Una poesia que és també un autoretrat. Un poema irònic. Puf, quin risc!
 |
| Mans, by Igor Kutuzov. |
Igor Kutuzov.Les Meves MansSóc de mida curta,l'últim al pal de palleri sóc d'esquena pesant,els pòmuls alts com la mareque va néixer a una planadel nord, molt verda, molt verda...I aquestes mans?Ulls foscos, cercle negred’alguna riba d’aquest alegrearc mediterrà, on tots semprehem estat en guerra.Les mans petites, de nan,dits escapçats bons pel sedàs,ineptes per les tecles.Cames per córrer i una panxaample i tova perquè hi rodiel ceràmic crani d’un infant.Però aquestes mans que no agradena les dones, inútils,on les puc amagar?I l’hàbit fa l’hàbil, maldestreper tot, fan rodolar l’hexàgongroc i negre del Staedtlerque dansa entre guspiresper trobar les veusque arriben i saltenfins al bosc, on es perdeni tornen, vestides d'altres colors.
Sense aquestes mans no podries escriure coses tan maravelloses! ;)
ResponderEliminarpetons.
Es pot escriure fins i tot amb dits retallats!
EliminarPetons.
Per la foto semblen unes mans perfectes per escriure, teclejar i pintar la vida de poesia. Trobo molt interessant com has construït l'autoretrat, de les mans al rostre, passant per la mirada, les cames i la panxa, per acabar tornant a les mans i convertir-les en les portadores de la veu poètica. És un poema retrat rodó i la reflexió de l'últim paràgraf la trobo fantàstica: "l'hàbit fa l'hàbil", encara que també hi ha habilitats com trobar la veu i revestir-la de colors que surten de molt endins.
ResponderEliminarHola Sílvia,
ResponderEliminarAgraeixo les teves paraules i anàlisis. Encara que no t'ho creguis, dius coses que no havia vist o no era del tot conscient.
Sí que volia ser com un cercle, del físic als budells. Penso que escriure té un part de genial i una part d'artesà que, aquesta, tots podem assolir.
Trobar la veu. Això és difícil. Hi ha gent que ho aconsegueix aviat...
Salut.
Les teves mans són de poeta
ResponderEliminarno calen dits llargs ni esvelts
del negre i groc de l'staedler
al roig i negre d'Stendhal
La panxa fa moure les cames
això deia la meva àvia
i per infants cranis ceràmics
és escaient la flonjor....
dispensa aquest comentari en vers
al teu retrat poètic
Les teves mans son molt valentes.
ResponderEliminarDignes d'un aplaudiment.
A les mans els passa ben igual que a una altra part del còs...no és el tamany, és el que saps fer amb elles
ResponderEliminarVestirse de otros colores puede hacer que te difumines, pero casi siempre logra que avances en la metamorfosis continua que es la vida.
ResponderEliminarUn abrazo.
Siempre me impresionas, Igor.
ResponderEliminarMuy bueno.
Qué mejor que un Staedler para unas manos intrépidas.
Un abrazo.
Manos de pianista ;) Genial la poesía. Un abrazo.
ResponderEliminarGràcies per comentar. Això m'ajuda a veure quins poemes, i quin tipus de poemes, agraden més. Molt important, perquè fer un valoració en solitari em resulta impossible.
ResponderEliminarJa queden pocs poemes per pujar del llibre. Espero pujar-los tots abans del agost.
Salutten.