, en los tiempos que ella era una moza y en cada amanecer cargaba del establo a la casa dos grandes lecheras llenas de tibieza. Y lo hacía contenta, con los mofletes rojos, la cara caliente. Abrió el vino.
«Esta noche, nada de tele, que es nochebuena», recordó. Sirvió las costillas doradas. Iba a empezar a comer cuando se levantó un momento de la silla. Se agachó para acariciar la cabeza de Sandokán, el gato viejo que estaba en los huesos. Lo alzó, dejándolo sobre la mesa. «Venga, va, un día es un día». Luego tomó del bufete la fotografía de Alfredo y la dejó apoyada sobre la botella de vino. «Buen provecho y felices fiestas a todos», dijo, mientras el gato se arqueaba y, conformándose con oler, esperaba su premio.



19.11.12

Poemes i haikus abans de morir


Rellegint “Poemes Japonesos a la mort”, de Yoel Hoffmann, em vaig tornar a emocionar, riure i pensar. Hi ha una tradició ancestral al Japó d'escriure un petit poema quan sents que la mort truca a la porta. Hi ha moltes maneres d'escriure versos per acomiadar la vida. Si trobeu el llibre, no dubteu i mossegueu-lo. Deixo tres petits poemes dels centenars que hi ha, que he traduït de manera sencilla i tan directe del castellà com he pogut. Estic començant a escriure un post llarg per publicar a Antiga Vamurta, ple de haikus, tankas i poemes curts dels monjos i guerrers japonesos.

poemes japonesosEncara que els meus dies s'haguessin allargat
la foscor no s'hauria
retirat d'aquest món.
En el camí vers la mort, entre els turons,
m'embadaleix la lluna.

Oroku, una poetessa japonesa del segle XVI, escriu aquestes línies abans de suicidar-se.

El poeta Giun, que mort al 1333 a l'edat de 81 anys, escriu això.

Totes les doctrines esmicolades:
L'ensenyament zen, descartat;
Vuitanta-un anys.
El cel s'esberla i desploma
la terra s'obre:
És dins el cor de foc
on s'amaga la primavera.

I un darrer poema, tan nuclear i dramàtic que em sembla genial:

El darrer desig humà:
aferrar-se
a l'aire.



13.11.12

Meridià de Sang, poètica terrible


poesia terrible
Cormac McCarthy va publicar a l'any 1985 un llibre terrible, Merdià de Sang. Una reformulació del western on allò important és la reflexió sobre l'home, situar-lo enfront la natura i fer-li fer un llarg tomb, al modus operandi d'una Odissea tacada de sang, amb un violència que fins i tot és massa. La violència et deixa baldat. Això sí, el llibre és bo, bo i terrible en la seva quasi negació del ésser humà.
McCarthy és un superdotat de la literatura. Enmig de la devastació que és Meridià de Sang ens deixa rastres poètics:
«Negres als camps, esprimatxats i encorbats, amb els dits com aranyes entre les càpsules de cotó. Una agonia a l'ombra del jardí. Amb el fons del sol al capvespre, figures que es mouen en el lent crepuscle al llarg d'un horitzó de paper».
Està publicat en català per Edicions 62 al 2009 en un magnífic llibre traduït per Esther Roig i Lluís Delgado. Em va semblar un treball collonut, precís, de pura artesania literària.
I per cert, compte amb El Jutge! Magnífic personatge.

11.11.12

Poema del petit país

Primer de tot caldria preguntar-se si això és una poesia. Després, entendre que no és més que una mirada irònica sobre Catalunya, petit i gran país de les nostres misèries i alegries.

Aquest país és tan petit

Aquest país és tan petit
que del borrissol
en diuen bosc de les fades
i els àngels i els ànecs
es confonen al cel de cremallera
Oi-tant-Oi-tant-Oi-tant
Tan petit, petit, petit
que les mascarades*
només les llegeixen
altres poetes
Aquest país és tan petit
que fins i tot els rockers
fan anuncis
pels usurers globals
amb noms comarcals
Oi-tant-Oi-tant-Oi-tant
Els lladres no els cal
anar a presó,
els grassos no paguen
impostos
Els polítics somien
corrupteles perfectes
i parlen d'Icàries
de prostitutes n'hi ha poques
i a les festes badallen
els xulos ho són a mitja jornada
pel matí són perfumistes
els actors fan de reis
borratxos i escombriaires
a la tele surten quatre gats
que s'entrevisten ufanosos
els uns als altres
els professors tenen prou
amb dos noms
i un és d'un club de fútbol
els nens no surten del pati
les nenes tampoc
els pidolaires s'ho miren
i somriuen
els amics dels amics
són tots
de merda també
n'hi ha per a tothom
i els cucuts semblen
tenir una única cançó
Oi-tant-Oi-tant-Oi-tant

* Mascarada, de Pere Gimferrer. Un grandiós llibre de poesia.


poemes catalunya
Petit Príncep

2.11.12

El conte de Els Tres Porquets


El conte de Els Tres Porquets

El primer porquet va construir una llar amb pedres i pals. El llop, sí, la va ensorrar.
El segon porquet va aixecar una llar amb grans troncs que el llop, sí, va incendiar.
El tercer porquet va edificar una llar amb totxanes i vidres climalit que el llop, sí, va embargar.

Del segon porquet sabem que va emigrar i ara viu a un país on mai no surt de la fàbrica.
Del tercer porquet sabem que viu en un estat d'histèria eterna, farcit d'ansiolítics i cocaïna.
Del primer porquet, lluny de versions oficials, sabem que va trobar una nova vall i va tornar a construir una casa amb pedres i pals. La vall era salvatge.