Com l'anterior poema era el “El Pi de Formentor” he pensat que seria bo recordar un poema de Vinyoli, “Algú m'ha cridat”, pertanyent al seu poemari El Callat. És una de les seves peces més famoses, on és present aquest desassossec que et deixa baldat al llit. Parla d'un arbre, altre cop, que mira a la mar. Parla d'un sentit que sembla escapar-se, que som incapaços d'abraçar. D'un temps de plenitud que contrasta amb els límits del temps present. Bé, no és el primer ni l'últim que canta a la melangia.
El Callat és un magnífic llibre de poemes, tot i així el recull que més m'agrada d'aquest home amb pinta de funcionari extraviat en un revolt és Vent d'Aram, del que he de parlar.
Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel•lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Però de cop s’il•luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.
Boníssim!!!
ResponderEliminarNo el coneixía.
Uhmmm fluixet, me qued amb l`anterior.
ResponderEliminarUn altre bell poema, que va omplint poc a poc la meva ignorància poètica!
ResponderEliminar;)
aina, va, objectivitat, je,je.
ResponderEliminarEncara que no vaig entendre tot el poema, em va agradar lliegir-ho. Crec aixins s'escriu.
ResponderEliminarNo he vullgut utilitzar traductor per a comprobar si he escrit bé aquest comentari.
Un petó.
Collons, Andri. ¿Com saps parlar català?????? Vas viure per aquí????? Ostia, ara m'has deixat mort, bocabadat.
ResponderEliminarLa vida tiene sorpresas, sorpresas tiene la vida, que deia la cançó.