16.12.14

Cartes d'Aniversari, Ted Hughes

Ted Hughes és el gran poeta anglosaxó de les darreres dècades. Després d'haver llegit les Cartes d'Aniversari i una selecció dels seus poemes anterior a les cartes, començo a pensar que es tracta d'un dels més grans poetes anglesos de tots els temps i més enllà. La poesia de Ted Hughes arriba amb una força telúrica que no té precedents. És una onada gegant que veus arribar de lluny i esperes que t'arrosegui. Malgrat el reconeixement i rebre els més altre premis de poesia, la vida de Hughes va ser dura, aspre i, com el seu Falcó a la pluja, dotada de una violència latent, la latent violència del món. 

poesies ted hughes


Les Cartes d'Aniversari, una obra mestra de la poesia del nostre temps, publicada poc abans de morir, té com a objecte poètic la relació d'ell amb la seva primera dona, la també poetessa Sylvia Plath, autora d'Ariel i Arbres d'Hivern, entre d'altres. Abans de llegir les Cartes cal pensar en un antecedent extraordinari: com es pot viure amb un llibre tan magnífic, potent i complexe sota el coixí del llit durant anys i anys? Van ser escrites en un període de vint-i-cinc anys i són l'única resposta, l'única versió que va donar Hughes a la seva tràgica relació que va acabar amb la mort de la poetessa nord-americana, que tants malentesos i tan morbosament explotada va ser la premsa anglesa.

cartes amor

Per trobar les Birthday Letters en català. Pel que sé, un xic complicat. L'any 1998 els Vuitanta-vuit poemes de Cartes d'Aniversari van ser publicats per Editorial Empúries, avui Grup 62. Queden alguns exemplars, però no gaires i no a tot arreu. Un dels millors llibres de poesia de tots els temps descatalogat. Bé, no cal fer més comentaris ni fer-se el harakiri. El llibre, en versió digital, no l'he sabut trobar. Existeix? Si algú té alguna notícia, si us plau, podeu avisar a comentaris. Els poemes. De fet, és l'únic important. La traducció al català va ser realitzada per Josep Maria Fulquet i Pauline Ernest.


Per allunyar-lo ( fos el que fos ) o atreure'l
pintaves petits cors sobre qualsevol superfície.
No tenies cap altre logotip.
Aquest era el teu objecte sagrat.
A vegades al voltant, com faria una nena de vuit anys ,
hi pintaves una garlanda de flors de
fulles verdes i pètals grocs,
i a vegades, a un costat, un ocell blau.
Però sobretot cors .O una simple cor vermell.

El marc del gran mirall, el vas pintar negre.
Aleshores , sobre el negre, cors.
I sobre la màquina de cosir Singer, negre i vella,
cors.
El carmí sobre el negre, com llànties diminutes.

I sobre el bressol que vaig fer per una nina hi vas pintar
cors.
I al llindar, per on va entrar el teu fill,
un cor:
carmí sobre negre, com una tac de sang.

Aquest cor era el teu talismà, la teva màgia.
Així com els cristians tenen la seva creu, tu tenies el cor.
Constantí tenia la creu; tu, el cor.
El teu geni. El teu àngel de la guarda. El teu dimoni familiar.

Però quan , buscant seguretat, et refugiaves
dins el pit del teu àngel de la guarda,
hi trobaves el teu dimoni familiar. Com una mare -balena
possessiva, massa àvida de protegir-te,
et va devorar.

Ara tot el que la gent troba
és el teu llibre de color groc, la màscara buida
del teu geni.
La màscara
de qui, obrint els braços per abraçar-te,
et va devorara.

Els petits cors que pintaves pertot arreu
han quedat, com els vestigis de3l teu pànic.
els esquitxos d'una ferida.

El rastre
del que et va atrapar i devorar.

poesies catala amor

Les desenes d'impactats peces de Birthday Letters mantenen el vol d'àguila reial, o millor dit, de falcó, com el famós poema de Hughes. Un vol constant, majestuós, sense cares “B”. I són d'una gran bellesa. La bellesa i l'emoció, una parella que sempre semblen estar tremolant, a punt d'esvair-se i desapereixer. Ted Hughes, tant a Anglaterra com en tot el món anglosaxó, ja era una poeta molt popular i premiat abans de Cartes d'Aniversari, molt conegut pels seus poemes d'animals (aquí en trobareu alguns que vaig traduir al català), de bèsties i corbs creadors de vida, valorats pel seu valor totèmic i simbòlic.

Després de la lectura d'aquestes poesies un acaba per entendre coses que ni tan sols s'havia plantejat i existeixen, a diferents nivells, subtils, remotes, molt presents a les prades fantasmals de la ment. Algunes poesies son fortes, d'altres dures o terriblement denses, inclús divertides en algun fragment.


Sosté Xoán Abeleira al llibre El Azor en el Páramo que «tot i així Hughes sobrevisqué a tot: a les morts dels seus amors, al crèdit i al descrèdit, al càncer de la societat. I, just abans de acomiadar-se, va tornar a aixecar el cap, i no amb gest desafiant, sinó amb una compassió infatigable com la matinada. Quin poeta arriba a la vellesa inventant una nova manera d'escriure poemes d'amor i de traduir els clàssics? Quin artista conclou la seva vida amb la mateixa originalitat, amb la mateixa temeritat que va demostrar en la seva joventut?»


Somiadors

No la vam trobar nosaltres. Ens va trobar ella.
Ens va flairar. El destí que la guiava
ens va flairar
i ens va acoblar, inerts ingredients
del seu experiment. La faula que portava
ens va sol·licitar a tu, a mi i a ella,
titelles de la seva representació.

Et va fascinar. Els seus ulls t'acariciaven,
fonien en tu una brillantor plorosa.
El seu alemany, el fosc corrent subterrani
de la seva dicció de joiera de Kensington,
era el teu murmuri ancestral de la Selva Negra,
vorejat d'una morbidesa de sutge, de camp d'extermini, llardosa.
Quan tot d'una va girar els ulls en blanc
com si, escanyats, li sortissin de les òrbites, et va sobresaltar.
Era la seva manera d'aparentar sorpresa.
Peró, en ella, tu només veies dones penjades, asfixiades, mudes.
y quan se'n va adonar, observant-te a través del fum,
el negre contorn de l'iris gris, vagament antinatural,
era un llop de la Selva Negra, la filla d'una bruixa
d'un conte de Grimm.

Tu la tractaves amb cautela
-la seva condició jueva, la seva bellesa multiracial-,
com si el somni del teu jo ideal fos allà.
Una negror brillant, joia mística d'Europa.
Una criatura de més enllà dels límits del teu llum d'escriptori.
¿Qui era aquesta Lilith d'avortaments
que tocava els cabells dels teus fills
amb ungles pintades de tigre?

El seu accent de Harrods, les mutilacions hitlerianes
et van fer companyia, arrencant cebes.
Una jove sabra exnazi. El seu pare,
metge del ballet Bolshoi.

Ella també estava indefensa.
Cap de nosaltres no es podia despertar.
El malson mirava les roselles.
Asseguda allà, amb la màscara de sutge humit,
vestida amb sedes taronja-flama i amb braçalets d'or,
lleugerament bruta en el seu misteri eròtic.
Una alemanya,
israeliana russa amb la mirada d'un diable
entre cortines de cabells negres mongòlics.

Després d'una sola nit a casa nostra,
va relatar el seu somni. Un peix gegant, un espet,
tenia un ull d'or com un globus, i, en aquest ull
un fet-us humà bategant.
Estaves astorada, envejosa potser.

Vaig refusar interpretar-lo. Jo veia
que la somiadora que hi havia en ella
s'havia enamorat de mi sense saber-ho.
En aquell moment, el somiador que hi havia en mi
es va enamorar d'ella, i jo sí que ho sabia.



Horòscop

Volies estudiar
les estrelles : els guardians
del teu pati de presó, el seu zodíac. Els planetes
mussitaven la seva babilònica llengua de poder,
com els ossos d'un bruixot. Tenies raó de témer
fins a quin punt l'oïda podia percebre
allò que els ossos murmuraven,
encastats fins i tot en aquell cos calent.

Però no tenies cap necessitat de calcular

els graus del teu ascendent pertorbador
en Aries. No significava res del cert :
segons el llibre babiloni, no més
que una cara marcada. Sota la pell,
¿ a quina profunditat podien arribar els ulls d'un bruixot ?

Només havies de mirara

dins el rostre més immediat d'una metàfora
agafada de l'armari, del plat,
del sol, de la lluna o del teix
per veure el teu pare, la teva mare o a mi mateix
portant-te el destí sencer.


3.12.14

L'ase i el tractor

L'ase i el tractor

Havia llaurat amb l'ase
fins que va comprar el tractor
que feia molta més feina,
i el camp quedava millor.
Un dia, a mitja llaurada,
el motor es va espatllar,
i va córrer a buscar l'ase
per poder-lo remolcar.
L'ase es va clavar de potes
i no avançava ni un pas.
L'home prou l'escridassava:
—Arri!, que no arrencaràs?—
En rebre xurriacades,
bramà l'ase: —A mi, no!
Mira si amb les garrotades
pots fer caminar el tractor!
                    Un poema de Joana Raspall