Si un ocell és un d’aquells poemes que em
van deixar molt content quan el vaig escriure però que, passats els mesos, els
anys, no vaig saber tornar a la “traducció d’alguna cosa indefinida” que és
escriure poemes. Així, vaig deixar d’entendre’l i juro que en acabar-lo sí
tenia un sentit. Ni és un poema fàcil ni es poesia simpàtica, ni és un poema
curt, ni és d’aquelles poesies testimonials sempre amarades en dolor que tant
ús tenen en la nostra llengua. El deixo al blog, senzillament per deixar el
rastre de la seva existència.
Si un ocell...
Si un ocell vingués a la meva ciutat
s'estranyaria. El murmuri constant
dels metalls que són colpits i raspats
i les poques, dèbils veus que s'alcen
sobre l'estremiment de les grans cadenes
arreu arrossegades i tibades en un tot,
les cadenes que arriben i surten del mar
que s'enfonsen al cor de la muntanya,
que invisibles creuen i sostenen la ciutat.
Si l'ocell vingués es sorprendria
enfront l'absoluta densitat
dels vénen i van que atapeeixen
per després crepitar als laterals de la xarxa.
Observaria el desconcert a les cruïlles
el bombeig glaçat dels desordres
que devoren els grans canals de ciment,
la palpitació dels vius que puja fins al cel
per esvair-se, veus que no saben,
homes intuïts que criden i no s'entenen.
Si un ocell vingués a la meva ciutat
tremolaria, infant deixat al ras,
deixat al ras, colpit pels vents del nord.
Volaria damunt els rectangles dels terrats
confós per tantes línies i codis sense crèdit
aterrit per la idea del bosc sotmès
a la jerarquia de l'eixam d'angles tallants
oposats a l'ondulació, al traç natural,
és l'ordre de ferro el que preval,
empresonant l'acròbata, modulant l'atzar.
El cant emmudit, el bec com una garjola
les ales esdevenen navalles a les places
on no hi ha ningú que les sàpiga assenyalar.
Tremola i vibra l'urbs cruspint-se les mans
dels seus fills, agregant-los per idèntics
malgrat que senten l'esglai que no atenen
dormint sobre flassades de vidres esmicolats
on els somnis són figueretes atrofiades
que s'obliden als descampats dels ravals.
Quan la foscor creixés, l'ocell s'enfilaria
damunt el campanar deixat a les derives,
estrèpits sense memòria, el fluxe
dels fragments que suren i són engolits
al mar de crom que dóna i treu la vida
deixant un rastre prim, una raó estèril
a l'estructura de Babel que es justifica.
La lluna emergiria fatigosa i constant,
traçant una paràbola de promeses
quasi imperceptibles entre tants reclams
mentre els estels filarien com aranyes
al seu voltant mirant-ho tot amb recel.
L'ocell, quiet, esperaria la matinada
esperaria un corrent dins de l'aire,
un lleu aroma d'uns altres dominis
desdibuixats a les tel. les de tantes nits,
arrupit, somiant els contorns d'altres dies
mentre la ciutat, abans de bategar, s'aquieta.
I.K, abril 2015
