Probablement La Pantera de Rainer Maria Rilke (Praga, 1875) és un dels
millors poemes que s’han escrit. Ho té tot, encapsulat i reduït en pocs versos.
Hi és la matèria. I el contingut. I la bellesa. La forma, perfecte, eleva
encara més cada una de les passes de la pobre pantera engarjolada.
És un poema nítid com una matinada. Hi ha els cercles concèntrics que com
un joc estel·lar giravolten els uns sobre els altres: els ulls de la pantera,
potser? El cercle de les passes de la pantera, el cercle de la gàbia, el cercle
mental. El món fet de reixes. L’interior i l’exterior. I aquí, entrant i
sortint, tot el joc, la reflexió, el pensar que aquesta pantera de Rilke té
molt d’humana i tots, poc o molt, ens hi veiem reflxats.
LA PANTERA
El
seu esguard, cansat de veure passar
les
reixes, ja no retè res més.
Creu
que el món està fet
de
milers de reixes i, més enllà, no res.
Amb
un caminar tou, passos flexibles i forts,
gira
en rodó en un cercle menut;
és
talment una dansa de forces entorn d’un centre
on
roman atuïda la seva voluntat potent.
A
voltes, s’alça el teló de les parpelles,
mut.
Una imatge hi penetra,
recorre
la calma en tensió dels seus membres
i,
quan arriba al cor, es fon.
Rainer Maria Rilke
(Crec que la traducció és de Vinyoli, no estic segur)
