23.12.13

Poema Zeppelin

Poema Zeppelin       
poemes actuals catala


Fa anys que del zeppelin
et van fer baixar. Només a tu.
El Zeppelin que gravitava damunt
les nits joves de la ciutat
on es prohibien els impossibles.
Tots els carrers eren un escenari,
tots els soterranis on ens citàvem
eren excusa per ser fantàstics.

La ciutat pot ser una gàbia
feta de laberints tan idèntics
que esborren les teves passes.
No tant la soledat com les preguntes.
Creus que has fet alguna cosa,
incapaç per ser sublim, potser 
massa planer pels jocs de Venècia.
Ets el pètal que cau a terra
perquè segueixi la flor oberta.
No has entès que ets sacrifici,
una molèstia pels escollits
del substrat de mediocritat
que alimenta el cor de la ciutat.

No eren els teus amics, no t'estimaven
com tampoc entre ells s'estimen.
El zeppelin dóna voltes
com una monstruosa cuca de llum
lluny de tu que, sorrut i callat,
insubmís a la desesperança
amb les genives comences a esberlar 
les parets que t'empresonen.

                       Igor Kutuzov, desembre de 2013

18.12.13

Dos poemes d'Eugenio Montale

eugenio montale descarregar llibre poemes
He llegit el llibre de poemes Las Ocasiones, d'Eugenio Montale, d'aquell poeta italià del que algun cop he parlat. I l'he retrobat. Sí, és el dels Ossos de Sípia i del Meriggiare (Migdiejar, Montale). L'he retrobat en castellà perquè en català ha estat poc traduït, malgrat ser un dels poetes més notables d'Europa dels darrers anys. Montale va escriure pocs llibres, ell deia que esperava la poesia, que no anava a buscar-la. A Le Occasioni hi ha un dels millors poemes que mai he llegit titulat Viejos Versos o Vecchi Versi, que té versos com aquest: 

«y se quedó para siempre
                    entre las cosas encerradas en un giro»  (“e fu per sempre/ con le cose che chiudono in un giro”)

baixar poemes catalaMés avall deixo la “La Casa de los Aduaneros” en castellà. En Narcís Comadira va traduir alguns poemes de Montale fa uns anys. També en Tomás Garcés. Comadira a «El corn anglès» sap trobar les paraules i la seqüència per regalar-nos aquest sorprenent poema que copsa quelcom complex amb mots senzills que fan d'aquesta peça una cosa extraordinària. Heu sentit mai aquesta percepció?

Corn Anglès

El vent que aquesta tarda toca atent
—recorda un fort sacseig de làmines metàl·liques—
els instruments dels densos arbres i escombra
l'horitzó d'aram,
on estries de llum van estenent-se
com aquilons en el cel que retruny
(Núvols que passen, clars
reialmes d'allà dalt! D'alts Eldorados
mal closes portes!)
i el mar escama a escama
lívid, canvia de color
llança a terra una tromba
d'escumes cargolades;
el vent, que neix i mor
a l'hora que lenta s'embasarda
pogués tocar-te aquesta tarda,
desafinat instrument,
cor.
                 Eugenio Montale.

Montale va ser poeta, però també periodista i crític musical. Genovès, nascut al 1896, va passar d'estudiar cant a participar a la Primera Guerra Mundial com a oficial d'infanteria. Abans de la Segona Guerra Mundial va patir l'ostracisme per ser antifeixista. Va rebre nombrosos premis per la seva obra poètica (El Nobel de literatura de 1975 també), que es basa en els següents llibres: “Ossos de Sípia" (1925), “Les ocasions” (1939),  “La tempesta i altres coses” (1956) i “Papallones del cafè de la plaça”, al 1956. Més tard va publicar “Satura”, “Trenta dos variacions” (1973) i “Altres versos”, al 1981.

els llibres de poesia de montale pdf

La casa de los aduaneros

Tú no recuerdas la casa de los aduaneros
sobre el barranco profundo de la escollera:
desolada te espera desde la noche
en que entró allí el enjambre de tus pensamientos
y se detuvo inquieto.

El sudeste azota hace años los viejos muros
y el sonido de tu risa ya no es alegre:
la brújula gira enloquecida a la aventura
y el cálculo de los dados ya no vuelve.
Tú no recuerdas; otro tiempo trastorna
tu memoria; un hilo se devana.

Aún tengo un extremo; pero se aleja
la casa y sobre el techo la veleta
tiznada gira sin piedad.
Tengo un extremo; pero tú estás sola,
no respiras aquí en la oscuridad.

¡Oh el horizonte en fuga, donde se enciende
rara la luz del petrolero!
¿Está aquí el paso? (la marejada insiste
aún sobre el barranco que se derrumba...)
Tú no recuerdas la casa de esta
noche mía. Y no sé quién se va y quién se queda. 

I per acabar deixo un vídeo de Montale recitant el seu  Meriggiare. Tota la música és allí.



14.12.13

El Nadal, segons Pessoa

poemes de fernando pessoa en catala
He trobat fa una estona aquest poema de Nadal tan poc convencional del poeta Fernando Pessoa i l'he traduït al català en un exercici de pocs minuts. M'ha fet gràcia el poema. S'emmarca en aquella negació gairebé permanent del poeta portugués. Aquí el deixo. Si tens dubtes de fe, millor no el llegeixis.


Nadal
Neix un Déu. Altres moren. La Veritat
ni vingué ni marxà. L'error va mudar.
Tenim ara una altre Eternitat,
i era sempre millor allò que va passar.

Cega, la Ciència la inútil gleba llaura.
Boja, la Fe viu el somni del seu culte.
Un nou déu es només una paraula.
Ni busquis ni creguis: la veritat és oculta.

7.12.13

Contes d'Òscar Wilde per infants. El gegant egoista

conte del gegant egoista Els contes d'Òscar Wilde són un bell esforç per retratar l'eterna condició dels homes amb una veu poètica i sencilla. Pocs, crec, han aconseguit escriure contes per a nens i adults tan aconseguits, tan plens que es segueixen llegint avui i probablement demà. Sentiment, capacitat de copsar aquells comportaments que es repeteixen, elegància en la prosa. Els contes infantils d'Òscar Wilde ho tenen tot. No només va escriure contes, Mr. Wilde, també novel·les i un dels millors llibres de poesia, molt diferent en el seu to al resta de la seva obra, que mai he llegit, La Balada de la Presó de Reading.

baixar contes oscar wildeEl gegant egoista, el conte que us deixo aquí, potser és també una involuntària metàfora de la nostra Europa i les seves fronteres.

EL GEGANT EGOISTA

Cada tarda, en tornar del col·legi, uns nois tenien el costum d'anar a jugar al jardí del gegant. Hi havia un gran jardí solitari, amb una gespa verda i suau. Brillaven aquí i allà boniques flors que recordaven les estrelles, i hi havia dotze presseguers que a la primavera es cobrien amb una delicada floració blanca i rosada i que, a la tardor, donaven fruita deliciosa. Els pardals, posats sobre les branques, cantaven tan deliciosament, que els noiets interrompien habitualment els seus jocs per a escoltar-los.

3.12.13

Poema curt de Nadal de Ventura Gassol

poema nadal curtS'acosta el Nadal, aquell moment en que hauríem de ser feliços i, com a mínim, ho hauríem d'intentar amb un somriure de plastilina. Nadal, també cal fer regals. Però, com? Si no t'arriba ni per pagar la factura de la llum i encara deus mig lloguer o tres quotes de l'hipoteca. En tot cas, sí que el temps s'atura per Nadal, veus a la família, si encara no t'hi has barallat i queden els nens, per ells sí val la pena fer Nadal.
Porto aquí un poema de Nadal curt, del poeta Ventura Gassol (1893-1980) i l'assenyalo perquè realment són uns versos de festes de nadal diferents, lluny de l'òptica gastada de neu, somriures, miracles i coses que no passen mai. Ventura Gassol és relativamente desconegut, malgrat els seus set llibres de poemes.
nadal minaires poemes nadal

EL NADAL DELS MINAIRES

Quina rosada que ha plogut dels cels!
pluja de llum que fa la terra flonja,
els minaires l’han vist com una esponja
mullada i xopa de claror d’estels.

–Pugeu a flor de terra a fer les paus,
o vells minaires, presoners de guerra;
sortiu d’aquesta tomba que us enterra!–
–Hi pesen massa lloses de palaus.

Pels esguards avesats a la tenebra
és massa tendra aquesta llum de gebre
i el cel d’aquesta nit és massa blanc.

Ja pujarem la nit tants cops promesa:
cada palau serà una pira encesa
i cada estel un degotís de sang.

27.11.13

Les portes de Tannhäuser

blade runner en catala
He vist coses que la gent no creuria. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raig-C brillar en la nit prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.

Això es poesia? Per a mi sí. És poesia. Cito un dels fragments més famosos de la pel·lícula de ciència-ficció Blade Runner (1982), traduïts al català, del director Ridley Scott. Tot just ahir vaig acabar la novel·la en la que es basa aquest film que quasi sé de memòria: Els androides somien xais elèctrics, de Philip K. Dick. Però, home!, al llibre cap androide no diu això. És obra dels guionistes de Blade Runner. Van superar el llibre en el que es basaven?
Les formigues. Les formigues no senten la diferència.”

blade runner traduïda al catala

24.11.13

Un antic conte de Nadal, la venedora de llumins

Hans Christian Andersen, potser l'escriptor danés més conegut, era una mica cabró a vegades. I dir cabró és ser indulgent. Aquest conte a les portes de Nadal, La venedora de llumins, és un dels contes més tristos que més he llegit. Una història molt eficient en el seu objectiu, que no és un altre que fer patir al lector. Molt lluny queda l'actitud aquesta pobra noia a la de l'altre escandinava,  La noia que somniava amb un bidó de gasolina i una capsa de llumins. En tot cas, aquest conte d'Andersen també deixa testimoni de la permanent injustícia del món. De Christian Andersen són tots els contes. Tots, o quasi tots.

contes de nadal clàssics
La venedora de llumins

Quin fred tan intens! Queia la neu i la nit arribava a poc a poc. Era la nit de Nadal. Enmig del fred i la foscor creixent, una pobre nena va passar pel carrer amb el cap i els peus nus. De fet, quan va sortir de casa tenia sabates, però no li havien servit gaire temps. Eren unes sabatilles enormes que la seva mare ja havia fet servir: tan grans que la nena les va perdre al córrer per creuar el carrer per a què no la trepitgessin els carruatges que anaven en direccions oposades.

19.11.13

Cambra de tardor, poesia d'amor de Gabriel Ferrater

poemes amor gabriel ferrater
cambra de tardor poema amor ferraterNo tinc del tot clar que Cambra de la tardor, un dels poemes més famosos de Gabriel Ferrater, sigui o no un poema d'amor. Com a mínim es atípic i en els versos s'hi barregen altres coses, enriquint aquesta peça magistral del poeta de Reus. Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra?

Potser que en aquest poema s'hi resumeixin les obsessions i els temes centrals de Les dones i els dies, que aplega l'obra revisada de Ferrater: les dones (l'amor), el pas del temps, l'art. 

Jo no em canso de demanar que es llegeixi aquest home, de reivindicar el seu llegat poètic, un dels pocs, massa pocs, realment grans de la història recent de la literatura catalana. A qualsevol bona llibreria trobareu els llibres de Gabriel Ferrater, como a ebook encara no le sabut trobar. 

Afageixo tres videos. Un és de Lou Reed recitant "Cambra de la Tardor". Això seria com si el Papa de Roma recités els meus poemes. Els altres també és molt, molt ben trobats. I aquí us deixo amb la música, la música del poema. In memoriam de Ferrater.

Cambra de la tardor
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                         "Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
                                     Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                   "Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen
i avui que callen em fa estrany".
                                              Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna. 







15.11.13

Versos pel terra

poesia curta catalaUna nova poesia curta made in Kutuzov. Un petit moment de l'altre dia que vaig transformar en versos, que sempre és millor que en bales.

Versos pel terra
Desesperat vas arribar a casa.
Suant, gesticulant al menjador buit.
No hi havia ni un fil a l'agulla.
Tots els estels fonent-se un a un.
Fins que vas caure en una butaca
i vas mirar al teu voltant.
Tot el que et calia era allí,
a l'abast de la mà, escampat per terra.
                                                                              I.K 

10.11.13

Adonis, poeta sirià i els poemes en català

poemes adonis en catalaAdonis, el pseudònim del poeta sirià i més tard libanés Ali Ahmad Said Esber, és un dels artistes i intel.lectuals més reconegeuts del món àrab.  Ja porta escrits més de vint llibres, tots en àrab.  

El vaig conèixer i sentir recitar al Barcelona Poesia que es celebra al Palau de la Música. Bona poesia la d'Adonis, per això el porto a aquest racó de la xarxa. És un poeta que ha treballat al Líban i a França, lluny, sembla, de la convulsa Siria. 


poesia arab

Són famosos els seus Cants de Mihyar el de Damasc (1961), però en té molts, com El llibre del setge de Beirut (1985). 

Epitafi per a Nova York

Pinzellada de la terra com una pera
o un pit.
Entre aquests fruits i la mort
sobreviu un truc d'enginyeria:
Nova York,
anomeneu-la una ciutat sobre quatre potes,
camí del crim
encara que l'ofegat ja gemega
a la distància.
Nova York és una dona
que sosté, segons la història,
un drap anomenat llibertat amb una sola mà
i estrangula la terra amb l'altre.

                      (Aquí he fet una lliure traducció del castellà.)
adonis poemes arabs traduits al catala



Rei dels Vents

L'extrem és la meva bandera,
sense germanor ni retrobament,
l'extrem és el meu cant.
Mobilitzo les flors, convoco arbres
i desplego el pavelló del cel.
Estimo, visc i neixo en les meves paraules,
aplegant les papallones sota l'estendard del matí,
fent créixer els fruits,
pernoctant amb la pluja
en els núvols i ses esquelles, en les mars.
Amollo els estels, fermo les àncores
i m'erigeixo jo mateix.

          (Traducció del àrab de Dolors Cinca.)

Extraviament

Errabund, llenço la cara al matí i a la pols,
la llenço a la follia.
Els meus ulls són d'herba i de foc,
els meus ulls son estendards i emigrants.

Errabund, llenço la cara al matí i a la pols,
neixo a les acaballes del camí
i crido, i amb mi criden el camí la pols:

Déu, que bonic perdre'm amb el meu rostre,
extraviar-me ple de flames.
Oh tomba! Oh fi meva al llindar de la primavera!

                            (Traducció del àrab de Dolors Cinca.) 

3.11.13

De Foix, És quan dormo que hi veig clar, sempre.


el poeta foix de jove
A vegades, poc sovint, m'acosto de puntetes a la pastisseria Foix i compro un car pastís. D'aquells de crema cremada, tan eròtics al paladar. Mentre faig cua saludo l'estàtua de Foix, només el cap. Un cap calb de bronce. Miro que no em mirin i li passo el palmell pel clatell. Aleshores xiuxiuejo: «És quan bec que hi veig clar». I per no ser pesat, si compro pa, li dic: «És quan fumo que hi veig clar».

El poema És quan dormo que hi veig clar de J V Foix, és un dels millors que s'ha escrit, de sempre, en català. Mètrica perfecte que permet miraculosament que el vers segueixi sent salvatge. Un aire oníric, de veritat eterna, subjectat i multiplicat per la música de la poesia. El poema va ser publicat al 1953, lluny de l'època surrealista.

es quan dormo que hi veig clarÉs un d'aquells poemes en que la mètrica i el sentit feliçment es troben. Són tres estrofes de deu versos cada
una, perfectes, en heptasíl·labs rutilants —i poc freqüents en poesia catalana— i rimes ABAB, essent “A” rima masculina i “B” rima femenina. No, no trontolla el vers sotmès a la mètrica, penso.

És quan dormo que hi veig clar
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
                                      J.V.FOIX

es quan dormo que hi veig clar
Foix, a l'esquerra.





31.10.13

Madredeus vora el mar

Doncs a l'entrada anterior hi ha un poema. Un poema escrit mentre escoltava Madredeus. Aquesta gent que sembla que floten. En concret aquest tema de Madredeus, Agora, va desencadenar el breu poema.



23.10.13

Cantar-te de matinada


poema petit amor
By Igor.
Un poema curt, un poema petit d'amor. El deixo per aquests comtats a l'octubre, un mes que fa sovint de retrovisor.



Cantar-te de matinada,
cantar a la mar.
Llegir el teu perfil al balcó
en aquella tarda que beguérem massa
i plovia sobre els teus mots.


Cantar-te de matinada,
l'atzar em fa seguir
les runes de les teves passes.
Cantar-te de matinada,
cantar a l'alba
sobre els turons dels morts.



                                                        Igor Kutuzov, avui mateix

11.10.13

Poeta oficial


Poeta oficial

Quatre amables llibres mediocres
magrejant el mateix fang.
Ser sodomitzat sense mesura
i coincidir amb matís fals
amb la ronca veu del amo.


                 I.K, avui mateix, oct '13


 




6.10.13

Foix, avui i ahir.

A vegades vaig a comprar pa i melmelada a la pastisseria Foix. Hi ha un bust d'un vell, allí. Sempre que hi vaig li acarono el cap sense pèl. Sense que em vegi ningú li xiuxiuejo " I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll?». El bronce, però, guarda un silenci tossut.
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

23.9.13

Mor Juan Luis Panero, de la família Panero

poemes juan luis panero

La mítica família Panero, tres germans artistes: Juan Luís, Leopoldo María y José Moisés (Michi), literaris, escriptors i el que és el pitjor de tot, interessats en poesia. La mare, Felicidad Blanc, i el pare, Leopoldo Panero, també poeta, van ser els protagonistes de la famosa i oblidada pel·lícula El desencanto, de Jaime Chávarri al 1975, on es despullaven i deixaven davant la càmera la decadència d'una família i les seves manies, obsessions i altres bèsties mentals.

Panero com a poeta és interessant, no per a mi un gran poeta com Lorca, Dámaso Alonso, Jorge Guillén o Gil de Biedma. Potser perquè els seus versos son més per ser pensats, tenen un origen més intel·lectual que emocional. Conjugar la racionalitat i la irracionalitat dotant a la veu de música, fer poesia, és una sort que molt poques vegades es dóna. I no crec que sigui una qüestió d'ofici, sembla més una qüestió que depèn dels astres.
Deixo en aquestes cíber-pàgines-poètiques algun dels seus poemes, per recordar el poeta Juan Luis Panero i un vídeo amb fragments de El Desencanto.


Sólo son tuyas -de verdad- la memoria y la muerte...

Sólo son tuyas -de verdad- la memoria y la muerte,
la memoria que borra y desfigura
y la sombra de la muerte que aguarda.
Sólo fantasmales recuerdos y la nada
se reparten tu herencia sin destino.
Después de sucios tratos y mentiras,
de gestos a destiempo y de palabras
-irreales palabras ilusorias-,
sólo un testamento de ceniza
que el viento mueve, esparce y desordena.

Mis dulces animales

¿Qué puedo hacer? Si en esta hora
más triste de la tarde llegan y todas reunidas
corren y saltan a mi alrededor
y sus torpes hocicos restregándome
aturden mis oídos con banales quejas.
¿Qué puedo hacer? Yo que tanto las he amado,
que cambié sus repetidos y vulgares nombres
por otros ilustres entre la fauna y el corral.
Ahora que el caballo viene apresurando el trote
y me muestra su negociable virginidad perdida
y sonríe la rata en su agujero
masticando feliz sus convicciones,
ahora que el puercoespín canta el olvido
y la serpiente amarillenta exprime avariciosa su placer.
¿Qué puedo hacer? Si chillan la cigüeña y la gaviota
resbalando la esperma por sus muslos
y el astuto cerdito más que nunca gruñe fantasías e incumplidas promesas.
Tanto amor como puse, tanta desatada ternura
y cálida pupila sobre piernas o pechos
¿qué se hicieron?-, si sólo con protestas, improperios feroces,
traiciones tan baratas y usadas que nunca imaginara
pagan mis interminables, dolorosos desvelos.
Y vedlas avanzar, enlazadas sus pezuñas o rabos,
horda cruel sobre la hierba húmeda
y luego ya calmadas, contempladlas,
desafiantes labios, oscuras cavernas
donde caí mil veces y volveré a caer,
aunque el buitre, bendecido por sagrarios y misas,
escarbe mi carroña y se alimente de ella
recompensando así su vaginal y temblorosa paz.
¿Qué puedo hacer? Mientras altiva,
el largo cuello de poderío y perlas adornado,
la jirafa me mira y desaprueba con elegante gesto mi conducta,
lo mismo que la lechuza dogmática y prochina.
¿Qué puedo hacer? Si todo este aquelarre, ansioso de venganza o justicia,
irrumpe en el ocio merecido de un domingo,
y nada quiero reprocharles, aunque algo podría.
¡Oh mis dulces animales!, si os he amado tanto
que ahora cuando os veo, en galope polvoriento y frenético partir,
os daría hasta aquello que no os pertenece,
lo poco que bajo astillada memoria
y estremecidos signos de placer, os he ocultado.
Sí, os entregaría mi corazón más puro,
aun sabiendo que no es buen alimento para vosotros
y que poco provecho sacaríais de él.
¡Oh mis dulces animales picoteantes sin descanso,
como el tordo o el grajo, en la parra más dulce!
¡Oh siempre interesadas bestias bellas,
en la fruta que alegra el árbol en verano!



13.9.13

Poema Octubres


dies de tempesta
By Igor.
El poema Octubres és la primera versió de “Dia de Tempesta”, inclòs al llibre “4 Patis” que us podeu descarregar gratuïtament a Smashwords (Poemes 4 Patis) com ho ha fet (Oh, miraclus!) força gent. No sé perquè vaig condensar el poema i, després de trobar els paperots de les primeres versions, em queda el dubte de quin és millor. Com que sóc molt simpàtic deixo aquí les dues versions, per si algú li ve de gust de llegir-les. Primer la versió en llarg i després de la versió en pot petit. Si voleu trobar els papers i objectes perduts, res millor que canviar de pis.

Poema Octubres

Dia de tempesta,

mes d'octubre.

De la petitesa

del meu pis

en faig un fortí

sense espitlleres.



Al pic del migdia

quasi nit,

els nens són els únics

que somriuen

sortint de l'escola,

aquell temps

sense minotaures.

Com pedres rodolen

riu avall, avall...

Plou i les sabates

floten. Riuen

per una de nova

i per cada nova

els rostres riuran.





La llibertat és

al principi

i al final, modesta.

De la resta,

al llarg laberint,

no recordo res.

Sé que hi ha

diapositives,

màscares,

caixes mudes

i espais sense vides.




poemes gratis catalaDia de tempesta

Dia de tempesta

mes d’octubre,

els nens són els únics

que somriuen

sortint de l’escola,

una platja

sense minotaures.

Plou i les sabates

floten. Riuen

per una de nova,

riu avall.



Del llarg laberint

no en sé res.

La llibertat és

al principi

i al final, modesta.



                       Igor Kutuzov.


6.9.13

El proverbi de Joan Salvat Papasseit


A vegades la poesia, de tan simple, la poesia plau. Com en aquest proverbi de Salvat Papasseit.


Proverbi

Així la rosa enduta pel corrent
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.

3.9.13

ab què amor plaga els enamorats!

Si parlem d'amor....


Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d'or
ab què amor plaga els enamorats!

sense grans canvis des dels temps d'Ausias March. 

1.9.13

Mor el poeta Seamus Heaney


poemes catala seamus heaney
Ha mort el poeta Seamus Heaney però no els seus poemes. Ell era un del pocs nobels en literatura que escrivia versos i encara era viu. Se'l comparava amb un altre poeta irlandès, W.B. Yeats, encara que per a mi, tot i ser complexa, la poesia de Heaney se'm fa més propera i verdadera. El prefereixo a ell.
Si voleu aprofundir en la figura d'aquest poeta, podeu llegir els articles que vaig escriure en aquest mateix blog:

- al 9 de juny de 2013: Humiliació
- al 17 de maig de.2011: L'esmolador

No deixa de ser curiós que la majoria de poetes només són noticia quan es moren o reben un premi de molt prestigi. Mentre treballen els versos i els publiquen, res de res. I recordant el paral·lel entre Yeats i Heaney, he pensat en el poema que va escriure Auden, En memòria de W.B. Yeats, que bé podria ser adient ara. Deixo un fragment, en traducció de Salvador Oliva.

(...) Lluny de la seva malaltia,
els llops escodrinyaven els boscos sempre verds,
el riu del camp no es va deixar temptar pels molls de moda;
les boques afligides
van ocultar als poemes la mort del seu poeta. (...)

Far from his illness
The wolves ran on through the evergreen forests,
The peasant river was untempted by the fashionable quays;
By mourning tongues
The death of the poet was kept from his poems.

26.8.13

Robert Louis Stevenson, Requiem, el poema testament.

poema testament stevensonEl poema Requiem de Stevenson traduït al català per la meva mare, la Yvonne Dennis Marcus, que per sort és anglesa i té un català perfecte, fet que no és comú a tots els anglosaxons d'aquestes terres. Us presento aquesta peça un xic oblidada i per a mi especial, un poema-testament, unes poques paraules de Robert Louis Stevenson que resumeixen l'anhel d'un gran escriptor, d'un home, que intueix que el final és proper i que la mort ronda pels volts de casa seva. I el deixo en aquest blog de poesia amb traduccions al català i castellà. Així cadascú pot tastar els diferents matisos.

Stevenson mor amb només 43 anys a Samoa, on els nadius l'anomenaven Tusitala, i on fou enterrat dalt d'un turó, on diuen, els nadius no hi han tornat a caçar. Els poemes de l'escriptor escocès van ser traduïts al espanyol per Javier Marías en un llibre força interessant. La vessant poètica de Stevenson en el món anglosaxó es considerada com de “minor poet”, és a dir, un poeta amb ofici i talent però sense pertànyer, per a mi també, a l'òrbita de grans poetes com Auden, Robert Frost, Ted Hughes, etc. Sí va ser una gran en prosa: contes i relats, La Fletxa Negre, L'illa del tresor, etc.



Nota sobre la traducció: sobre la traducció del poema de la meva mare he introduït lleus canvis. És una traducció lliure, potser massa, però així s'ha fet... Glad did I live!



Requiem (versió en català)


Sota el cel salvatge i estrellat

caveu la tomba i deixeu-m'hi dormir.

Feliç vivia i feliç vaig morir.

I em vaig estirar anhelant



Que aquest sigui el vers que graveu per a mi:

Descansa al lloc on desitja estar;

Torna el mariner, torna a la mar

I de la muntanya el caçador ha de tornar.



Requiem


poemes anglesos catalaUnder the wide and starry sky
Dig the grave and let me lie:
Glad did I live and gladly die,
And I laid me down with a will.

This be the verse you 'grave for me:
Here he lies where he long'd to be;
Home is the sailor, home from the sea,
And the hunter home from the hill.


Réquiem (versió en castellà) 

Bajo el vasto y estrellado cielo
cavad la fosa y dejadme descansar.
Alegre viví y alegremente muero.
Sólo deseo pediros algo:

Que sean estos los versos que en mi tumba grabéis:
"Aquí yace, donde amó vivir,
el marino ha vuelto a casa
y el cazador volvió de la colina".

                Traducció de José María Álvarez


Per acabar, un video d'algú que va donar música al poema, en forma de cant coral.