8.3.15

Surrealistes, temps després

El surrealisme va ser un excés i potser el moviment poètic més influent del segle XX. Les seves onades encara viatgen i són presents en alguns dels poetes d’avui. L’altre dia, llegint una antologia de poesia francesa contemporània em va esclatar els ulls la referència a aquest moviment que fa el prologuista Alain Verjat. M’hi vaig sentir molt i sorprenentment identificat, a més de ser una cita que em sembla interessat:

«De fet, el que rebutja ara el poeta és la necessitat imperiosa d’adaptar-se a la realitat, perquè l’única realitat que val és la que ell mateix crea, espontàniament, arbitràriament, subliminalment, segons les seves pròpies necessitats

Breton encerta i va molt lluny quan escriu: «la mediocritat del nostre univers, ¿no depèn essencialment del nostre poder d’enunciació?»

I ja que la citat en aquesta cita sense cítara, deixo uns versos d’André Breton. Que no costa res, home. Escrit al 1932 i traduït al català per Jordi Parramon, que a més de ser poeta ha dut a terme una importantíssima feina com a traductor de poetes extranjers al català. ¿Era boig Breton? Jo crec que no.

SOBRESEÏMENT

Art dels dies art de les nits
la balança de les ferides que s’anomena Perdona
balança vermella i sensible al pes d’un vol d’ocell
quan les amazones de coll de neu les mans buides
empenyen els seus carros de vapor sobre els prats
aquesta balança sense parar enfollida la veig
veig l’ibis de bones maneres
que torna de l’estany lligat al meu cor
les rodes del somni fascinen les esplèndides vies
que s’aixequen molt altes sobre les conquilles dels seus vestits
i l’estupefacció rebota d’ací d’allà sobre el mar
vés aurora estimada no oblidis res de la meva vida
agafa aquestes roses que s’enfilen al pou dels miralls
agafa l’aleteig de totes les pestanyes
agafa fins i tot els fils que sostenen el pas dels funàmbuls i les gotes d’aigua
art dels dies art de les nits
sóc a la finestra ben lluny en una ciutat plena d’esgarrifances
a fora uns homes amb barret de clac se succeeixen a intervals regulars
igual que les pluges que m’agradaven
quan feia tan bon temps
“la còlera de Déu” és el nom d’un cabaret on ahir vaig entrar
és escrit sobre el frontispici blanc amb lletres més pàl·lides
però les dones-mariners que s’escolen per darrera els vidres
són massa felices per ser porugues
aquí mai no hi ha cossos sempre l’assassinat sense proves
mai el cel sempre el silenci
mai la llibertat sinó per la llibertat


1 comentario:

  1. Genial.
    Tinc predilecció per tot el que abarca el surrealisme.

    ResponderEliminar