6.10.13

Foix, avui i ahir.

A vegades vaig a comprar pa i melmelada a la pastisseria Foix. Hi ha un bust d'un vell, allí. Sempre que hi vaig li acarono el cap sense pèl. Sense que em vegi ningú li xiuxiuejo " I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll?». El bronce, però, guarda un silenci tossut.
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

4 comentarios:

  1. "M'exalta el nou i m'enamora el vell." És ben segur que jo invertiria l'ordre del vers i m'exaltaria el vell i m'enamoraria el nou.

    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  2. Hi ha una força i un gran optimisme en aquest poema: "I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
    Vèncer, rabent, els guals". Més Foix!
    Dissortat, també a mi m'exalta el vell.
    Fins aviat.

    ResponderEliminar
  3. A la facultat vaig aprendre com un poema es podia justificar pel vers final. En aquest cas és molt inspirat.

    ResponderEliminar
  4. A sobre del poema, tres línies de poesía del cor.

    ResponderEliminar