Un poesia sobre el mar, l'ambició, els premis dolços i els salats. Una poesia que és també mirar al passat. Uns versos estranys, avui, un xic clàssics. El vell llagut és una història sobre un pescador, que un matí, surt a cercar el peix lluent.
El vell llagut
I
Marxà de la casa adormida
per trobar l’aire d’un matí.
Travessà el port sota la lluna
velada pels blaus i robins.
Sentí la pau tibant les cordes
del blanc i vell, amat llagut,
la llum de l’alba s’estenia
quan enfilà el vol vers al sud.
Deixà el record d’una pell tèbia
a terra ferma, dona i fills
entre llençols lligats mirant-lo,
amb la fiblada d’un partir.
Davant, el pòrtic d’un nou dia
parlava d’àngels i cançons,
una mar llisa contestava
a tots els jocs de llum del sol.
Tancà els seus ulls cargolant-se
amb la promesa del garbí,
els pensaments fluïen lliures
el vent el duia al seu destí.
Tot era clar, la vela blanca
obrint camins a l’aigua, el casc
del vell llagut trencant l’onada,
la mar guardant excelsos sards.
Immensa creix la prada blava
al seu davant, darrera, lluny
els dents blancs brillen a la cala
d'on ha nascut el seu llarg rumb.
Llençà les xarxes a les aigües
verdes cercant el peix lluent,
cremava el sol la seva cara
la gola, el pit, la mar roent.
L’allau de llum el pertorbava
i aquell migdia el món fou pla,
la sort, un déu esquiu, volava
i ell s’endinsava mar enllà.
La xarxa buida, cau la tarda
llença i recull i ja no sap
on és, la costa és esborrada,
en un camp blau és enterrat.
II
A l’horitzó, llances de pluja,
la mar tremola com un pit
accelerat, es plany la fusta,
albira, el vell llagut, la nit.
“Què he fet, he arribat fins l’aresta
d’una tempesta que avançant
deixa la meva vida al vespre?
Tempto la sort, mato la fam”.
“És fam o desig?” La mar parla,
trontolla el llagut ensorrat,
s’eleven parets d’aigua negre,
s’esborra el cel encapotat.
El llagut s’eleva i davalla
desfilats revolen perills,
el vidre del vent l’aclapara
i el tomba fins fer-lo enfollir.
Resa tremolant, la veu sorda,
l’estrèpit ferotge del mar
l’anul·la i només prem les cordes
esperant la mort aferrat.
Esmola la nit la navalla,
s’esventra el blau zinc endurit
del sostre adherint-se amb l’onatge,
les ombres estenen neguits.
Empès cap al cim de la forja
recorda la dona, uns ulls
latents, un lliscar teles fosques...
S’acosta la hora. Qui escull?
Seré una pedra d’una platja
que es llença sense cap raó,
submergint-se lenta a les aigües
i ja fins la fi queda al fons?
Les mans, l’esperit esquerdat,
el cos moll i fred, sense forces,
avança el llagut contra l’òrbita
del temps i els corrents, atrapat.
Saber que el llagut és errant,
un punt en la nit, una vela,
un llampec de llum oscil·lant
dins els infinits miralls negres.
III
Despertar lligat a la barca
davant una calma fulgent,
Verds flama, vermells són els marbres
on sura la llum del corrent.
La pell del llagut és tintada
amb la sal que esquerda les mans
del home, del vell que ara canta
a l’alba, segur de tornar.
Navegar deserts amb les ànimes
dels qui es van quedar, recordar
per què van partir tots els altres
i agrair la sort de remar.
Somriure cansat a la brisa
que empeny el llagut cap al port,
deixar caure el braç, les gavines
tornen eixordant l’horitzó.
Després de flotar als ingràvids,
els camins, els cercles del mar
deixen de girar, aturant-se.
La terra emergeix esclatant.
S’ensorra l’esfera a l’estómac
del mar que s’encén plorant sang
i metalls que brillen i moren
com el vell, que sap el final.
Quan no hi ha ningú, l’espigó
és un fortí trist, roca llòbrega
que rep al perdut sense mots.
L’onatge colpeja les roques.
Caminar passant porticons
tancats, bruts els ulls d’un cel d’ombres.
Quan el sol se’n va les raons
d’un poble es podreixen a fora.
Traspassar la porta esperant
la plaent foscor de la casa.
Tots els llums són freds, és tan tard
quan s’arronsa al buit llit de palla.
Dorm l’home i somia bon temps.
Aires envelats per la calma
on els nens de mar fan castells
a la platja on dorm la barca.
By Igor Kutuzov
