25.7.12

Poema pel pare


poema pel pare
By Igor

Una poema pel pare. És l'últim poema del llibre 4 Patis. Un poema dedicat al meu pare. Hi sobrevola la mort, que és el final del camí, que forma part del fet de viure.Aquí os deixo la poesia pel pare.

Què publicaré després d'aquest poema? Més poemes, segur. Espero que us agradin i us agradi. Teniu tot el llibre de poesia 4 Patis en lectura on line en aquest blog i en descàrrega també.

 
          Mides Constants

S’escapa          Els olis
la llum           frenant
de la tarda       fils de sorra

Quan tornes       M’escames
filant            els punts
de la tomba       de la taca

Tot i els anys
  Tot i el goig
    Molt enllà
     Tot s’escampa
       Quan cantes des del país dels morts.

Del teu record viuen les fades
i dels teus anys en fan cançons,
quan fibla el raig de la tardor
cremant les flors d’aquestes tardes.

Del teu record es pot dir poc
com dels meus dies quan als camps
hagi tornat. Tintes de foc
de tants migdies prop del mar...

És un amor lícit un quadre?
No es desfan els seus colors
als negres pous de la riuada.
És l’únic guany? Fixar la mort.

No guanyaré tot el dolor.
Mai no sabrem per quins barrancs
l’arrel s’aferra a la claror.
No t’esperaré.
I a cada batec
tornes xiulant pels boscos d’agost.
Ningú em conte llegendes, pare,
ningú.

Llisquen daurades les llums de la tarda.
Marxa l’estiu i marxem tots dos
pels marges de turons i camins remots.
        
                                    Igor Kutuzov.

18.7.12

Flors Vermelles


Una poesia curta sobre les flors vermelles, la vida, el temps. Fràgils i temporals.

Flors vermelles
flors vermelles
Flors vermelles, by Igor.
Aquelles flors vermelles i carnoses
que vas portar,
s’esmicolen separades de la terra.
Les vaig abandonar al balcó,
exili de llum i aire,
condemnades al destí del nàufrag.

Però, avançada la tardor,
va aparèixer, voltant el ram,
una subtil companyia.
El vol translúcid, pur,
d’una papallona.
Blanc entrar i sortir. Simple, viure.


               I. Kutuzov

15.7.12

Poema Deixat al Maig


En aquest poema curt sobre el mes de maig i la primavera hi ha una confrontació.  El bosc, humit.

Deixat al Maig
Petits núvols a la deriva
perseguits per enormes
cuirassats blancs.
El bosc, a sota, s’esgarrifa.
Ha plogut tant
que el verd vessa arreu.
Apoteòsica és l’exuberància.
Tinc dret a queixa
aquest mes de maig?

maig poema curt primavera





5.7.12

El vell llagut


poema el marUn poesia sobre el mar, l'ambició, els premis dolços i els salats. Una poesia que és també mirar al passat. Uns versos estranys, avui, un xic clàssics. El vell llagut és una història sobre un pescador, que un matí, surt a cercar el peix lluent.

El vell llagut
     I
Marxà de la casa adormida
per trobar l’aire d’un matí.
Travessà el port sota la lluna
velada pels blaus i robins.

Sentí la pau tibant les cordes
del blanc i vell, amat llagut,
la llum de l’alba s’estenia
quan enfilà el vol vers al sud.

Deixà el record d’una pell tèbia
a terra ferma, dona i fills
entre llençols lligats mirant-lo,
amb la fiblada d’un partir.

Davant, el pòrtic d’un nou dia
parlava d’àngels i cançons,
una mar llisa contestava
a tots els jocs de llum del sol.

Tancà els seus ulls cargolant-se
amb la promesa del garbí,
els pensaments fluïen lliures
el vent el duia al seu destí.

Tot era clar, la vela blanca
obrint camins a l’aigua, el casc
del vell llagut trencant l’onada,
la mar guardant excelsos sards.

Immensa creix la prada blava
al seu davant, darrera, lluny
els dents blancs brillen a la cala
d'on ha nascut el seu llarg rumb.

Llençà les xarxes a les aigües
verdes cercant el peix lluent,
cremava el sol la seva cara
la gola, el pit, la mar roent.

L’allau de llum el pertorbava
i aquell migdia el món fou pla,
la sort, un déu esquiu, volava
i ell s’endinsava mar enllà.

La xarxa buida, cau la tarda
llença i recull i ja no sap
on és, la costa és esborrada,
en un camp blau és enterrat.

    II
A l’horitzó, llances de pluja,
la mar tremola com un pit
accelerat, es plany la fusta,
albira, el vell llagut, la nit.

“Què he fet, he arribat fins l’aresta
d’una tempesta que avançant
deixa la meva vida al vespre?
Tempto la sort, mato la fam”.

“És fam o desig?” La mar parla,
trontolla el llagut ensorrat,
s’eleven parets d’aigua negre,
s’esborra el cel encapotat.

El llagut s’eleva i davalla
desfilats revolen perills,
el vidre del vent l’aclapara
i el tomba fins fer-lo enfollir.

Resa tremolant, la veu sorda,
l’estrèpit ferotge del mar
l’anul·la i només prem les cordes
esperant la mort aferrat.

Esmola la nit la navalla,
s’esventra el blau zinc endurit
del sostre adherint-se amb l’onatge,
les ombres estenen neguits.

Empès cap al cim de la forja
recorda la dona, uns ulls
latents, un lliscar teles fosques...
S’acosta la hora. Qui escull?

Seré una pedra d’una platja
que es llença sense cap raó,
submergint-se lenta a les aigües
i ja fins la fi queda al fons?

Les mans, l’esperit esquerdat,
el cos moll i fred, sense forces,
avança el llagut contra l’òrbita
del temps i els corrents, atrapat.

Saber que el llagut és errant,
un punt en la nit, una vela,
un llampec de llum oscil·lant
dins els infinits miralls negres.

  
    III
Despertar lligat a la barca
davant una calma fulgent,
Verds flama, vermells són els marbres
on sura la llum del corrent.

La pell del llagut és tintada
amb la sal que esquerda les mans
del home, del vell que ara canta
a l’alba, segur de tornar.

Navegar deserts amb les ànimes
dels qui es van quedar, recordar
per què van partir tots els altres
i agrair la sort de remar.

Somriure cansat a la brisa
que empeny el llagut cap al port,
deixar caure el braç, les gavines
tornen eixordant l’horitzó.

Després de flotar als ingràvids,
els camins, els cercles del mar
deixen de girar, aturant-se.
La terra emergeix esclatant.

S’ensorra l’esfera a l’estómac
del mar que s’encén plorant sang
i metalls que brillen i moren
com el vell, que sap el final.

Quan no hi ha ningú, l’espigó
és un fortí trist, roca llòbrega
que rep al perdut sense mots.
L’onatge colpeja les roques.

Caminar passant porticons
tancats, bruts els ulls d’un cel d’ombres.
Quan el sol se’n va les raons
d’un poble es podreixen a fora.

Traspassar la porta esperant
la plaent foscor de la casa.
Tots els llums són freds, és tan tard
quan s’arronsa al buit llit de palla.

Dorm l’home i somia bon temps.
Aires envelats per la calma
on els nens de mar fan castells
a la platja on dorm la barca.
                                      By Igor Kutuzov

poemes mar catalapoemes pescadors 

2.7.12

El llarg poema El Vell Llagut

Hola. Queden quatre poemes per acabar de publicar en aquest blog de poesia en català el llibre de Quatre Patis, que podeu descarregar gratis i sense registres. Després no sé massa bé el que faré. I això m'agrada perquè podré improvitzar fent de gos errant que va d'aquí cap allà pujant tota mena de textos, presentant poetes i poetesses moderns i clàssics. També algun conte que he escrit, qualsevol cosa!

Aquesta setmana publicaré al blog el més llarg dels poemes que he escrit, titulat El Vell Llagut. Són cent vint versos que expliquen la història d'un pescador. Sembla una bogeria, perquè de fet és un homenatge a la poesia clàssica, però de fet té un punt d'experiment. Hi ha una reflexió sobre l'ambició, els somnis i les recompenses. També és una poesia que parla de la fascinació que em provoca el mar, o la mar, que deia Baudelaire.
Desconec si blogger em permetrà pujar un text tan llarg, potser ho he de fer en dos entrades, cosa que no m'agradaria gens ni mica.
En fi, la idea és acabar de pujar al núvol d'Internet el llibre de poesia abans del mes d'agost de 2012.