La Pantera de Rilke

Probablement La Pantera de Rainer Maria Rilke (Praga, 1875) és un dels millors poemes que s’han escrit. Ho té tot, encapsulat i reduït en pocs versos. Hi és la matèria. I el contingut. I la bellesa. La forma, perfecte, eleva encara més cada una de les passes de la pobre pantera engarjolada.

És un poema nítid com una matinada. Hi ha els cercles concèntrics que com un joc estel·lar giravolten els uns sobre els altres: els ulls de la pantera, potser? El cercle de les passes de la pantera, el cercle de la gàbia, el cercle mental. El món fet de reixes. L’interior i l’exterior. I aquí, entrant i sortint, tot el joc, la reflexió, el pensar que aquesta pantera de Rilke té molt d’humana i tots, poc o molt, ens hi veiem reflxats.

LA PANTERA

El seu esguard, cansat de veure passar

les reixes, ja no retè res més.

Creu que el món està fet

de milers de reixes i, més enllà, no res.

Amb un caminar tou, passos flexibles i forts,

gira en rodó en un cercle menut;

és talment una dansa de forces entorn d’un centre

on roman atuïda la seva voluntat potent.

A voltes, s’alça el teló de les parpelles,

mut. Una imatge hi penetra,

recorre la calma en tensió dels seus membres

i, quan arriba al cor, es fon.

 Rainer Maria Rilke

(Crec que la traducció és de Vinyoli, no estic segur)

Vent d’aram, Joan Vinyoli.

Aquest petit llibre de poesia de Vinyoli, de tots els que he llegit d’ell, és el que més m’arriba. Profunditat, aparent senzillesa, la bellesa no s’escapa. Vent d’aram (1976), en edició de tapes vermelles, tal com el vaig comprar a una llibreria de Ronda Universitat que fa anys és un botiga per turistes. També hi ha una unitat, el bosc com teló a l’escenari d’una existència, tota una vida passada per l’alambí de la metàfora, la imatge, el ritme lent i la música que fa d’aquest Vent d’aram un dels millors llibres en llengua catalana, moderns, que he tingut a les mans.

Hi ha aquesta peça que tant em recorda a Kavafis.

EL GUANY

Mai no et rendeixis.

                               Gira't del costat

on abans veies el penell

que et feia creure en l'últim crit

del gall dels boscos.

                               Entra

mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret

el feixuc escafandre,

t'hauràs guanyat una mar llisa

i el vol del gavià.

O aquesta altre que sembla una lloança al mateix fet de viure, en aquella època en la que el poeta començava a estar molt malalt.

APLEC

He vist anar i he vist tornar, de lluny,

aplecs de gent -estendards i cridòria-

pels flancs de la muntanya.

Berenaven, bevien, ballaven excitats.

Més tard els homes han cobert les noies

esbojarrades, d'anques d'euga,

mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre

la closca del cervell, no miris

rajoles amb ocells ni vidres decorats,

no masteguis el pa de la paraula.

Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

O aquest altre poema, també esperançat.

DIE ZAUBERFLÖTE

Aturada en unn bosc

de cedres vells, toques la flauta.

                                                  Quina

tonada, no ho sé.

                           Somreies

feliç.

         Em parles de vegades

amb una veu potser l’equivalent

del primigeni so.

                           No deixis

mai de tocar en el passat ni ara.

Crea el so.

La veritat és que oblido la majoria de llibres que llegeixo. Aquest no, aquest es sosté sobre el sedàs dels anys.

Joyce Mansour, erotisme y cruel surrealisme

Poetessa surrealista y provocadora. Té una cosa genial. Les seves poesies són capaces de sacsejar fins i tot el dia dels morts. La vaig descobrir en una antologia de poemes francesos, d’entre piles i piles de versos que gairebé no em deien res. Va morir l’any 1986 a Paris. Alguns crítics li ha retret una obsessió per l’erotisme barrejat amb cruesa macabre. Jo li agraeixo que hagi escrits bons poemes, poemes inflamats. Deixo algunes poesies curtes com a tast. 

Succeí al principi.

El primer poeta va orinar el seu amor.

Febre el teu sexe és un cranc

Febre els gats s’alimenten dels teus pits verds.

El teu cap separat del teu coll tallat

És el principi de l’eternitat.

                         (traduccions d’Igor Kutuzov)

Caça de Macadam

Hi ha les vostres mans al motor

Les meves cames a la caixa

Els frens entre els meus genolls

La vostra carn a la meva pell

Hi ha un ocell sobre el ventilador

Un home sota les rodes

Les vostres mans al motor

Tot jugant amb un clau

Hi ha un crit a dins del motor

Un gendarme i la seva llibreta

Una carretera al retrovisor

La brisa entre els meus genolls

Un colós sense cap condueix el vehicle

Són les meves mans al volant

El meu sexe càndida que implora.

                               (traducció de J. Parramon)

By Igor.

L’estiu té caducitat. Quin remei. Tornar a la realitat em fa pensar en quina és l’autèntica realitat, si la de setembre o la d'agost. Al banc, on es cobren els rebuts, ho tenen més clar.

Tot i no ser, ni de lluny, tan dramàtic com estar a presó, la sensació de tornar a la feina, les rutines, al dia a dia que et xucla la millor energia, m’ha fet recordar aquests versos d’Òscar Wilde a la inoblidable Balada de la presó de Reading.

Mai no he vist al món cap home
amb ulls tan plens d’anhel,
esguardar amb tanta persistència
el petit tros de cel
i el nuvolet que el vent movia
com fúlgid navicel.

Jo amb altres presos caminava
pel pati desolat,
considerant quina seria
la seva malvestat,
quan vaig sentir que murmuraven:
«A forca és condemnat.»

Ja ho deia Carner

Els estius, els anys, els amors, els amics. I la joventut, és clar. Ja ho deia Josep Carner. Com m'agrada el darrer vers.

Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se'n sent alguna veu.

Tomas Tranströmer, Gargots de Foc

Fa poc va morir aquest enorme poeta suec. Pensava que, en català, només havia la traducció feta arran de la concessió del Premi Nobel. Però no, al 1995 Lluís Solanes (la biografia d’aquest home és molt interessant: Enllaç) el va traduir en l’aplec de Poetes suecs del segle XX (Columna).

Adoro aquestes traduccions amb llenguatge modern i sentit comú on es realça, precisament, el poema. En aquest cas una poesia de Tranströmer que parla de l’amor, el pas del temps, el cosmos i altres coses.

GARGOTS DE FOC

Durant els tristos mesos revifava la meva vida
     només quan feia l’amor amb tu.
Com la cuca de llum s’encén i s’apaga, s’encén i s’apaga
     -a ratxes es pot seguir el seu camí
en la fosca de la nit entre oliveres.

Durant els tristos mesos l’ànima estava aclaparada i esmortida
però el cos anava directe cap  a tu.
El cel nocturn bramulava.
Munyíem d’amagat el cosmos i vam sobreviure.

Poetes suecs del segle XX. 
Barcelona, Columna, 1995. 
(Selecció i traducció de Lluís Solanes)

La poesia és ...

 La poesia és el diari d’un animal marí que viu en terra i anhela volar per l’aire.

Carl Sandburg. Nascut a Illinois. (1878-1967)

El secret de Montale

De tant en tant els versos de Montale, el gran poeta italià del segle XX, sonen dins el meu cap i m’acompanyen. Aquest poema que deixo aquí parla d’una sensació que ben segur es coneguda per molts. Oi que té un regust a Vinyoli?

Potser un matí, caminant en l’aire de vidre,

àrid, girant-me, veuré esdevenir-se el miracle:

el no-res a la meva esquena, el buit

darrera meu, amb un terror d’embriac.

Després, com en una pantalla, acamparan entorn

arbres, cases, turons, per l’engany acostumat.

Però serà massa tard, i jo me n’aniré

calladament entre els homes que no es giren mai,

amb el seu secret.

Eugenio Montale.

Surrealistes, temps després

El surrealisme va ser un excés i potser el moviment poètic més influent del segle XX. Les seves onades encara viatgen i són presents en alguns dels poetes d’avui. L’altre dia, llegint una antologia de poesia francesa contemporània em va esclatar els ulls la referència a aquest moviment que fa el prologuista Alain Verjat. M’hi vaig sentir molt i sorprenentment identificat, a més de ser una cita que em sembla interessat:

«De fet, el que rebutja ara el poeta és la necessitat imperiosa d’adaptar-se a la realitat, perquè l’única realitat que val és la que ell mateix crea, espontàniament, arbitràriament, subliminalment, segons les seves pròpies necessitats.»

Breton encerta i va molt lluny quan escriu: «la mediocritat del nostre univers, ¿no depèn essencialment del nostre poder d’enunciació?»

I ja que la citat en aquesta cita sense cítara, deixo uns versos d’André Breton. Que no costa res, home. Escrit al 1932 i traduït al català per Jordi Parramon, que a més de ser poeta ha dut a terme una importantíssima feina com a traductor de poetes extranjers al català. ¿Era boig Breton? Jo crec que no.

SOBRESEÏMENT

Art dels dies art de les nits

la balança de les ferides que s’anomena Perdona

balança vermella i sensible al pes d’un vol d’ocell

quan les amazones de coll de neu les mans buides

empenyen els seus carros de vapor sobre els prats

aquesta balança sense parar enfollida la veig

veig l’ibis de bones maneres

que torna de l’estany lligat al meu cor

les rodes del somni fascinen les esplèndides vies

que s’aixequen molt altes sobre les conquilles dels seus vestits

i l’estupefacció rebota d’ací d’allà sobre el mar

vés aurora estimada no oblidis res de la meva vida

agafa aquestes roses que s’enfilen al pou dels miralls

agafa l’aleteig de totes les pestanyes

agafa fins i tot els fils que sostenen el pas dels funàmbuls i les gotes d’aigua

art dels dies art de les nits

sóc a la finestra ben lluny en una ciutat plena d’esgarrifances

a fora uns homes amb barret de clac se succeeixen a intervals regulars

igual que les pluges que m’agradaven

quan feia tan bon temps

“la còlera de Déu” és el nom d’un cabaret on ahir vaig entrar

és escrit sobre el frontispici blanc amb lletres més pàl·lides

però les dones-mariners que s’escolen per darrera els vidres

són massa felices per ser porugues

aquí mai no hi ha cossos sempre l’assassinat sense proves

mai el cel sempre el silenci

mai la llibertat sinó per la llibertat

L'ase i el tractor

L'ase i el tractor

Havia llaurat amb l'ase
fins que va comprar el tractor
que feia molta més feina,
i el camp quedava millor.
Un dia, a mitja llaurada,
el motor es va espatllar,
i va córrer a buscar l'ase
per poder-lo remolcar.
L'ase es va clavar de potes
i no avançava ni un pas.
L'home prou l'escridassava:
—Arri!, que no arrencaràs?—
En rebre xurriacades,
bramà l'ase: —A mi, no!
Mira si amb les garrotades
pots fer caminar el tractor!

                    Un poema de Joana Raspall

«s’aixeca el vent!... Cal intentar de viure!», són versos finals del llarg poema El Cementiri Marí del francès Paul Valéry que donen títol a El Vent S'aixeca, el darrer anime del mestre japonès Hayao Miyazaki abans d’anunciar la seva retirada. La traducció és de Josep Carner.

        EL CEMENTIRI MARÍ

Tranquil teulat on els coloms peonen,
tos batecs entre pins i tombes sonen.
Migdia, el just, la mar fa incendiar.
La mar, la mar, sempre recomençada!
Quin rescabal per la pensa agitada,
copsar la pau dels déus damunt del mar!

Quin pur treball de fins esclats no exhuma
mant diamant d’imperceptible escuma,
i a quina pau hom sembla pervenir!
Quan dalt l’abís el sol errant fa pausa,
obratges purs d’una perenne causa
el Temps relluu i el Somni és seny i albir.

Sòlid tresor, temple simple a Minerva,
bassal de pau, manifesta reserva,
aigua fulgent, ull que retens, tancat,
tan profund son dessota un vel de flama,
el meu silenci!... Edifici dins l’ànima,
mes golfa d’or, amb mil teules, Teulat!

Temple del Temps, resum d’una alenada,
t’escalo i visc ta puresa enlairada
tot envoltat de l’horitzó marí;
com fent als déus una suprema ofrena,
al centelleig sembra amb claror serena
dalt l’altitud un desdeny gegantí.

Talment un fruit és tot deliqüescència
quan en delit transforma son absència
dintre boca en la qual sa forma mor,
jo inhalo ací ma fumarel·la extrema
i canta el cel a l’ànima que crema
l’esfumament dels marges en rumor.

Cel bell, cel verd, com em transformo observa!
Després de tant d’orgull i tan superba
inacció, així i tot tan puixant,
eix espai refulgent mon ser abraça,
dalt la casa dels morts mon ombra passa
i al seu exsangüe tranc em va avesant.

Mon dins, tot nu als brandons del solstici,
alço vers tu, oh jutjament propici
d’aquesta llum, arma sens pietat!
Jo et torno pur a ta morada vera:
contempla’t bé!... La llum que es reverbera
implica un trist i entenebrit costat.

Oh, per mi sol, per al meu cor que crema,
per a mi sol, a les fonts del poema,
dintre del buit i l’escaïment pur,
l’eco jo esper de ma grandesa interna,
trista, amargant i sonora cisterna,
sonant dins meu la buidor del futur!

Dintre el fullam, golf menjador de reixes,
ànima al fons de mi!, és que tu coneixes
amb mos ulls clucs, secrets encegaments,
quin cos em du a la fi peresosa,
quin front l’atreu a aquesta terra ossosa?
Un espurnall pensa allí en mos absents.

Com clos sagrat, ple d’un foc incorpori,
fragment terral de la claror ofertori,
eix lloc em plau, dominat per brandons,
composat d’or, de pedra i branques fosques,
on tant de marbre trem entre ombres tosques.
El mar fidel hi dorm dalt dels pedrons!

Esplèndid ca, l’idòlatra percaça!
Quan, somrient pastor de lenta passa,
hi vinc a pasturar misteriosos bens,
el blanc ramat de mes tombes quietes,
allunya’n els coloms d’ales discretes,
els somnis vans, els àngels impudents!

Ací vingut, l’avenir és peresa.
L’insecte actiu grata dins l’aridesa;
és cendra tot, pols que en l’aire es desfà
per devenir qualque severa essència...
El viure és vast, embriagat d’absència,
és dolça l’amargor, l’esperit clar.

Els morts colgats amen aquest imperi
de tebior que asseca llur misteri.
Migdia, als cims, estàtic i quiet,
s’observa ufà, cofoi del seu sistema...
Testa ideal, perfecta diadema,
jo sóc en tu el mudament secret.

Altre no tens per frenar tes temences!
Els meus rosecs, dubtes i defallences
la tara són del teu gran diamant...
Però en llur nit tan feixuga de marbres
un poble espars a les arrels dels arbres
el teu partit ja ha pres, vagarejant.

S’han diluït dintre una espessa absència,
el fang roig ha begut la blanca essència,
el do de viure ha passat a les flors!
On són dels morts les frases predilectes,
l’art personal, les ànimes selectes?
La larva ordeix on es formaven plors.

Els crits aguts de noies excitades,
els ulls, les dents, les parpelles mullades,
el si gentil que joguineja amb foc,
la sang brillant als llavis que es rendeixen,
els dons suprems, els dits que els protegeixen,
tot resta soterrat i penetra en el joc!

Un somni esperes tu, ànima ardida,
ja deslliurat dels colors de mentida
que als ulls carnals donen l’onada i l’or?
Viuràs cantant quan seràs vaporosa?
Apa! Tot fuig! Ma presència és porosa,
la santa impaciència també mor!

Magra immortalitat negra i daurada,
sòrdid consol, de llorers coronada,
que de la mort fas un si maternal,
un tendre enginy o mentida bonica!
Qui no els coneix i no tem una mica
eix crani buit i aqueix riure eternal!

Pares profunds, testes inhabitades
que, sota el pes de tantes paletades,
la terra sou, nostre pas confonent,
el ver rosec, el verm irrefutable
vostre taüt ja troba inhabitable,
que ell viu de vida i no em deixa un moment!

Amor potser o ma pròpia quimera?
Sa dent secreta és de mi tan propera
que qualque nom li pot ésser adient!
Què hi fa! Ell veu, ell vol, somnia, toca!
Ma carn li plau, i fins quan hom s’ajoca
jo visc per ésser esclau d’aquest vivent!

Zenon! Cruel Zenon d’Elea! Alada
ta fletxa dintre meu em tens clavada,
vibrant quan vola i quan son vol s’abat!
Si em crea el so, ta fletxa malastruga
m’occeix! Ah, el sol!... Quina ombra de tortuga
per a l’ànima, Aquil·les lent i apressat!

No! No!... Dempeus! Dins l’era successiva!
Trenca, cor meu, eixa forma pensiva!
Beu, pit profund, la naixença del vent!
Una frescor, de la mar exhalada,
l’ànima em torna... Oh puixança salada!
Correm a l’ona amb ressorgir vivent!

Sí! Ampla mar de deliris dotada,
pell de pantera i clàmide ratada
per mil ídols del sol perforador,
hidra impudent, èbria de la carn blava,
de dent voraç que en pròpia cua es clava,
entre un tumult semblant a la sordor,

s’aixeca el vent!... Cal intentar de viure!
Mon llibre obert l’aire tanca amb toc lliure,
l’onada en pols dels rocs gosa sorgir!
Oh pàgines, voleu, voleu esbalaïdes!
Ones, bateu amb aigües enfollides
eix calm teulat, de veles gai festí!

L'art de la dansa

La pluja fràgil, aguant de les teules
en equilibri. Ella, la dansarina
    no arribarà mai 
    a caure, a saltar
    com la pluja.

Paul Eluard (Saint-Denis, 1895 - Charenton 1952)

Nit d'amor

«Nit d'amor, que entre dos diumenges veig que et tanques, talment un gran ocell tot negre amb ales blanques»

Paul-Jean Toulet (Pau, 1867 - Guéthary, 1920)

Poemes Pessoa en català (II)

Un altre cop en Fernando Pessoa torna a aquest blog de poesia, amb dos petites traduccions dels seus poemes al català. Es fa difícil escollir entre els poemes de Pessoa, la veritat. Serà qüestió de traduir-ne molts. Sempre em sedueix la poesia de Pessoa. Mai no estic segur si es decanta per la ironia o la emotivitat. Probablement bascula entre totes dues. El segon poema que deixo recorda a la seva famosa Autopsicografia (El poeta és un fingidor!!!), aquest cop amb llàgrimes. Llàgrimes de cocodril o llàgrimes del cor?

Em fan pena les estrelles

lluint tant de temps,

fa tant de temps...

Em fan llàstima elles.

No hi haurà un cansament

de les coses,

de totes les coses,

com de les cames o d'un braç?

Un cansament d'existir,

de ser,

només de ser

l'ésser trist brillant o rient.

No hi haurà, en fi,

per les coses que són,

no la mort, potser sí,

una altre mena de fi

o una gran raó—

qualsevol cosa així

com un perdó?

***

Tot el que vaig estimar, si ho vaig estimar, ho ignoro,

i és com la infància d'un altre. Ja no sé

si ho ploro, si es suposa que ho ploro

o si ho ploro perquè crec que ho ploro.

De llàgrimes hi entenc... Aquestes són calentes

en uns ulls plens d'una mirada perduda...

Però en tot cas em són indiferents

les causes vages d'aquest mal sentit.

I ploro, ploro, amb sinceritat

de qui plora sentint com plora

sense saber si ploro mentint o de veritat

continuaré, sense saber-ho, plorant.

Diu Yeats

Ell desitja les teles del cel

Si tingués jo les teles bordades del cel,

recamades amb daurada i platejada llum,

Les teles blaves i les tènues i les fosques

de la nit i la llum i la mitja llum,

estendria les teles sota els teus peus:

Però, sent pobre, tinc només els meus somnis;

He estès els meus somnis sota els teus peus;

Trepitja suaument, perquè trepitges els meus somnis.

He wishes for the cloth of haven

Had I the heavens' embroidered cloths,
Enwrought with golden and silver light,
The blue and the dim and the dark cloths
Of night and light and the half-light,
I would spread the cloths under your feet:
But I, being poor, have only my dreams;
I have spread my dreams under your feet;
Tread softly because you tread on my dreams.

(tinc dubtes amb la traducció, com sempre...)

Kore, un poema curt de Ferrater

Gabriel Ferrater era capaç dels versos llargs de In Memoriam, Poema Inacabat o Tornada o cisellar petits poemes, com aquest que reflexiona sobre l'amor i aquest “somriu” tan jove, tan en construcció i aquesta imatge tan exacta “i es trona a cloure intacta”. Es en Ferrater.

Kore

Somriu cada vegada

que una altra cosa d'ella

mereix un amor teu.

Somriu quan tu surts d'ella

i es torna a cloure intacta.

Somriu d'una tendresa

que no us suplicarà

(tu, amb el teu món àvid)

que li'n digueu bondat,

i a penes endevines

com s'absorbeix. Encara

li cal sumar-se. Encara

va naixent el seu cos.