16.12.14

Cartes d'Aniversari, Ted Hughes

Ted Hughes és el gran poeta anglosaxó de les darreres dècades. Després d'haver llegit les Cartes d'Aniversari i una selecció dels seus poemes anterior a les cartes, començo a pensar que es tracta d'un dels més grans poetes anglesos de tots els temps i més enllà. La poesia de Ted Hughes arriba amb una força telúrica que no té precedents. És una onada gegant que veus arribar de lluny i esperes que t'arrosegui. Malgrat el reconeixement i rebre els més altre premis de poesia, la vida de Hughes va ser dura, aspre i, com el seu Falcó a la pluja, dotada de una violència latent, la latent violència del món. 

poesies ted hughes


Les Cartes d'Aniversari, una obra mestra de la poesia del nostre temps, publicada poc abans de morir, té com a objecte poètic la relació d'ell amb la seva primera dona, la també poetessa Sylvia Plath, autora d'Ariel i Arbres d'Hivern, entre d'altres. Abans de llegir les Cartes cal pensar en un antecedent extraordinari: com es pot viure amb un llibre tan magnífic, potent i complexe sota el coixí del llit durant anys i anys? Van ser escrites en un període de vint-i-cinc anys i són l'única resposta, l'única versió que va donar Hughes a la seva tràgica relació que va acabar amb la mort de la poetessa nord-americana, que tants malentesos i tan morbosament explotada va ser la premsa anglesa.

cartes amor

Per trobar les Birthday Letters en català. Pel que sé, un xic complicat. L'any 1998 els Vuitanta-vuit poemes de Cartes d'Aniversari van ser publicats per Editorial Empúries, avui Grup 62. Queden alguns exemplars, però no gaires i no a tot arreu. Un dels millors llibres de poesia de tots els temps descatalogat. Bé, no cal fer més comentaris ni fer-se el harakiri. El llibre, en versió digital, no l'he sabut trobar. Existeix? Si algú té alguna notícia, si us plau, podeu avisar a comentaris. Els poemes. De fet, és l'únic important. La traducció al català va ser realitzada per Josep Maria Fulquet i Pauline Ernest.


Per allunyar-lo ( fos el que fos ) o atreure'l
pintaves petits cors sobre qualsevol superfície.
No tenies cap altre logotip.
Aquest era el teu objecte sagrat.
A vegades al voltant, com faria una nena de vuit anys ,
hi pintaves una garlanda de flors de
fulles verdes i pètals grocs,
i a vegades, a un costat, un ocell blau.
Però sobretot cors .O una simple cor vermell.

El marc del gran mirall, el vas pintar negre.
Aleshores , sobre el negre, cors.
I sobre la màquina de cosir Singer, negre i vella,
cors.
El carmí sobre el negre, com llànties diminutes.

I sobre el bressol que vaig fer per una nina hi vas pintar
cors.
I al llindar, per on va entrar el teu fill,
un cor:
carmí sobre negre, com una tac de sang.

Aquest cor era el teu talismà, la teva màgia.
Així com els cristians tenen la seva creu, tu tenies el cor.
Constantí tenia la creu; tu, el cor.
El teu geni. El teu àngel de la guarda. El teu dimoni familiar.

Però quan , buscant seguretat, et refugiaves
dins el pit del teu àngel de la guarda,
hi trobaves el teu dimoni familiar. Com una mare -balena
possessiva, massa àvida de protegir-te,
et va devorar.

Ara tot el que la gent troba
és el teu llibre de color groc, la màscara buida
del teu geni.
La màscara
de qui, obrint els braços per abraçar-te,
et va devorara.

Els petits cors que pintaves pertot arreu
han quedat, com els vestigis de3l teu pànic.
els esquitxos d'una ferida.

El rastre
del que et va atrapar i devorar.

poesies catala amor

Les desenes d'impactats peces de Birthday Letters mantenen el vol d'àguila reial, o millor dit, de falcó, com el famós poema de Hughes. Un vol constant, majestuós, sense cares “B”. I són d'una gran bellesa. La bellesa i l'emoció, una parella que sempre semblen estar tremolant, a punt d'esvair-se i desapereixer. Ted Hughes, tant a Anglaterra com en tot el món anglosaxó, ja era una poeta molt popular i premiat abans de Cartes d'Aniversari, molt conegut pels seus poemes d'animals (aquí en trobareu alguns que vaig traduir al català), de bèsties i corbs creadors de vida, valorats pel seu valor totèmic i simbòlic.

Després de la lectura d'aquestes poesies un acaba per entendre coses que ni tan sols s'havia plantejat i existeixen, a diferents nivells, subtils, remotes, molt presents a les prades fantasmals de la ment. Algunes poesies son fortes, d'altres dures o terriblement denses, inclús divertides en algun fragment.


Sosté Xoán Abeleira al llibre El Azor en el Páramo que «tot i així Hughes sobrevisqué a tot: a les morts dels seus amors, al crèdit i al descrèdit, al càncer de la societat. I, just abans de acomiadar-se, va tornar a aixecar el cap, i no amb gest desafiant, sinó amb una compassió infatigable com la matinada. Quin poeta arriba a la vellesa inventant una nova manera d'escriure poemes d'amor i de traduir els clàssics? Quin artista conclou la seva vida amb la mateixa originalitat, amb la mateixa temeritat que va demostrar en la seva joventut?»


Somiadors

No la vam trobar nosaltres. Ens va trobar ella.
Ens va flairar. El destí que la guiava
ens va flairar
i ens va acoblar, inerts ingredients
del seu experiment. La faula que portava
ens va sol·licitar a tu, a mi i a ella,
titelles de la seva representació.

Et va fascinar. Els seus ulls t'acariciaven,
fonien en tu una brillantor plorosa.
El seu alemany, el fosc corrent subterrani
de la seva dicció de joiera de Kensington,
era el teu murmuri ancestral de la Selva Negra,
vorejat d'una morbidesa de sutge, de camp d'extermini, llardosa.
Quan tot d'una va girar els ulls en blanc
com si, escanyats, li sortissin de les òrbites, et va sobresaltar.
Era la seva manera d'aparentar sorpresa.
Peró, en ella, tu només veies dones penjades, asfixiades, mudes.
y quan se'n va adonar, observant-te a través del fum,
el negre contorn de l'iris gris, vagament antinatural,
era un llop de la Selva Negra, la filla d'una bruixa
d'un conte de Grimm.

Tu la tractaves amb cautela
-la seva condició jueva, la seva bellesa multiracial-,
com si el somni del teu jo ideal fos allà.
Una negror brillant, joia mística d'Europa.
Una criatura de més enllà dels límits del teu llum d'escriptori.
¿Qui era aquesta Lilith d'avortaments
que tocava els cabells dels teus fills
amb ungles pintades de tigre?

El seu accent de Harrods, les mutilacions hitlerianes
et van fer companyia, arrencant cebes.
Una jove sabra exnazi. El seu pare,
metge del ballet Bolshoi.

Ella també estava indefensa.
Cap de nosaltres no es podia despertar.
El malson mirava les roselles.
Asseguda allà, amb la màscara de sutge humit,
vestida amb sedes taronja-flama i amb braçalets d'or,
lleugerament bruta en el seu misteri eròtic.
Una alemanya,
israeliana russa amb la mirada d'un diable
entre cortines de cabells negres mongòlics.

Després d'una sola nit a casa nostra,
va relatar el seu somni. Un peix gegant, un espet,
tenia un ull d'or com un globus, i, en aquest ull
un fet-us humà bategant.
Estaves astorada, envejosa potser.

Vaig refusar interpretar-lo. Jo veia
que la somiadora que hi havia en ella
s'havia enamorat de mi sense saber-ho.
En aquell moment, el somiador que hi havia en mi
es va enamorar d'ella, i jo sí que ho sabia.



Horòscop

Volies estudiar
les estrelles : els guardians
del teu pati de presó, el seu zodíac. Els planetes
mussitaven la seva babilònica llengua de poder,
com els ossos d'un bruixot. Tenies raó de témer
fins a quin punt l'oïda podia percebre
allò que els ossos murmuraven,
encastats fins i tot en aquell cos calent.

Però no tenies cap necessitat de calcular

els graus del teu ascendent pertorbador
en Aries. No significava res del cert :
segons el llibre babiloni, no més
que una cara marcada. Sota la pell,
¿ a quina profunditat podien arribar els ulls d'un bruixot ?

Només havies de mirara

dins el rostre més immediat d'una metàfora
agafada de l'armari, del plat,
del sol, de la lluna o del teix
per veure el teu pare, la teva mare o a mi mateix
portant-te el destí sencer.


3.12.14

L'ase i el tractor

L'ase i el tractor

Havia llaurat amb l'ase
fins que va comprar el tractor
que feia molta més feina,
i el camp quedava millor.
Un dia, a mitja llaurada,
el motor es va espatllar,
i va córrer a buscar l'ase
per poder-lo remolcar.
L'ase es va clavar de potes
i no avançava ni un pas.
L'home prou l'escridassava:
—Arri!, que no arrencaràs?—
En rebre xurriacades,
bramà l'ase: —A mi, no!
Mira si amb les garrotades
pots fer caminar el tractor!
                    Un poema de Joana Raspall

30.11.14

«s’aixeca el vent!... Cal intentar de viure!», són versos finals del llarg poema El Cementiri Marí del francès Paul Valéry que donen títol a El Vent S'aixeca, el darrer anime del mestre japonès Hayao Miyazaki abans d’anunciar la seva retirada. La traducció és de Josep Carner.


        EL CEMENTIRI MARÍ
Tranquil teulat on els coloms peonen,
tos batecs entre pins i tombes sonen.
Migdia, el just, la mar fa incendiar.
La mar, la mar, sempre recomençada!
Quin rescabal per la pensa agitada,
copsar la pau dels déus damunt del mar!
Quin pur treball de fins esclats no exhuma
mant diamant d’imperceptible escuma,
i a quina pau hom sembla pervenir!
Quan dalt l’abís el sol errant fa pausa,
obratges purs d’una perenne causa
el Temps relluu i el Somni és seny i albir.
Sòlid tresor, temple simple a Minerva,
bassal de pau, manifesta reserva,
aigua fulgent, ull que retens, tancat,
tan profund son dessota un vel de flama,
el meu silenci!... Edifici dins l’ànima,
mes golfa d’or, amb mil teules, Teulat!
Temple del Temps, resum d’una alenada,
t’escalo i visc ta puresa enlairada
tot envoltat de l’horitzó marí;
com fent als déus una suprema ofrena,
al centelleig sembra amb claror serena
dalt l’altitud un desdeny gegantí.
Talment un fruit és tot deliqüescència
quan en delit transforma son absència
dintre boca en la qual sa forma mor,
jo inhalo ací ma fumarel·la extrema
i canta el cel a l’ànima que crema
l’esfumament dels marges en rumor.
Cel bell, cel verd, com em transformo observa!
Després de tant d’orgull i tan superba
inacció, així i tot tan puixant,
eix espai refulgent mon ser abraça,
dalt la casa dels morts mon ombra passa
i al seu exsangüe tranc em va avesant.
Mon dins, tot nu als brandons del solstici,
alço vers tu, oh jutjament propici
d’aquesta llum, arma sens pietat!
Jo et torno pur a ta morada vera:
contempla’t bé!... La llum que es reverbera
implica un trist i entenebrit costat.
Oh, per mi sol, per al meu cor que crema,
per a mi sol, a les fonts del poema,
dintre del buit i l’escaïment pur,
l’eco jo esper de ma grandesa interna,
trista, amargant i sonora cisterna,
sonant dins meu la buidor del futur!
Dintre el fullam, golf menjador de reixes,
ànima al fons de mi!, és que tu coneixes
amb mos ulls clucs, secrets encegaments,
quin cos em du a la fi peresosa,
quin front l’atreu a aquesta terra ossosa?
Un espurnall pensa allí en mos absents.
Com clos sagrat, ple d’un foc incorpori,
fragment terral de la claror ofertori,
eix lloc em plau, dominat per brandons,
composat d’or, de pedra i branques fosques,
on tant de marbre trem entre ombres tosques.
El mar fidel hi dorm dalt dels pedrons!
Esplèndid ca, l’idòlatra percaça!
Quan, somrient pastor de lenta passa,
hi vinc a pasturar misteriosos bens,
el blanc ramat de mes tombes quietes,
allunya’n els coloms d’ales discretes,
els somnis vans, els àngels impudents!
Ací vingut, l’avenir és peresa.
L’insecte actiu grata dins l’aridesa;
és cendra tot, pols que en l’aire es desfà
per devenir qualque severa essència...
El viure és vast, embriagat d’absència,
és dolça l’amargor, l’esperit clar.
Els morts colgats amen aquest imperi
de tebior que asseca llur misteri.
Migdia, als cims, estàtic i quiet,
s’observa ufà, cofoi del seu sistema...
Testa ideal, perfecta diadema,
jo sóc en tu el mudament secret.
Altre no tens per frenar tes temences!
Els meus rosecs, dubtes i defallences
la tara són del teu gran diamant...
Però en llur nit tan feixuga de marbres
un poble espars a les arrels dels arbres
el teu partit ja ha pres, vagarejant.
S’han diluït dintre una espessa absència,
el fang roig ha begut la blanca essència,
el do de viure ha passat a les flors!
On són dels morts les frases predilectes,
l’art personal, les ànimes selectes?
La larva ordeix on es formaven plors.
Els crits aguts de noies excitades,
els ulls, les dents, les parpelles mullades,
el si gentil que joguineja amb foc,
la sang brillant als llavis que es rendeixen,
els dons suprems, els dits que els protegeixen,
tot resta soterrat i penetra en el joc!
Un somni esperes tu, ànima ardida,
ja deslliurat dels colors de mentida
que als ulls carnals donen l’onada i l’or?
Viuràs cantant quan seràs vaporosa?
Apa! Tot fuig! Ma presència és porosa,
la santa impaciència també mor!
Magra immortalitat negra i daurada,
sòrdid consol, de llorers coronada,
que de la mort fas un si maternal,
un tendre enginy o mentida bonica!
Qui no els coneix i no tem una mica
eix crani buit i aqueix riure eternal!
Pares profunds, testes inhabitades
que, sota el pes de tantes paletades,
la terra sou, nostre pas confonent,
el ver rosec, el verm irrefutable
vostre taüt ja troba inhabitable,
que ell viu de vida i no em deixa un moment!
Amor potser o ma pròpia quimera?
Sa dent secreta és de mi tan propera
que qualque nom li pot ésser adient!
Què hi fa! Ell veu, ell vol, somnia, toca!
Ma carn li plau, i fins quan hom s’ajoca
jo visc per ésser esclau d’aquest vivent!
Zenon! Cruel Zenon d’Elea! Alada
ta fletxa dintre meu em tens clavada,
vibrant quan vola i quan son vol s’abat!
Si em crea el so, ta fletxa malastruga
m’occeix! Ah, el sol!... Quina ombra de tortuga
per a l’ànima, Aquil·les lent i apressat!
No! No!... Dempeus! Dins l’era successiva!
Trenca, cor meu, eixa forma pensiva!
Beu, pit profund, la naixença del vent!
Una frescor, de la mar exhalada,
l’ànima em torna... Oh puixança salada!
Correm a l’ona amb ressorgir vivent!
Sí! Ampla mar de deliris dotada,
pell de pantera i clàmide ratada
per mil ídols del sol perforador,
hidra impudent, èbria de la carn blava,
de dent voraç que en pròpia cua es clava,
entre un tumult semblant a la sordor,
s’aixeca el vent!... Cal intentar de viure!
Mon llibre obert l’aire tanca amb toc lliure,
l’onada en pols dels rocs gosa sorgir!
Oh pàgines, voleu, voleu esbalaïdes!
Ones, bateu amb aigües enfollides
eix calm teulat, de veles gai festí!

23.11.14

El Fòrum, la tifa de Barcelona

forum barcelona i l'arquitectura
La tifa del Fòrum, by Igor.
El Fòrum de Barcelona és un No-Lloc. Encara que hi vaguis mil vegades no n'obtindràs cap experiència significativa, no coneixeràs cap altre ésser humà, no t'aportarà res, no ho recordaràs, tu mai has de dir que has trepitjat el Fòrum perquè el Fòrum no existeix. No em creus? Aporto proves pericials: les fotos que il·lustren aquesta breu entrada de blog. Encara que no recordo haver-les fet mai. Anar al Fòrum és com anar al Mercadona, oblit, oblit, oblit.
By Igor.

By Igor.













D'aquí a no gaires anys El Fòrum figurarà en els programes d'estudi de totes les universitats d'arquitectura del món en l'apartat de “Grans tifarades arquitectòniques del Segle XX. Subtítol: Tu mai no ho faries.”. I els arquitectes del futur es preguntaran, però, com va ser possible? I com ningú no va dir res? I com és que l'alcalde no el van desterrar? I com és que entre tants milers i milers de m² de sostre va haver un 0% d'habitatge social contradient totes les lleis d'aquell petit país? Per què tothom va callar?

By Igor

By Igor.
A nivell purament polític la resposta es senzilla: el factor 3%.


El Fòrum de Barcelona és el camí al no res, l'absurd de l'arquitectura, la victòria de les grans corporacions sobre el bé públic, la derrota de l'Ajuntament de Barcelona i de pas, de tots nosaltres. Nosaltres? Què som? Ciutadans o usuaris?

By Igor.

Tonteries futuristes, By Igor.

forum absurd barcelona
Matar el mar, by Igor.


Absurd, by Igor.

20.11.14

L'art de la dansa

La pluja fràgil, aguant de les teules
en equilibri. Ella, la dansarina
    no arribarà mai 
    a caure, a saltar
    com la pluja.

Paul Eluard (Saint-Denis, 1895 - Charenton 1952)

19.11.14

Nit d'amor


«Nit d'amor, que entre dos diumenges veig que et tanques, talment un gran ocell tot negre amb ales blanques»

Paul-Jean Toulet (Pau, 1867 - Guéthary, 1920)

12.11.14

Poemes Pessoa en català (II)


Un altre cop en Fernando Pessoa torna a aquest blog de poesia, amb dos petites traduccions dels seus poemes al català. Es fa difícil escollir entre els poemes de Pessoa, la veritat. Serà qüestió de traduir-ne molts. Sempre em sedueix la poesia de Pessoa. Mai no estic segur si es decanta per la ironia o la emotivitat. Probablement bascula entre totes dues. El segon poema que deixo recorda a la seva famosa Autopsicografia (El poeta és un fingidor!!!), aquest cop amb llàgrimes. Llàgrimes de cocodril o llàgrimes del cor?


Em fan pena les estrelles
lluint tant de temps,
fa tant de temps...
Em fan llàstima elles.

No hi haurà un cansament
de les coses,
de totes les coses,
com de les cames o d'un braç?

Un cansament d'existir,
de ser,
només de ser
l'ésser trist brillant o rient.

No hi haurà, en fi,
per les coses que són,
no la mort, potser sí,
una altre mena de fi
o una gran raó—
qualsevol cosa així
com un perdó?

***

Tot el que vaig estimar, si ho vaig estimar, ho ignoro,
i és com la infància d'un altre. Ja no sé
si ho ploro, si es suposa que ho ploro
o si ho ploro perquè crec que ho ploro.

De llàgrimes hi entenc... Aquestes són calentes
en uns ulls plens d'una mirada perduda...
Però en tot cas em són indiferents
les causes vages d'aquest mal sentit.

I ploro, ploro, amb sinceritat
de qui plora sentint com plora
sense saber si ploro mentint o de veritat
continuaré, sense saber-ho, plorant.



5.11.14

La Barcelona que no va ser

By Igor.
A la plaça Rovira podeu trobar aquesta placa de la Barcelona que no va ser. La Barcelona que no va ser somiada per Antoni Rovira i Trias. El somni consistia en convertir Barcelona en una nova París i així va crear el seu traçat, segons els paràmetres de la grandeur parisenca: grans avingudes, places enormes, traçats en diagonals partint d’epicentres que estructuren la trama urbana. El pla Rovira era el pla urbanístic que tenia més adeptes entre els barcelonins, el més popular i aquell recolzat per l’administració catalana. Però, com és sabut i trepitjable, finalment es va imposar la racionalitat del Pla Cerdà, a qui ni l’estat espanyol ni l’Ajuntament de Barcelona van acabar de pagar els seus honoraris. A Cerdà el van deixat estacat, oblidat i mig arruïnat. I sí, això constitueix un avís per a navegants.


31.10.14

La bala de Flotats

Els polítics (oh! els polítics!) van tornar a situar a Flotats (l’han reflotats) a primera línea del teatre català. No sé quin càrrec li van donar. Sí recordo que va dir alguna cosa d'una bala, que no havia estat fabricada, o alguna cosa així. Pensava ara en la frase, i l'he acabat d'arrodonir, com si fos plom, com si la "a" fos de metall tou.


Encara no s'ha fos la bala que m'ha d'abatre.

Arbres de Barcelona

Encara, encara, queden arbres a Barcelona. Hi ha un carreró, a tocar de la plaça de la Virreina, a Gràcia amb una gran alzina. Com si estigués en un poble sense nom.

alzina del barri de gràcia

29.10.14

Racionalisme arquitectònic a Barcelona

racionalisme, moviment
El cert és que el moviment racionalista a Barcelona, en edificis, té poques mostres a Barcelona, però a mí em semblen boniques i equilibrades. Uns pocs edificis amb pes i molta presència, la majoria, no sé la raó, a la mateixa Diagonal o al costat d'aquest eix. El cas és que com a moviment arquitectònic el racionalisme, al món, va patir de massa. No tinc idea d'arquitectura, per veient les fotos que us deixo més avall crec que s'entén el que vull dir. Tenen alguns edificis un no sé que d'arquitectura soviètica, dura, aspre, que fa por, que sembla que aniquilin l'individu.

arquitectes racionalistes

El racionalisme arquitectònic sorgeix a Europa després de la Primera Guerra Mundial, tot i que la majoria de grans edificis a Barcelona són molt posteriors. El racionalisme proposa mínima decoració, trencament amb la història, minimalisme i alguna cosa que recorda la producció en sèrie. A més del pavelló de Montjuïch n'hi un enorme edifici a Diagonal 419-421 (acabat l'any 1939, obra de Ricard Churruca Dotres), amb Enric Granados i un altre al carrer Bruch 168 (el de la foto de capçalera), i un altre al carrer Aribau 212 cantonada Diagonal.



26.10.14

Diu Yeats

Ell desitja les teles del cel

Si tingués jo les teles bordades del cel,
recamades amb daurada i platejada llum,
Les teles blaves i les tènues i les fosques
de la nit i la llum i la mitja llum,
estendria les teles sota els teus peus:

Però, sent pobre, tinc només els meus somnis;
He estès els meus somnis sota els teus peus;
Trepitja suaument, perquè trepitges els meus somnis.


He wishes for the cloth of haven

Had I the heavens' embroidered cloths,
Enwrought with golden and silver light,
The blue and the dim and the dark cloths
Of night and light and the half-light,
I would spread the cloths under your feet:
But I, being poor, have only my dreams;
I have spread my dreams under your feet;
Tread softly because you tread on my dreams.



(tinc dubtes amb la traducció, com sempre...)

12.10.14

Kore, un poema curt de Ferrater

Gabriel Ferrater era capaç dels versos llargs de In Memoriam, Poema Inacabat o Tornada o cisellar petits poemes, com aquest que reflexiona sobre l'amor i aquest “somriu” tan jove, tan en construcció i aquesta imatge tan exacta “i es trona a cloure intacta”. Es en Ferrater.

Kore

Somriu cada vegada
que una altra cosa d'ella
mereix un amor teu.
Somriu quan tu surts d'ella
i es torna a cloure intacta.
Somriu d'una tendresa
que no us suplicarà
(tu, amb el teu món àvid)
que li'n digueu bondat,
i a penes endevines
com s'absorbeix. Encara
li cal sumar-se. Encara

va naixent el seu cos.

2.10.14

El Pi de Sant Gervasi

Carrer Balmes amunt, a la Bonanova, abans d’arribar a la Plaça Kenndey, hi ha un edifici amb un pi al capdamunt. Com un tòtem que recorda al mig de la ciutat la natura.

24.9.14

Poemes Pessoa en català (1)

He estat mirant per aquí i per allà poemes del Pessoa traduïts al català i, no del tot content, he decidit fer-ne una versió pròpia a partir de l'original en portugès i del castellà, millor traduït, perquè aquesta llengua té una sonoritat, sovint un final de paraula més suau, proper a la llengua de Pessoa. Aquest és el primer, el famós poema curt Autopsicografia.


Autopsicografia

El poeta és un fingidor.
Fingeix tan completament
que fins i tot fingeix que és dolor
el dolor que de veritat sent.

I aquells que llegeixen el que escriu
en el dolor llegit un bé senten,
no els dos que ell va patir,
només aquell que ells no tenen.

I així sobre rails
rodola, divertint la raó,
aquell tren de corda
que s'anomena el cor.


O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.
E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.
E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.



10.9.14

Plaer de viure en la mort de Montserrat Abelló

Gran traductora i bona poetessa,  ha mort Montserrat Abelló (1914-2014). La vaig conèixer per les magnífiques traduccions al català de la poesia de Anne Sexton. Aprofundiré en els seus poemes, aquí en deixo un de lluminós.

Plaer de viure


Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d'un gris lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

31.8.14


Enrere queden les festes de Gràcia i enrere queda, quasi, l'agost. Aquest any hi he estat passejant i observant aquesta tendència que como el uasap, no para de créixer, les fotografies, fotografiar-ho tot i sobretot fotografiar-se a un mateix o a familiars i amics. Hi havia alguns moments, sota els envelats de les festes, que hi havia més axiles a l'aire que llavis pronunciant paraules o ulls mirant la realitat. Ni millor ni pitjor, és la tendència d'ara, que creix i creix. Però, qui podrà guardar, recordar i tornar a mirar tots aquests milers i milers de fotografies?







12.8.14

Cavafis avisa als artistes

Torno a llegir una mica de Cavafis aquests dies d'estiu de xafogors i breus tempestes. Tan pulcres són els seus poemes, tan fàcil li resulta a aquest poeta grec fer emergir la veritat amb paraules senzilles. M'encisa, m'endú pel Mediterrà, em porta de la mà a un món que no vaig conèixer. 
poemes cavafis epub

Al poema La Satrapia, Cavafis fa una crida, un recordatori als artistes de tots els temps. El poder és allí, temptador, a punt sempre d'oferir les seves dràvides a canvi del silenci i l'obediència, ara, abans i sempre. 
Potser La Satrapia no sigui ni el millor ni el més popular dels poemes de Cavafis, però, com gairebé tota la seva obra, és clàssica, per tant, vigent. Aquest és un poema traduït pel també poeta Joan Ferraté, germà de Gabriel Ferraté, en una versió més moderna que no pas la de Carles Riba.

La Satrapia
Quina desgràcia, que, havent estat
fet per empreses belles i importants,
aquesta sort injusta que és la teva
no t'encoratgi i puguis reeixir;
que et tanquin el camí tants d'hàbits baixos,
de mesquineses i d'indiferència.
I que terrible, el dia que cedeixes
(el dia que abandones i cedeixes)
i fuges, fent viatge, cap a Susa
i vas a saludar el rei Artaxerxes,
que, afable, et vol fer entrar a la seva cort
i t'ofereix satrapies i tal.
I tu, desesperat, ho acceptes tot,
allò mateix que mai no vas voler.
El plor de la teva ànima, el teu deler, és un altre;
és l'èxit entre el Poble i l'elogi dels Savis,
aquells difícils i impagables Bravos;
és l'Àgora, el Teatre i les Corones.
Això, com pots trobar-ho, en una satrapia.
I, sense això, quina vida faràs.



1.8.14

Ferro Forjat

A tota Barcelona hi ha molts racons on és present el Ferro Forjat com si un boig els hagués repicat allí per on passava. Aquest és un portal al Baix Guinardó.