18.7.11

El Pi de Formentor

poeta Miquel Costa
Segurament és un poema que es llegeix millor al mes d'octubre. Miquel Costa i Llobera (1854-1922) parla a través de l'arbre, però jo crec que hi ha alguna cosa més. Un no sé què etern, tel·lúric en aquesta rima consonant de mossèn Llobera. Fou escrit al 1875. Evidentment els pins de Mallorca segueixen al seu lloc, ben arrelats a la terra tot i el vent del nord. Llobera ha marxat, natros també ho farem i aquest pi de Formentor seguirà al seu lloc, feliçment, com la impecable mètrica dels següents versos.
És una recomanació de la camarada Aina Rotger Vives, que el va citar en aquest blog. A més, pels que no som baleàrics ni foners de Aníbal, aquesta poesia ens regala paraules noves, que potser arriben del fons del temps.

                            El Pi de Formentor
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que
atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la
fontanella ses ombres a besar;
mes Déu
ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'
aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa
rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i
aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura,
mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'
oratge
per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu
penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
                            sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
                                 com l'au dels temporals.

6 comentarios:

  1. És el millor poema mai no escrit.

    ResponderEliminar
  2. Aquest si que el coneixia!!! No m'ho puc creure!

    ;)

    ResponderEliminar
  3. Havía sentit parlar del poema però no l'havia llegit.

    Un poema etern.

    ResponderEliminar
  4. Magnífico tu blog, Igor.

    Viví en Mallorca 17 años y tengo fuertes raíces en esa maravillosa isla. Me siento mallorquina de corazón y alma, aunque no nací allí y ahora vivo en Galicia.

    En los años 70 descubrí el catalán gracias a las canciones de Lluis Llach y Mª del Mar Bonet, y me enamoré de esa lengua; después descubrí el mallorquín, y aunque no los hablo de forma fluída, adoro leerlos y escucharlos hablar.

    Gracias por compartirnos ese bellísimo poema que es uno de mis preferidos y que, al leerlo, me transporta a esos parajes que tan bien describe y que amo tanto...

    Un fuerte abrazo.

    ResponderEliminar
  5. Wow. El mundo es un pañuelo. De toda la música catalana, Lluís Llach sigue siedo de lo poco que me motiva.
    17 años en Mallorca. Eso sí que marca. Veo que siempre vives cerca del mar. Yo también, pero en mi caso es por no moverme mucho de Barcelona, de la que apenas salgo alguna vez.
    Este Pi de Formentor es un tótem. Sigue allí clavado y ahí seguirá durante siglos.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  6. Excelente poema Igor, un placer leerte.
    que tengas una feliz semana.
    un abrazo.

    ResponderEliminar