Aquest petit llibre de poesia de Vinyoli, de tots els que he llegit d’ell, és el que més m’arriba. Profunditat, aparent senzillesa, la bellesa no s’escapa. Vent d’aram (1976), en edició de tapes vermelles, tal com el vaig comprar a una llibreria de Ronda Universitat que fa anys és un botiga per turistes. També hi ha una unitat, el bosc com teló a l’escenari d’una existència, tota una vida passada per l’alambí de la metàfora, la imatge, el ritme lent i la música que fa d’aquest Vent d’aram un dels millors llibres en llengua catalana, moderns, que he tingut a les mans.
Hi ha aquesta peça que tant em recorda a Kavafis.
EL GUANY
Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
O aquesta altre que sembla una lloança al mateix fet de viure, en aquella
època en la que el poeta començava a estar molt malalt.
APLEC
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.
Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.
O aquest altre poema, també esperançat.
DIE ZAUBERFLÖTE
Aturada en unn bosc
de cedres vells, toques la flauta.
Quina
tonada, no ho sé.
Somreies
feliç.
Em parles de vegades
amb una veu potser l’equivalent
del primigeni so.
No
deixis
mai de tocar en el passat ni ara.
Crea el so.
La veritat és que oblido la majoria de llibres que llegeixo. Aquest no,
aquest es sosté sobre el sedàs dels anys.
