15.12.15

Papasseit i De Roeck, Dóna’m la mà

El poema de Papasseit Dóna’m la mà sembla un d’aquells poemes senzills. Però, si es torna a llegir, més aviat és un poema molt concentrat i bell. El músic Ronald de Roeck el va musicar amb una peça que se t’endú. Deixo el poema i el video de la cançó. Per gaudir.

poema dona'm la ma


Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant

Les barques llunyes i les de sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
                        miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara
a l’amor, tota cosa prop del mar
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

                               by Papasseit


5.11.15

Joyce Mansour, erotisme y cruel surrealisme

Poetessa surrealista y provocadora. Té una cosa genial. Les seves poesies són capaces de sacsejar fins i tot el dia dels morts. La vaig descobrir en una antologia de poemes francesos, d’entre piles i piles de versos que gairebé no em deien res. Va morir l’any 1986 a Paris. Alguns crítics li ha retret una obsessió per l’erotisme barrejat amb cruesa macabre. Jo li agraeixo que hagi escrits bons poemes, poemes inflamats. Deixo algunes poesies curtes com a tast. 


Succeí al principi.
El primer poeta va orinar el seu amor.

Febre el teu sexe és un cranc
Febre els gats s’alimenten dels teus pits verds.

El teu cap separat del teu coll tallat
És el principi de l’eternitat.

                         (traduccions d’Igor Kutuzov)

Caça de Macadam

Hi ha les vostres mans al motor
Les meves cames a la caixa
Els frens entre els meus genolls
La vostra carn a la meva pell
Hi ha un ocell sobre el ventilador
Un home sota les rodes
Les vostres mans al motor
Tot jugant amb un clau
Hi ha un crit a dins del motor
Un gendarme i la seva llibreta
Una carretera al retrovisor
La brisa entre els meus genolls
Un colós sense cap condueix el vehicle
Són les meves mans al volant
El meu sexe càndida que implora.


                               (traducció de J. Parramon)


30.9.15

Jericó

Jericó

I tots aquells que van pervertir-nos
avui criden als penya-segats
i s'esgarrinxen les camises.
Ens invoquen a tots nosaltres,
humiliats i amb ferum encara dels seus pixats,
a fer encara més alts els murs de Jericó,
per tal que cap nouvingut la pugui trepitjar.
Els escolto, dalt de l'atalaia dels sentits

i no sé dir on són els bàrbars.

24.9.15

Sagrada Família

Sagrada Família

Van ser les almoines de l'estranger
les que van alçar de nou el temple.
L'únic sostre alt, l'única casa gran

d'aquesta meva ciutat indigne.

2.9.15

By Igor.

L’estiu té caducitat. Quin remei. Tornar a la realitat em fa pensar en quina és l’autèntica realitat, si la de setembre o la d'agost. Al banc, on es cobren els rebuts, ho tenen més clar.

Tot i no ser, ni de lluny, tan dramàtic com estar a presó, la sensació de tornar a la feina, les rutines, al dia a dia que et xucla la millor energia, m’ha fet recordar aquests versos d’Òscar Wilde a la inoblidable Balada de la presó de Reading.

Mai no he vist al món cap home
amb ulls tan plens d’anhel,
esguardar amb tanta persistència
el petit tros de cel
i el nuvolet que el vent movia
com fúlgid navicel.


Jo amb altres presos caminava
pel pati desolat,
considerant quina seria
la seva malvestat,
quan vaig sentir que murmuraven:
«A forca és condemnat.»

16.7.15

Ja ho deia Carner

Els estius, els anys, els amors, els amics. I la joventut, és clar. Ja ho deia Josep Carner. Com m'agrada el darrer vers.

Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se'n sent alguna veu.

6.7.15

Vell cartell electoral

Anava jo pel carrer i vaig veure aquest vell cartell electoral. No cal afegir gaire més.



I més tard vaig recordar el final d'un poema de Vinyoli.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.







29.6.15

La rosa a la boca

La boca a la rosa i la rosa amb boca i la rosa als llavis.
Tot això era abans d'aquesta calor, a finals de maig o principis de juny. Una foto amb sort.
Fins aviat!

rosa als llavis
By Igor Kutuzov.

16.6.15

Tan impossible com apresar l’aigua, definir la poesia. 
Carl Sandburg sí ho va aconseguir.





«La poesia és aquell obrir i tancar d’una porta que deixa, als que miren, pensant en allò que es veu en un moment.»

23.5.15

Tomas Tranströmer, Gargots de Foc

Fa poc va morir aquest enorme poeta suec. Pensava que, en català, només havia la traducció feta arran de la concessió del Premi Nobel. Però no, al 1995 Lluís Solanes (la biografia d’aquest home és molt interessant: Enllaç) el va traduir en l’aplec de Poetes suecs del segle XX (Columna).



Adoro aquestes traduccions amb llenguatge modern i sentit comú on es realça, precisament, el poema. En aquest cas una poesia de Tranströmer que parla de l’amor, el pas del temps, el cosmos i altres coses.

GARGOTS DE FOC

Durant els tristos mesos revifava la meva vida
     només quan feia l’amor amb tu.
Com la cuca de llum s’encén i s’apaga, s’encén i s’apaga
     -a ratxes es pot seguir el seu camí
en la fosca de la nit entre oliveres.

Durant els tristos mesos l’ànima estava aclaparada i esmortida
però el cos anava directe cap  a tu.
El cel nocturn bramulava.
Munyíem d’amagat el cosmos i vam sobreviure.

Poetes suecs del segle XX. 
Barcelona, Columna, 1995. 
(Selecció i traducció de 
Lluís Solanes)


21.5.15

La poesia és ...

 La poesia és el diari d’un animal marí que viu en terra i anhela volar per l’aire.

Carl Sandburg. Nascut a Illinois. (1878-1967)

30.4.15

Blade Runner a Barcelona, l’estació del Carmel


Com passejar per un somni futurista en un dels barris de Barcelona que la crisi ha colpejat dos cops. Una estació de metro futurista, a desenes de metro sota terra que requereix, per arribar a la superfície —com el coraller de Vinyoli— un llarg viatge, no pas cap a Ítaca, tan sols a un barri deixat de la mà de Déu.







17.4.15

Si un ocell...


Si un ocell és un d’aquells poemes que em van deixar molt content quan el vaig escriure però que, passats els mesos, els anys, no vaig saber tornar a la “traducció d’alguna cosa indefinida” que és escriure poemes. Així, vaig deixar d’entendre’l i juro que en acabar-lo sí tenia un sentit. Ni és un poema fàcil ni es poesia simpàtica, ni és un poema curt, ni és d’aquelles poesies testimonials sempre amarades en dolor que tant ús tenen en la nostra llengua. El deixo al blog, senzillament per deixar el rastre de la seva existència.
 

Si un ocell...

Si un ocell vingués a la meva ciutat
s'estranyaria. El murmuri constant
dels metalls que són colpits i raspats
i les poques, dèbils veus que s'alcen
sobre l'estremiment de les grans cadenes
arreu arrossegades i tibades en un tot,
les cadenes que arriben i surten del mar
que s'enfonsen al cor de la muntanya,
que invisibles creuen i sostenen la ciutat.
Si l'ocell vingués es sorprendria
enfront l'absoluta densitat
dels vénen i van que atapeeixen
per després crepitar als laterals de la xarxa.
Observaria el desconcert a les cruïlles
el bombeig glaçat dels desordres
que devoren els grans canals de ciment,
la palpitació dels vius que puja fins al cel
per esvair-se, veus que no saben,
homes intuïts que criden i no s'entenen.
Si un ocell vingués a la meva ciutat
tremolaria, infant deixat al ras,
deixat al ras, colpit pels vents del nord.
Volaria damunt els rectangles dels terrats
confós per tantes línies i codis sense crèdit
aterrit per la idea del bosc sotmès
a la jerarquia de l'eixam d'angles tallants
oposats a l'ondulació, al traç natural,
és l'ordre de ferro el que preval,
empresonant l'acròbata, modulant l'atzar.
El cant emmudit, el bec com una garjola
les ales esdevenen navalles a les places
on no hi ha ningú que les sàpiga assenyalar.
Tremola i vibra l'urbs cruspint-se les mans
dels seus fills, agregant-los per idèntics
malgrat que senten l'esglai que no atenen
dormint sobre flassades de vidres esmicolats
on els somnis són figueretes atrofiades
que s'obliden als descampats dels ravals.
Quan la foscor creixés, l'ocell s'enfilaria
damunt el campanar deixat a les derives,
estrèpits sense memòria, el fluxe
dels fragments que suren i són engolits
al mar de crom que dóna i treu la vida
deixant un rastre prim, una raó estèril
a l'estructura de Babel que es justifica.
La lluna emergiria fatigosa i constant,
traçant una paràbola de promeses
quasi imperceptibles entre tants reclams
mentre els estels filarien com aranyes
al seu voltant mirant-ho tot amb recel.
L'ocell, quiet, esperaria la matinada
esperaria un corrent dins de l'aire,
un lleu aroma d'uns altres dominis
desdibuixats a les tel. les de tantes nits,
arrupit, somiant els contorns d'altres dies
mentre la ciutat, abans de bategar, s'aquieta.



I.K, abril 2015

8.4.15

Nous demiürgs

Nous demiürgs

Aquí arriben els nous demiürgs
enfilant-se un a un a l'escenari
empesos per déus mediocres.
Pugen i canten boniques històries
un darrera l'altre,
donen fe de la noia que marxa
un darrera l'altre,
del desencís de la flor marcida,
cansalada de comèdia.
Són tan dolços, estimen tant viure,
que es fan estimar amb llàgrimes,
un darrera l'altre,
mentre hi ha un noi a cada
xamfrà, a cada cubell,
a cada escala hi ha un noi
escarpat amb el silenci del pobre,
lluny de les cançons
de surfistes i martinis
a las arenes llargues,
molt lluny, molt lluny,
la noia rodola pels polígons
la dona implora al pare nostre
el pare surt d'amagat del cau
del menjadors socials
amb un nen a cada mà
sense mirar a dreta i esquerra.
Què els hi pots ensenyar,
quin es el camí que mostres?
I els nous demiürgs
canten desencoratjats aquesta
fi de món sentimental
un darrera l'altre,
avui, dia de desnonats,
de suïcidis discrets, de mares sense llet,
d'homes de ferro esventrats
de velles, joves i infants llançats
escales avall,
un darrer l'altre, un darrera l'altre, un darrera l'altre, un...

I.K, abril de 2015


22.3.15

El secret de Montale

De tant en tant els versos de Montale, el gran poeta italià del segle XX, sonen dins el meu cap i m’acompanyen. Aquest poema que deixo aquí parla d’una sensació que ben segur es coneguda per molts. Oi que té un regust a Vinyoli?


Potser un matí, caminant en l’aire de vidre,
àrid, girant-me, veuré esdevenir-se el miracle:
el no-res a la meva esquena, el buit
darrera meu, amb un terror d’embriac.

Després, com en una pantalla, acamparan entorn
arbres, cases, turons, per l’engany acostumat.
Però serà massa tard, i jo me n’aniré
calladament entre els homes que no es giren mai,
amb el seu secret.


Eugenio Montale.

8.3.15

Surrealistes, temps després

El surrealisme va ser un excés i potser el moviment poètic més influent del segle XX. Les seves onades encara viatgen i són presents en alguns dels poetes d’avui. L’altre dia, llegint una antologia de poesia francesa contemporània em va esclatar els ulls la referència a aquest moviment que fa el prologuista Alain Verjat. M’hi vaig sentir molt i sorprenentment identificat, a més de ser una cita que em sembla interessat:

«De fet, el que rebutja ara el poeta és la necessitat imperiosa d’adaptar-se a la realitat, perquè l’única realitat que val és la que ell mateix crea, espontàniament, arbitràriament, subliminalment, segons les seves pròpies necessitats

Breton encerta i va molt lluny quan escriu: «la mediocritat del nostre univers, ¿no depèn essencialment del nostre poder d’enunciació?»

I ja que la citat en aquesta cita sense cítara, deixo uns versos d’André Breton. Que no costa res, home. Escrit al 1932 i traduït al català per Jordi Parramon, que a més de ser poeta ha dut a terme una importantíssima feina com a traductor de poetes extranjers al català. ¿Era boig Breton? Jo crec que no.

SOBRESEÏMENT

Art dels dies art de les nits
la balança de les ferides que s’anomena Perdona
balança vermella i sensible al pes d’un vol d’ocell
quan les amazones de coll de neu les mans buides
empenyen els seus carros de vapor sobre els prats
aquesta balança sense parar enfollida la veig
veig l’ibis de bones maneres
que torna de l’estany lligat al meu cor
les rodes del somni fascinen les esplèndides vies
que s’aixequen molt altes sobre les conquilles dels seus vestits
i l’estupefacció rebota d’ací d’allà sobre el mar
vés aurora estimada no oblidis res de la meva vida
agafa aquestes roses que s’enfilen al pou dels miralls
agafa l’aleteig de totes les pestanyes
agafa fins i tot els fils que sostenen el pas dels funàmbuls i les gotes d’aigua
art dels dies art de les nits
sóc a la finestra ben lluny en una ciutat plena d’esgarrifances
a fora uns homes amb barret de clac se succeeixen a intervals regulars
igual que les pluges que m’agradaven
quan feia tan bon temps
“la còlera de Déu” és el nom d’un cabaret on ahir vaig entrar
és escrit sobre el frontispici blanc amb lletres més pàl·lides
però les dones-mariners que s’escolen per darrera els vidres
són massa felices per ser porugues
aquí mai no hi ha cossos sempre l’assassinat sense proves
mai el cel sempre el silenci
mai la llibertat sinó per la llibertat