Un
altre cop en Fernando Pessoa torna a aquest blog de poesia, amb dos
petites traduccions dels seus poemes al català. Es fa difícil
escollir entre els poemes de Pessoa, la veritat. Serà qüestió de
traduir-ne molts. Sempre em sedueix la poesia de Pessoa. Mai no estic
segur si es decanta per la ironia o la emotivitat. Probablement
bascula entre totes dues. El segon poema que deixo recorda a la seva
famosa Autopsicografia (El poeta és un fingidor!!!), aquest
cop amb llàgrimes. Llàgrimes de cocodril o llàgrimes del cor?
Em
fan pena les estrelles
lluint
tant de temps,
fa
tant de temps...
Em
fan llàstima elles.
No
hi haurà un cansament
de
les coses,
de
totes les coses,
com
de les cames o d'un braç?
Un
cansament d'existir,
de
ser,
només
de ser
l'ésser
trist brillant o rient.
No
hi haurà, en fi,
per
les coses que són,
no
la mort, potser sí,
una
altre mena de fi
o
una gran raó—
qualsevol
cosa així
com
un perdó?
***
Tot
el que vaig estimar, si ho vaig estimar, ho ignoro,
i
és com la infància d'un altre. Ja no sé
si
ho ploro, si es suposa que ho ploro
o
si ho ploro perquè crec que ho ploro.
De
llàgrimes hi entenc... Aquestes són calentes
en
uns ulls plens d'una mirada perduda...
Però
en tot cas em són indiferents
les
causes vages d'aquest mal sentit.
I
ploro, ploro, amb sinceritat
de
qui plora sentint com plora
sense
saber si ploro mentint o de veritat
continuaré,
sense saber-ho, plorant.
