6.7.11

Poesia Orenetes i Sang

És clar que és un poema amb orenetes. Una poesía de la creació. Un poema d'un home que va creure ser un ocell i un ocell...Un poema a l'oreneta i d'orenetes. Una poesia que parla d'allò que és tan difícil d'expressar.

Fils de Carn

Temps era i és com avui
quan dret on mor el carrer
vaig veure córrer els fils
de cent orenetes, els becs
tibant l'espai fins cosir
la meva carn amb esteles.

Les veus i els fils em travessen
fins fer-me ser transparent,
suspès en una marea
de formes, veig els paral·lels.
Oblido ser el que era,
somio ser una au

poesia orenetes
Orenetes, by Igor.
ingràvida abandonant
la terra. Esberlar el vespre!
Apunyalar el vidre blau!
I veig el món, una verda
i fina serp sobre el fang;
allí baix brillen lluernes...

El món és una adherència
que l'au deixa fent un vol
rasant, s'eleva sobre la volta
travessa les reixes
dels núvols i quan
creu ser una sageta,
-un udol d'acer roent-
el seu reflex s'arrela,
l'oreneta davalla
i l'au pensa que és home,
carn que somia
a la casa dels anhels,
esperant ser no mortal.
L'home somia ser una au,
esquinçar el tou rostre dels déus
travessar el fosc ventre del temps.
                                                             Igor Kutuzov

10 comentarios:

  1. Igor, aquí hi ha molt per dir. Aquest poema és dels millors que t`he llegit. Ja vaig veure una vegada que ets amant dels ocells i com ells, avui has pres el vol i has arribat molt amunt amb aquestes paraules. Això és poesia. T`has pensat ser un au i l`ànima de l`ocell s`ha apoderat de la teva. Poeta.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Aina, també és dels que més m'agrada i no sé perquè està amb els Pulp.
      Salut.

      Eliminar
  2. M'he quedat sense paraules.És boníssim!. Tinc una espècie de fascinació malaltisa per les orenetes i tú amb aquets versos l'has definida a la perfecció!

    Volando voy, volando vengo...

    ResponderEliminar
  3. De aquí pallà...
    Hola. Doncs estic molt content que us agradi. Hi ha una ombra que no m'encaixa i no sé que és. O potser és que li he donat massa voltes. Bé, ja el tornaré a mirar d'aquí uns mesos, que ja el tindré oblidat i podré ser més objectiu.
    Els humans tenen somnis, d'aquí el poema.

    També em fasciene les orenetes i els falciots. Com volen! Com si les lleis de la física fossin una gran broma, com tanquen el gir!
    Fins aviat.

    ResponderEliminar
  4. L´únic dret, que encara que la més sanguinària dictadura vulguera xafar-ho no ho podria fer, és la total i absoluta impunitat que tenim els essers humans de somniar qualsevol bogeria, utopia... o volar com un ocell o una oreneta per a lliurar-nos de la terrible adherència que és el mon com magistralment descrius en el teu poema, magníficament escrit.

    A vegades pense que el món, al que estem molt bé agafats, suposa una carrega molt pesada, pareguda a la bola de ferro que tenien que arrosegar els presos antigament.

    Salut i República.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Bé, penso que aquest poema de les orenetes és dels més potents que he publicat en aquest blog de poesia. L'orenete s'eleva i s'eleva, lluny d'aquest món de presons.
      Salut.

      Eliminar
  5. Ostres...
    Aquest es de concurs.
    Es un poema molt bo.
    De lo millor que t'he llegit.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Toro, merci. També és dels que estic més content, encara que les raons no les tinc clares. És intuitiu.
      Salut.

      Eliminar
  6. m'agrada molt com sones en català..

    ResponderEliminar
  7. Ai! Qui no ha tingut el somni de volar...
    I prenent el cos d'una oreneta, millor encara.
    Salut.

    ResponderEliminar