L'Oblit, de Jaume Pérez Montaner

El Premi Ausiàs March del 1995 va ser per aquest recull de poemes, que vull comentar, perquè alguna gràcia hi ha, tot i ser, algunes vegades, tant clàssic, tant centrat en la pèrdua, que a mi se'm va fer feixuc. A estones, és clar. També hi ha bellesa, que va cara.

«els records oblidats com vells perols de coure (...)

i aquest temps insistent que em parteix i m'esgarra

entre aquell que vaig ser i el que sóc i seré.»

Jaume Pérez Montaner (L'Alfàs del Pi, 1938) és, a més de poeta, assagista. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de València i ha estat professor a diverses universitats dels EUA. Actualment, exerceix de professor de Literatura a la Universitat de València. L'Oblit sembla ser una recorregut pels records del poeta, i un preguntar-se pels sentits. Una de les cites del llibre, de Jacques Lacan (no sé qui és), diu «La falta d'oblit és el mateix que la falta de ser, puix que ser no és res més que oblidar».

«(...) En els teus ulls

dos tigres a l'aguait, fidels només

al més lleu aleteig del teu desig. (...)

quina escuma o quin vent puja furtiu

entre les teues cames?»

Com altres poetes, fa ús de referents molt abstractes en els poemes, com si parlés sol. El referent , l'objecte poètic, queda difós. El temes recurrents són la desfeta, els records turmentats, l'absència del ésser estimat.

Tendeix a un cert barroquisme visual, a vegades amb grans resultats, d'altres no tant. És tanta la densitat, que et pots perdre a la boira dels seus versos.

«Potser tot fou un somni d'ànimes que es coneixen:

i el deliri d'escumes i coralls i l'amor

de turmells i genives, sal i saliva als llavis,

assedegada pell sobre l'arena obscura,

cos tebi com un niu sota els llençols finíssims».

Tornar al blog Antigua Vamurta