S-Bahn, Gabriel Ferrater i els poemes críptics

L'objecte poètic es dilueix i no tots són benvinguts i poc del “passeu, passeu”. Sembla que en els darrers poemes de Ferrater el vent gira. Llegeixo que S-Bahn designa el tren metropolità en alemany. No estic segur de què parla aquest poema, dels últims de les poesies magistrals de “Les Dones i els Dies”, el resum totèmic de l'obra en vers de Gabriel Ferrater i el millor llibre, encara, de poesia catalana desde fa masses anys. Mascarada d'en Pere Gimferrer li podria discutir la primacia i algú em podria discutir les bajanades que escric aquí, a Poemes al Pati.

Jordi Julià, un estudiós del corpus ferratià, sosté que: «s'ofereixen les reflexions de les consciencies adormides o quasi adormides de quatre homes que, suposadament, somien concrecions d'un tema comú: l'amor». Altre cop el lector està fora, les consciències tenen un discurs barrejat, no lineal.

Penso, afirmo, suposo que l'homenot Gabriel Ferrater, en aquells anys, ja no estava per algunes coses. Escrivia i prou. També apareix la veu poètica, aquí i allà, fragmentada. És terrible S-Bahn i és un dels millors poemes que he llegit. Petita putada. Necessita moltes lectures. És un poema que sol·licita, com una amant no satisfeta. Val la pena? Oi-tant!!! Sota els versos i els enderrocs de S-Bahn s'entreveuen algunes de les claus del món. No vol dir que siguin veritats absolutes, que cadascú en té les seves. Claus de volta. Portes. Entens allò que no vas entendre i que l'edat et va tornant a la platja dels anys. A S-Bahn i en general els darrers poemes de Gabriel Ferrater el poc espai per l'amabilitat o l'enyor o una certa dolçor agre han desaparegut. No són ni Cambra de Tardor ni El mutilat. Hi ha cites en llatí, alemany i anglès.

S-BAHN

Nox longa quibus mentitur amica, diesque

longa videtur opus debentibus,

Tots deuen el treball.

El deute els va minant,

l'obra no vol cessar:

munts d'enderroc, les ànimes embruten.

Betreten der Abbaustelle verboten.

Els homes de trenta anys

(a wakeful brian

Elaborates pain)

s'adormen al S-Bahn,

bruns al seu banc de fusta bruna,

quan fa trenta anys dels anys més bruns.

També aquest esperit bufa on vol,

bufa la pols i els remolins

del seu turment. Aquests cervells que dormen

roden, no fugiran, penen també.

“Ara, la noia

qui tant d'eaue froide m'a fait boire

té un home entre les cuixes. És dissabte

i és el seu dia. Li agraden

homes de week-end, de boca ben closa

car al diner li put l'alè.

Ein ernster Vogel gesanglos”

“L'amor de les dones

diuen, és humil.

Trobes una dona

de les que t'estimes,

ocell arrupit.

L'esveres, i mira:

colgat de bafs tendres

al pregon del niu,

com un ou polit,

febreja un marica,

rodona sorpresa.

Prou s'ha repetit.

Oh, l'amor humil

de les teves dones”

“Les ungles i els cabells van creixent.

L'enterrament passa carrers, carrers,

i aquest matí m'he trobat una noia

que vaig conèixer quan estudiàvem:

arbre aleshores gloriós, cridava

que s'alcessin els vents, per esquinçar-los.

Ara somriu ferida: la deshonra

de fer-se cinc anys vella, l'ha marcat.

I tu, tu el meu serpent, tu el meu orgull,

m'has deixat a mig fer. No haurem anat

junts a Amsterdam. Or i sang (un dragó

obra de l'home), hi llu la crosta fonda

d'olis. Què és un home? Dues mans,

una al pit i una altre al ventre d'una noia.

Les ungles i els cabells em van creixent.

Les cares com finestres, i parlem

de coses de senyors, i vaig dient

que sí que sí. Tantes les coses que eren

obra dels déus, i són obra de l'home.

No trenco els vidres, no sé rebolcar-me

nu com un llimac gris entre aquests peus.

Les finestres són altes, bat el sol,

i quan aixeco els ulls, he de tancar-los.

Res no conferirà mai més sentit.

Les ungles i els cabells et van creixent.

I ja ni tu que em tornessis. Ja

ni tu. Ni els vidres trossejats

no feriran el cos viscós, el llimac gris.”

“Oh senyor, el senyor

com prova d'estremir-se dins la boca

d'alguna senyoreta que tots dos

diuen que és seva, amb bona voluntat.

Fins que ella se'n desprèn. La boca,

oberta encara, li traspua

rialla. Una bondat

encara la confon d'excusa, i diu:

Com m'avorreixo. I el senyor, en sentir

que el millor membre seu era avorrit,

se'n va tornar impotent. Però tenia

també moltes bondats al seu abast

i va collir-ne una, una carícia

d'humilitat que renuncia,

i es va arraulir pel cos avall

(dos cossos sense encaix, només llisquents

vísceres, que les hores de tendresa

han desclovat de la pell àrida)

i no es va haver de reconèixer

nuat. Així la senyoreta

anava fent-se gran. Domina,

non sum dignus.”

Pietats, pietats trepitjades, la mitena

de nen: la xopa un fang que és del color

del cel que és de quitrà, i algú

l'ha recollit i l'ha penjat a una urpa

del Stacheldraht, la por

teutónica. I maintain that error

is not of Germany but of the soul.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies.