És en Lluís Llach un mal poeta?

Afirma Lluís Llach en unes calentes declaracions al diari La Vanguardia d'avui, onze de setembre de 2012, que ell és mal poeta i escriptor. Òndia. És l'edat? És una llum cegadora que l'ha estabornit? És sincer? No en tinc ni idea, però són declaracions cridaneres que m'ha l'ha tornat, al Llach.

Algunes de les seves cançons diuen coses com aquestes:

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Hi ha alguna cosa sublim a les cançons d'aquest home que nos saps bé si va o torna. En Llach mira la societat, canta a la gent que l'envolta, com la Laura, s'en va, a vegades, al mite, torna portant-nos Kavafis, puja un cim pujant un rierol i veu que venim del nord i del sud i més enllà. En Llach, a vegades massa melodramàtic pel meu gust, sembla que ploriqueja en directe. En Tennyson ja parlava de les llàgrimes vanes, dels dies que no hi són. Tot i així, les cançons de que petit vaig aprendre d'en Lluís Llach les segueixo cantant. Ara rentava els plats i cantussejava Abril 74'. Coi, però si jo vaig néixer al 1973, un gelat mes de gener. Aquest home és etern, doncs, tot i que no m'agradin els seus directes i aquella veu que fa a vegades, com si tingués al turmell una abella que el pica.

Perquè en Llach va saber mirar al seu voltant, més enllà del seu melic. I té, a voltes, un alè èpic, un força al cant que traspassa les fronteres. En Llach recollia els anhels i les esperances de molts en un món en transició, aquells anys en que la gent estava disposada a sacrificar alguna cosa pel bé comú. Les cançons de Lluís Llach tenen poesia certa, tenen força, profunditat i melodia.

Avui, enmig d'una crisi terrible, els nois del rock català fan cançons boniques, dolces. Que maco. Són folklòrics, moderadament moderns i costumistes. Ai, mare, que la meva novia m'ha deixat mentre miro l'Apple a la platja i un surfista creua l'horitzó a la vegada que em prenc un mojito i el meu Golf blanc brillant m'espera a l'aparcament. Però quina merda. Què els passa? Enmig de la tempesta, cant a l'hedonisme. Sí, ho fan de manera brillant a vegades, però són tous i tenen tan contingut como una bossa de pollastre congelat del Mercadona.

En Lluís Llach, que diu que és mal poeta, viatjava directe al mite. A allò important. Llarga vida als mals poetes com ell.