El
Cant d'Ulam
—Ulam… Ulam,
¡desperta’t! —va cridar el seu padre.
Fins i tot
pel matí feia calor aquell estiu. Va escoltar l'enrenou de les gallines quan
son pare va creuar el menjador, en el que també dormien. La llum l'esquitxava,
neta, molt clara, a través de la porta que el pare havia deixat oberta al
sortir. Ulam va badallar i, d'un salt, va sortir del llit. Sobre la taula,
l'esperava un gran tall de pa amb oli. Va fer fora una de les gallines que,
insolent, havia gosat apropar-se al seu esmorzar. Es va eixugar la suor de la
nit amb la camisola. Quan va acabar de menjar, va sortir al pati del darrera
per anar a trobar el vell. Allí hi era, tot sol, assegut sobre una gran arrel,
capficat en fer una d'aquelles trampes de llaç que de tant en tant els hi
proporcionaven una sabrosa perdiu de bosc.
—Bon dia,
pare —va saludar, encara un xic adormida.
—Filla, avui
cal que vaguis al bosc. Gairebé no ens queden herbes.
Era veritat.
Al rebost de la casa els rams de plantes medicinals havien anat minvant, venguts
amb els ous i la poca caça que no es menjaven al mercat de Verdela. Calia que
tornés al bosc a buscar-ne més. Ulam no es va queixar pas. Als seus vuit anys
prou sabia que sense els doblers del mercat no hi havia un mos a casa. I ella
era filla única, des de que un mal part s'havia endut a la dreta d'Onar a la
seva mare, a qui no aconseguia recordar, i al seu germà.
—Podré
jugar?
—Al bosc?
No. Ja saps allò que es diu —L'home va callar, les seves enormes mans van
tancar un nus fet amb cordes primes—. Escolta, jugaràs quan tornis. I recorda
preparar el dinar.
Ulam va
tornar a la cabana i es va calçar unes espardenyes dures. «He de sortir aviat»,
va pensar, ja que la xafogor del migdia no li agradava. Va recollir el seu
flautí i es va acomiadar. Darrera seu va deixar les cases del poble, moltes
obertes a fi que el poc aire d'aquell estiu s'hi esmunyís. Va seguir endavant,
pel camí del sud, estret i polsós. Lluny, veia el seu petit poble de casetes de
pedra i cal amuntegades com un ramat d'ovelles. Cases de pagès i d'humils
artesans del suro i el vidre, organitzades al voltant de la placeta, d'on sobre
la sorra s'aixecava un senzill temple dedicat a Sira, qui vela per les bones
collites. A l'esquerra creixien alguns tarongers carregats de fruita, i a la
dreta del camí, els camps de blat, generosos a la fi de l'estiu. Ulam es sentia
feliç aquell matí; per a ella, el bosc era un laberint en el que a cada racó
podia topar-se amb un tresor. Després, quan hagués recollit prou artemisa, cues
de cavall, farigola i, amb sort, algunes tiges d'espígol, podria tornar i fer
el menjar. A la tarda, per fi, sortiria a cercar els seus amics per anar a la
vora del riu o a les gorgues, allí on els banys d'aigua freda allunyen per un
temps l'ardor de l'estiu.
Ulam podia
ensumar el bosc, que s'estenia fins perdre's més enllà, cap al sud i cap al
nord, en territori murrià. Un enorme bosc de pi i alzines, de matolls durs i
suaus turons de pendents gastats, que feien que l'arbreda, mirada des de lluny,
semblés un mar adormit.
Hi va entrar,
començant a recórrer les seves cambres invisibles, buscant l'artemisa. Sota les
branques de les alzines, el sol era clement. Brises sorgides del no res
acaronaven la seva pell gris suada, refrescant-la. Va passejar d'un costat a
l'altre, donant tombs, pendent d'entreveure les flames liles i grogues de les
flors sobre la catifa resseca i aigualida del sotabosc. Allí, al peu de un pi
vell, va aconseguir un ram de farigola, però aquell dia la sort era esquiva. A
mig matí, amb el sol alt, filtrant-se entre els arbres, amb prou feines havia
reunit unes quantes tiges. Bosc endins, no sabia massa bé on es trobava, pero
era conscient de com tornar a casa, seguint el camí contrari del sol. Cansada
de tant caminar amunt i avall, va asseure's sobre una roca que naixia abrupte,
despullada. Va mirar al seu volant, deixant vagar el seu esguard entre
l'exèrcit mut dels troncs rectes i els braços oberts de les branques, d'un verd
olivaci. Apropà el flautí als seus llavis, mullant la fusta seca. Les primeres
notes voleiaren adormides entre les fulles, perdent-se al cor del bosc. Va
tocar, va fer que la canya de la flauta vibrés amb dolçor, enllaçant les
melodies que es succeïen unes darrera les altres fins que el temps va
desaparèixer.
El sol va
assolir el zenit. Va adonar-se, al obrir els ulls, que tornava a suar. Va
deixar el seu petit instrument recolzat a la roca i va aixecar el cap. La
miraven entre les alzines que tenia al davant. Ulam es va incorporar de cop i
va engrapar el flautí com si d'una daga es tractés. Què eren? Abans que les
cames la comencessin a allunyar d'allí, sonaren, alegres, les notes d'una altre
flauta. No sabia què fer. Es va dissoldre aquella melodia i d'entre el grup va
sorgir un nou càntic, i un altre el va seguir. Veia, al seu davant, una filera
d'éssers, d'animals coberts amb túniques color terra i collarets de cuir de
diferents gruixos com a únic vestit. Animals de cames semblants a les dels
homes, verticals. La curiositat feia que no es mogués. Aquelles testes eren, en
alguna cosa, similars als cranis de les gaseles meridionals, però pràcticament
sense pèl, i els seus llavis eran fins i rosats. S'apagaren les flautes i,
encara dempeus, sense saber massa per què, Ulam va respondre. Mentre la música
fluïa com l'assossec d'un rierol, aquells semblaven escoltar-la, fascinats. O
s'ho imaginava ella?
Quan va
callar, els altres s'esperaren fins que un d'ells la va replicar, trencant la
tensió sobtada que Ulam va percebre. Els va observar una mica més, adonant-se
que remotament li recordaven als murrians que alguna vegada havia vist prop del
seu poble, a la frontera. Mans de tres dits molt amples, durs, cossos
allargassats i estrets, cabells negres caient enrere, la front alta. No
semblaven agressius ni Ulam no va veure cap arma. Potser eren aquells dels qui
es parlava a la plaça del poble a les nits d'estiu, quan els veïns es reuneixen
i beuen taronjades per combatre la xafogor... Després d'unes breus rèpliques,
Ulam va recordar al seu pare i a totes les plantes que no havia recollit. Va
fer un gest ràpid amb la mà com a comiat i, gairebé corrents, va marxar. Els
tornaria a veure? Qui sap. Ningú no semblava seguir-la. Darrera seu li arribava
la remor somorta del fullatge. El cap li bullia de tantes preguntes, estava tan
excitada que quasi no va adonar-se que havia deixat el refugi de la selva.
Al arribar a
casa va prometre's no dir ni un mot a ningú. Qui la creuria? I encara menys son
pare, que no l'entendria i del ensurt no la deixaria tornar a aquella arbreda
mai més. Potser havia trobat a uns que estimaven tant la música com ella, i amb
els qui no calia parlar. Abans de creuar la porta de casa va preguntar-se si
els éssers del bosc coneixien el llenguatge, les paraules. Fins i tot va pensar
si allò que havia viscut no ho hauria imaginat pas. Va beure aigua fresca del
càntir i va posar patates i bledes a bullir, mentre tallava el pa de sègol.
Aviat arribaria el pare del hort, i estaria famolenc.
Dies més
tard, va tornar entre els arbres. Després de recollir un bon grapat de dents de
lleó, es va endinsar. Com els trobaria? Va tenir una idea, era l´única forma.
Va fer sonar el flautí mentre sortejava esbarzers punxeguts i matolls baixos.
Aviat, unes notes van fer-se sentir bosc endins. Hi havia una alegria, un
batec, a la música. Ulam va tocar i tocar fins que les notes van anar
apropant-se. De sobte els va veure. Es va tornar a espantar. Aquelles criatures
de caps de gasela tan aprop, pero la música va fer que la seva por es diluís
com una il·lusió.
A aquesta
trobada la van seguir d'altres, en les que Ulam va aprendre a confiar. A
vegades eren tres o quatre, sovint més, fins a deu va comptar un dia. Ja no
tocaven separats pels arbres, seien en cercle, acceptant la nena, i algun cop
bufaven les flautes i flautins acompanyats per petits tambors, esquerdant el silenci
de la fronda. Quan Ulam interpretava, els homes gasela semblaven escoltar-la,
mirant-la amb els seus ulls d'aigua negre i els seus musells drets, fins que un
d'ells repetia les notes i el del costat les tornava a repetir introduint-hi
petites variacions, remarcant un timbre o allargant el temps d'un passatge,
fins que el cant d'Ulam es transformava en el de molts, que era la veu dels
vells turons i les clarianes, dels camps a l'alba, del riu que mormola a les
nits empentat per l'oreig del vent que agrada , també, pentinar les planes.
La seva vida
va continuar amb aquell secret, encara que molts, al poble, s'estranyaren que
aquella jove de trenes enredades hagués après tant en el llarg art de la
música.
Ulam mai no
oblidaria la darrera trobada. Encara que a mesura que es succeïren altre
hiverns, més li semblà que tot allò que va viure sorgia de la frontera amb la
irrealitat, on els seus records es fonen amb el somni i amb un temps
desaparegut. Va ser a principis d'aquella tardor, quant els camps de blat
havien estat segats i faltaven pocs dies per a les festes que acomiaden els
vents càlids del sud-est i obren les portes als del nord. Ulam, com altres
vegades, havia trobat els seus amics fent sonar el flautí, però aquell cop li
havia costat molt de temps ser resposta, així que es va endinsar per nous
camins, fins a llocs on no hi havia arribat abans.
Quan els va
trobar, Ulam es va sorprendre que fossin tants. Dotze en va comptar, asseguts a
la petjada del que havia estat una antigua llacuna, amagats d'una mirada
fortuïta. Deixaren lloc a la nena gris, qui no havia deixat d'emetre breus jocs
de notes. Aviat, els sons s'acceleraren, cada cop més ràpids, fins que els
tretze instruments s'entrellaçaren com una heura, com si iniciessin un rite
ancestral i les melodies fossin invocacions a allò que existeix més enllà del
món visible, en algun lloc i en tots, sobre la pell palpitant, inaudible. Ulam
s'estremia, sense poder deixar que els seus dits pugessin i baixessin sobre la
fusta suau, sentint com la seva ment saltava entre les fulles, tocada per
alguna cosa que no entenia, una circumferència que girava al seu voltant, que
la separava del món fins dur-la a llocs que ni tan sols creia que existissin,
veient brillar en la seva ceguera noves rutes, llums, connexions equivalents,
sentint que s'allunyava del seu propi cos i començava a flotar per un espai de
frontera en el que les copes del arbres s'enroscaven amb el blau del cel i més
enllà...
Quan va
despertar, el capvespre creixia al cel. Al principi ni tan sols va adonar-se
d'on era, ni va recordar res. Havia dormit sobre el terra, protegida per una
catifa de flors, que quan es va incorporar, van desfer-se, ennegrides.
Aleshores sí, l'angoixa. El seu pare l'estaria buscant, tots els veïns haurien
sortit a cercar-la. El seu cor es va espantar. Què els hi podria dir? Va
començar a caminar de pressa cap a casa. Per un instant va sentir ira envers
als seus amics del bosc que l'havien entretingut el temps que triga el sol a
creuar el cel. Si queia la nit es perdria i no sabria sortir d'entre els
arbres, que semblaven empresonar-la. Va córrer entre les penombres sense pensar
en res que no fos arribar els més aviat possible a la seva petita llar. La
impaciència la impulsava, la feia ser veloç, sortejant l'arbreda que semblava
tancar-se cada cop més, com si volgués devorar-la.
Després
d'una cursa que li va semblar que no s'acabava mai, Ulam va sortir del bosc per
entrar al camí del sud. L'aire feia olor a gra socarrat, a fum, a fusta
recremada. Esbufegant, va pujar a la part alta del camí des d'on veuria els
camps sembrats i lluny, els daus blancs del seu llogarret. En arribar a dalt va
poder contemplar el seu poble en flames, un incendi que s'alçava cap als morats
densos del cel. Va correr, esbojarrada. Sense esma, es va plantar davant la
porta de casa, que era una pira flamejant entre molts focs. No hi va trobar a
ningú, a ningú. Fins i tot els pous de pedra de les sitges cremaven, convertits
en enormes brasers arran de terra. Va veure sagetes i llances partides pel terra,
algunes claves als finestrons. Ferum a mort, el silenci de la desfeta. Cap
senyal dels seus ni del seu pare. Els murrians havien colpit i desaparegut.
Ulam,
desorientada, va tornar prop de casa seva. Allí es va asseure sobre l'herba i
va començar a tocar, sense importar-li el temps, sense importar-li què feia.
Allò que vingué després, amb prou feines ho recordaria. La dringadissa de molts
acers sonant a la nit, les veus greus dels homes atrets per la música dels
àngels en una nit il·luminada pel foc. El llambreig de les flames sobre les
cuirasses d'aquells guerrers grisos que la contemplaven com a un miracle.
—Per què
t'han perdonat? —va preguntar una de les ombres.
Un home jove
armat, palplantat davant d'ella, amb furia i estupefacció a la mirada, marcaria
el seu destí.
—Dueu-la a
Palau, a Vamurta. Algú com ella cal que estigui protegida. Porteu-la amb
Ermessenda, la meva mare.
—Fi—
Els contes d'Òscar Wilde són un bell esforç per retratar l'eterna condició dels homes amb una veu poètica i sencilla. Pocs, crec, han aconseguit escriure contes per a nens i adults tan aconseguits, tan plens que es segueixen llegint avui i probablement demà. Sentiment, capacitat de copsar aquells comportaments que es repeteixen, elegància en la prosa. Els contes infantils d'Òscar Wilde ho tenen tot. No només va escriure contes, Mr. Wilde, també novel·les i un dels millors llibres de poesia, molt diferent en el seu to al resta de la seva obra, que mai he llegit, La Balada de la Presó de Reading.
El gegant egoista, el conte que us deixo aquí, potser és també una involuntària metàfora de la nostra Europa i les seves fronteres.
