Ulam, un conte d'un món fantàstic

¿Hi ha fantasia en català, hi ha literatura fantàstica en català? Un conte fantàstic, El Cant d'Ulam, aquesta nena que viu un poblet prop de la frontera que divideix els dominis dels homes grisos de Vamurta i els murrians. Ulam té vuit anys, és alegre, malgrat les obligacions... Aquest és un conte que pertany a la saga de fantasia d'Antiga Vamurta, que en origen va ser escrita en català.

La literatura fantàstica en català no porta gaires notícies. Pocs autors, poques novetats i un mercat minúscul, petit. Recordo haver llegit una novel·la breu genial, El bes de la nivaira (1990, Columna), del valencià Joaquim Borrell, que va passar desapercebuda. Quina ràbia. Bé. Aquí us deixo el conte de fantasia EL Cant d'Ulam.

                                      El Cant d'Ulam

—Ulam… Ulam, ¡desperta’t! —va cridar el seu padre.

Fins i tot pel matí feia calor aquell estiu. Va escoltar l'enrenou de les gallines quan son pare va creuar el menjador, en el que també dormien. La llum l'esquitxava, neta, molt clara, a través de la porta que el pare havia deixat oberta al sortir. Ulam va badallar i, d'un salt, va sortir del llit. Sobre la taula, l'esperava un gran tall de pa amb oli. Va fer fora una de les gallines que, insolent, havia gosat apropar-se al seu esmorzar. Es va eixugar la suor de la nit amb la camisola. Quan va acabar de menjar, va sortir al pati del darrera per anar a trobar el vell. Allí hi era, tot sol, assegut sobre una gran arrel, capficat en fer una d'aquelles trampes de llaç que de tant en tant els hi proporcionaven una sabrosa perdiu de bosc.

—Bon dia, pare —va saludar, encara un xic adormida.

—Filla, avui cal que vaguis al bosc. Gairebé no ens queden herbes.

Era veritat. Al rebost de la casa els rams de plantes medicinals havien anat minvant, venguts amb els ous i la poca caça que no es menjaven al mercat de Verdela. Calia que tornés al bosc a buscar-ne més. Ulam no es va queixar pas. Als seus vuit anys prou sabia que sense els doblers del mercat no hi havia un mos a casa. I ella era filla única, des de que un mal part s'havia endut a la dreta d'Onar a la seva mare, a qui no aconseguia recordar, i al seu germà.

—Podré jugar?

—Al bosc? No. Ja saps allò que es diu —L'home va callar, les seves enormes mans van tancar un nus fet amb cordes primes—. Escolta, jugaràs quan tornis. I recorda preparar el dinar.

Ulam va tornar a la cabana i es va calçar unes espardenyes dures. «He de sortir aviat», va pensar, ja que la xafogor del migdia no li agradava. Va recollir el seu flautí i es va acomiadar. Darrera seu va deixar les cases del poble, moltes obertes a fi que el poc aire d'aquell estiu s'hi esmunyís. Va seguir endavant, pel camí del sud, estret i polsós. Lluny, veia el seu petit poble de casetes de pedra i cal amuntegades com un ramat d'ovelles. Cases de pagès i d'humils artesans del suro i el vidre, organitzades al voltant de la placeta, d'on sobre la sorra s'aixecava un senzill temple dedicat a Sira, qui vela per les bones collites. A l'esquerra creixien alguns tarongers carregats de fruita, i a la dreta del camí, els camps de blat, generosos a la fi de l'estiu. Ulam es sentia feliç aquell matí; per a ella, el bosc era un laberint en el que a cada racó podia topar-se amb un tresor. Després, quan hagués recollit prou artemisa, cues de cavall, farigola i, amb sort, algunes tiges d'espígol, podria tornar i fer el menjar. A la tarda, per fi, sortiria a cercar els seus amics per anar a la vora del riu o a les gorgues, allí on els banys d'aigua freda allunyen per un temps l'ardor de l'estiu.

Ulam podia ensumar el bosc, que s'estenia fins perdre's més enllà, cap al sud i cap al nord, en territori murrià. Un enorme bosc de pi i alzines, de matolls durs i suaus turons de pendents gastats, que feien que l'arbreda, mirada des de lluny, semblés un mar adormit.

Hi va entrar, començant a recórrer les seves cambres invisibles, buscant l'artemisa. Sota les branques de les alzines, el sol era clement. Brises sorgides del no res acaronaven la seva pell gris suada, refrescant-la. Va passejar d'un costat a l'altre, donant tombs, pendent d'entreveure les flames liles i grogues de les flors sobre la catifa resseca i aigualida del sotabosc. Allí, al peu de un pi vell, va aconseguir un ram de farigola, però aquell dia la sort era esquiva. A mig matí, amb el sol alt, filtrant-se entre els arbres, amb prou feines havia reunit unes quantes tiges. Bosc endins, no sabia massa bé on es trobava, pero era conscient de com tornar a casa, seguint el camí contrari del sol. Cansada de tant caminar amunt i avall, va asseure's sobre una roca que naixia abrupte, despullada. Va mirar al seu volant, deixant vagar el seu esguard entre l'exèrcit mut dels troncs rectes i els braços oberts de les branques, d'un verd olivaci. Apropà el flautí als seus llavis, mullant la fusta seca. Les primeres notes voleiaren adormides entre les fulles, perdent-se al cor del bosc. Va tocar, va fer que la canya de la flauta vibrés amb dolçor, enllaçant les melodies que es succeïen unes darrera les altres fins que el temps va desaparèixer.

El sol va assolir el zenit. Va adonar-se, al obrir els ulls, que tornava a suar. Va deixar el seu petit instrument recolzat a la roca i va aixecar el cap. La miraven entre les alzines que tenia al davant. Ulam es va incorporar de cop i va engrapar el flautí com si d'una daga es tractés. Què eren? Abans que les cames la comencessin a allunyar d'allí, sonaren, alegres, les notes d'una altre flauta. No sabia què fer. Es va dissoldre aquella melodia i d'entre el grup va sorgir un nou càntic, i un altre el va seguir. Veia, al seu davant, una filera d'éssers, d'animals coberts amb túniques color terra i collarets de cuir de diferents gruixos com a únic vestit. Animals de cames semblants a les dels homes, verticals. La curiositat feia que no es mogués. Aquelles testes eren, en alguna cosa, similars als cranis de les gaseles meridionals, però pràcticament sense pèl, i els seus llavis eran fins i rosats. S'apagaren les flautes i, encara dempeus, sense saber massa per què, Ulam va respondre. Mentre la música fluïa com l'assossec d'un rierol, aquells semblaven escoltar-la, fascinats. O s'ho imaginava ella?

Quan va callar, els altres s'esperaren fins que un d'ells la va replicar, trencant la tensió sobtada que Ulam va percebre. Els va observar una mica més, adonant-se que remotament li recordaven als murrians que alguna vegada havia vist prop del seu poble, a la frontera. Mans de tres dits molt amples, durs, cossos allargassats i estrets, cabells negres caient enrere, la front alta. No semblaven agressius ni Ulam no va veure cap arma. Potser eren aquells dels qui es parlava a la plaça del poble a les nits d'estiu, quan els veïns es reuneixen i beuen taronjades per combatre la xafogor... Després d'unes breus rèpliques, Ulam va recordar al seu pare i a totes les plantes que no havia recollit. Va fer un gest ràpid amb la mà com a comiat i, gairebé corrents, va marxar. Els tornaria a veure? Qui sap. Ningú no semblava seguir-la. Darrera seu li arribava la remor somorta del fullatge. El cap li bullia de tantes preguntes, estava tan excitada que quasi no va adonar-se que havia deixat el refugi de la selva.

Al arribar a casa va prometre's no dir ni un mot a ningú. Qui la creuria? I encara menys son pare, que no l'entendria i del ensurt no la deixaria tornar a aquella arbreda mai més. Potser havia trobat a uns que estimaven tant la música com ella, i amb els qui no calia parlar. Abans de creuar la porta de casa va preguntar-se si els éssers del bosc coneixien el llenguatge, les paraules. Fins i tot va pensar si allò que havia viscut no ho hauria imaginat pas. Va beure aigua fresca del càntir i va posar patates i bledes a bullir, mentre tallava el pa de sègol. Aviat arribaria el pare del hort, i estaria famolenc.

Dies més tard, va tornar entre els arbres. Després de recollir un bon grapat de dents de lleó, es va endinsar. Com els trobaria? Va tenir una idea, era l´única forma. Va fer sonar el flautí mentre sortejava esbarzers punxeguts i matolls baixos. Aviat, unes notes van fer-se sentir bosc endins. Hi havia una alegria, un batec, a la música. Ulam va tocar i tocar fins que les notes van anar apropant-se. De sobte els va veure. Es va tornar a espantar. Aquelles criatures de caps de gasela tan aprop, pero la música va fer que la seva por es diluís com una il·lusió.

A aquesta trobada la van seguir d'altres, en les que Ulam va aprendre a confiar. A vegades eren tres o quatre, sovint més, fins a deu va comptar un dia. Ja no tocaven separats pels arbres, seien en cercle, acceptant la nena, i algun cop bufaven les flautes i flautins acompanyats per petits tambors, esquerdant el silenci de la fronda. Quan Ulam interpretava, els homes gasela semblaven escoltar-la, mirant-la amb els seus ulls d'aigua negre i els seus musells drets, fins que un d'ells repetia les notes i el del costat les tornava a repetir introduint-hi petites variacions, remarcant un timbre o allargant el temps d'un passatge, fins que el cant d'Ulam es transformava en el de molts, que era la veu dels vells turons i les clarianes, dels camps a l'alba, del riu que mormola a les nits empentat per l'oreig del vent que agrada , també, pentinar les planes.

La seva vida va continuar amb aquell secret, encara que molts, al poble, s'estranyaren que aquella jove de trenes enredades hagués après tant en el llarg art de la música.

Ulam mai no oblidaria la darrera trobada. Encara que a mesura que es succeïren altre hiverns, més li semblà que tot allò que va viure sorgia de la frontera amb la irrealitat, on els seus records es fonen amb el somni i amb un temps desaparegut. Va ser a principis d'aquella tardor, quant els camps de blat havien estat segats i faltaven pocs dies per a les festes que acomiaden els vents càlids del sud-est i obren les portes als del nord. Ulam, com altres vegades, havia trobat els seus amics fent sonar el flautí, però aquell cop li havia costat molt de temps ser resposta, així que es va endinsar per nous camins, fins a llocs on no hi havia arribat abans.

Quan els va trobar, Ulam es va sorprendre que fossin tants. Dotze en va comptar, asseguts a la petjada del que havia estat una antigua llacuna, amagats d'una mirada fortuïta. Deixaren lloc a la nena gris, qui no havia deixat d'emetre breus jocs de notes. Aviat, els sons s'acceleraren, cada cop més ràpids, fins que els tretze instruments s'entrellaçaren com una heura, com si iniciessin un rite ancestral i les melodies fossin invocacions a allò que existeix més enllà del món visible, en algun lloc i en tots, sobre la pell palpitant, inaudible. Ulam s'estremia, sense poder deixar que els seus dits pugessin i baixessin sobre la fusta suau, sentint com la seva ment saltava entre les fulles, tocada per alguna cosa que no entenia, una circumferència que girava al seu voltant, que la separava del món fins dur-la a llocs que ni tan sols creia que existissin, veient brillar en la seva ceguera noves rutes, llums, connexions equivalents, sentint que s'allunyava del seu propi cos i començava a flotar per un espai de frontera en el que les copes del arbres s'enroscaven amb el blau del cel i més enllà...

Quan va despertar, el capvespre creixia al cel. Al principi ni tan sols va adonar-se d'on era, ni va recordar res. Havia dormit sobre el terra, protegida per una catifa de flors, que quan es va incorporar, van desfer-se, ennegrides. Aleshores sí, l'angoixa. El seu pare l'estaria buscant, tots els veïns haurien sortit a cercar-la. El seu cor es va espantar. Què els hi podria dir? Va començar a caminar de pressa cap a casa. Per un instant va sentir ira envers als seus amics del bosc que l'havien entretingut el temps que triga el sol a creuar el cel. Si queia la nit es perdria i no sabria sortir d'entre els arbres, que semblaven empresonar-la. Va córrer entre les penombres sense pensar en res que no fos arribar els més aviat possible a la seva petita llar. La impaciència la impulsava, la feia ser veloç, sortejant l'arbreda que semblava tancar-se cada cop més, com si volgués devorar-la.

Després d'una cursa que li va semblar que no s'acabava mai, Ulam va sortir del bosc per entrar al camí del sud. L'aire feia olor a gra socarrat, a fum, a fusta recremada. Esbufegant, va pujar a la part alta del camí des d'on veuria els camps sembrats i lluny, els daus blancs del seu llogarret. En arribar a dalt va poder contemplar el seu poble en flames, un incendi que s'alçava cap als morats densos del cel. Va correr, esbojarrada. Sense esma, es va plantar davant la porta de casa, que era una pira flamejant entre molts focs. No hi va trobar a ningú, a ningú. Fins i tot els pous de pedra de les sitges cremaven, convertits en enormes brasers arran de terra. Va veure sagetes i llances partides pel terra, algunes claves als finestrons. Ferum a mort, el silenci de la desfeta. Cap senyal dels seus ni del seu pare. Els murrians havien colpit i desaparegut.

Ulam, desorientada, va tornar prop de casa seva. Allí es va asseure sobre l'herba i va començar a tocar, sense importar-li el temps, sense importar-li què feia. Allò que vingué després, amb prou feines ho recordaria. La dringadissa de molts acers sonant a la nit, les veus greus dels homes atrets per la música dels àngels en una nit il·luminada pel foc. El llambreig de les flames sobre les cuirasses d'aquells guerrers grisos que la contemplaven com a un miracle.

—Per què t'han perdonat? —va preguntar una de les ombres.

Un home jove armat, palplantat davant d'ella, amb furia i estupefacció a la mirada, marcaria el seu destí.

—Dueu-la a Palau, a Vamurta. Algú com ella cal que estigui protegida. Porteu-la amb Ermessenda, la meva mare.

—Fi—