Com passejar per un somni futurista en un dels
barris de Barcelona que la crisi ha colpejat dos cops. Una estació de metro
futurista, a desenes de metro sota terra que requereix, per arribar a la superfície
—com el coraller de Vinyoli— un llarg viatge, no pas cap a Ítaca, tan sols a un
barri deixat de la mà de Déu.
30.4.15
17.4.15
Si un ocell...
Si un ocell és un d’aquells poemes que em
van deixar molt content quan el vaig escriure però que, passats els mesos, els
anys, no vaig saber tornar a la “traducció d’alguna cosa indefinida” que és
escriure poemes. Així, vaig deixar d’entendre’l i juro que en acabar-lo sí
tenia un sentit. Ni és un poema fàcil ni es poesia simpàtica, ni és un poema
curt, ni és d’aquelles poesies testimonials sempre amarades en dolor que tant
ús tenen en la nostra llengua. El deixo al blog, senzillament per deixar el
rastre de la seva existència.
Si un ocell...
Si un ocell vingués a la meva ciutat
s'estranyaria. El murmuri constant
dels metalls que són colpits i raspats
i les poques, dèbils veus que s'alcen
sobre l'estremiment de les grans cadenes
arreu arrossegades i tibades en un tot,
les cadenes que arriben i surten del mar
que s'enfonsen al cor de la muntanya,
que invisibles creuen i sostenen la ciutat.
Si l'ocell vingués es sorprendria
enfront l'absoluta densitat
dels vénen i van que atapeeixen
per després crepitar als laterals de la xarxa.
Observaria el desconcert a les cruïlles
el bombeig glaçat dels desordres
que devoren els grans canals de ciment,
la palpitació dels vius que puja fins al cel
per esvair-se, veus que no saben,
homes intuïts que criden i no s'entenen.
Si un ocell vingués a la meva ciutat
tremolaria, infant deixat al ras,
deixat al ras, colpit pels vents del nord.
Volaria damunt els rectangles dels terrats
confós per tantes línies i codis sense crèdit
aterrit per la idea del bosc sotmès
a la jerarquia de l'eixam d'angles tallants
oposats a l'ondulació, al traç natural,
és l'ordre de ferro el que preval,
empresonant l'acròbata, modulant l'atzar.
El cant emmudit, el bec com una garjola
les ales esdevenen navalles a les places
on no hi ha ningú que les sàpiga assenyalar.
Tremola i vibra l'urbs cruspint-se les mans
dels seus fills, agregant-los per idèntics
malgrat que senten l'esglai que no atenen
dormint sobre flassades de vidres esmicolats
on els somnis són figueretes atrofiades
que s'obliden als descampats dels ravals.
Quan la foscor creixés, l'ocell s'enfilaria
damunt el campanar deixat a les derives,
estrèpits sense memòria, el fluxe
dels fragments que suren i són engolits
al mar de crom que dóna i treu la vida
deixant un rastre prim, una raó estèril
a l'estructura de Babel que es justifica.
La lluna emergiria fatigosa i constant,
traçant una paràbola de promeses
quasi imperceptibles entre tants reclams
mentre els estels filarien com aranyes
al seu voltant mirant-ho tot amb recel.
L'ocell, quiet, esperaria la matinada
esperaria un corrent dins de l'aire,
un lleu aroma d'uns altres dominis
desdibuixats a les tel. les de tantes nits,
arrupit, somiant els contorns d'altres dies
mentre la ciutat, abans de bategar, s'aquieta.
I.K, abril 2015
8.4.15
Nous demiürgs
Nous demiürgs
Aquí arriben els
nous demiürgs
enfilant-se un a
un a l'escenari
empesos per déus
mediocres.
Pugen i canten
boniques històries
un darrera
l'altre,
donen fe de la
noia que marxa
un darrera
l'altre,
del desencís de la flor
marcida,
cansalada de comèdia.
Són tan dolços, estimen
tant viure,
que es fan estimar amb
llàgrimes,
un darrera l'altre,
mentre hi ha un noi a
cada
xamfrà, a cada cubell,
a cada escala hi ha un
noi
escarpat amb el silenci
del pobre,
lluny de les
cançons
de surfistes i
martinis
a las arenes llargues,
molt lluny, molt lluny,
la noia rodola pels
polígons
la dona implora al pare
nostre
el pare surt
d'amagat del cau
del menjadors socials
amb un nen a cada mà
sense mirar a dreta i
esquerra.
Què els hi pots
ensenyar,
quin es el camí que
mostres?
I els nous demiürgs
canten desencoratjats
aquesta
fi de món sentimental
un darrera l'altre,
avui, dia de desnonats,
de suïcidis discrets, de
mares sense llet,
d'homes de ferro
esventrats
de velles, joves
i infants llançats
escales avall,
un darrer
l'altre, un darrera l'altre, un darrera l'altre, un...
I.K, abril de 2015
Suscribirse a:
Entradas (Atom)