20.11.14

L'art de la dansa

La pluja fràgil, aguant de les teules
en equilibri. Ella, la dansarina
    no arribarà mai 
    a caure, a saltar
    com la pluja.

Paul Eluard (Saint-Denis, 1895 - Charenton 1952)

19.11.14

Nit d'amor


«Nit d'amor, que entre dos diumenges veig que et tanques, talment un gran ocell tot negre amb ales blanques»

Paul-Jean Toulet (Pau, 1867 - Guéthary, 1920)

12.11.14

Poemes Pessoa en català (II)


Un altre cop en Fernando Pessoa torna a aquest blog de poesia, amb dos petites traduccions dels seus poemes al català. Es fa difícil escollir entre els poemes de Pessoa, la veritat. Serà qüestió de traduir-ne molts. Sempre em sedueix la poesia de Pessoa. Mai no estic segur si es decanta per la ironia o la emotivitat. Probablement bascula entre totes dues. El segon poema que deixo recorda a la seva famosa Autopsicografia (El poeta és un fingidor!!!), aquest cop amb llàgrimes. Llàgrimes de cocodril o llàgrimes del cor?


Em fan pena les estrelles
lluint tant de temps,
fa tant de temps...
Em fan llàstima elles.

No hi haurà un cansament
de les coses,
de totes les coses,
com de les cames o d'un braç?

Un cansament d'existir,
de ser,
només de ser
l'ésser trist brillant o rient.

No hi haurà, en fi,
per les coses que són,
no la mort, potser sí,
una altre mena de fi
o una gran raó—
qualsevol cosa així
com un perdó?

***

Tot el que vaig estimar, si ho vaig estimar, ho ignoro,
i és com la infància d'un altre. Ja no sé
si ho ploro, si es suposa que ho ploro
o si ho ploro perquè crec que ho ploro.

De llàgrimes hi entenc... Aquestes són calentes
en uns ulls plens d'una mirada perduda...
Però en tot cas em són indiferents
les causes vages d'aquest mal sentit.

I ploro, ploro, amb sinceritat
de qui plora sentint com plora
sense saber si ploro mentint o de veritat
continuaré, sense saber-ho, plorant.



5.11.14

La Barcelona que no va ser

By Igor.
A la plaça Rovira podeu trobar aquesta placa de la Barcelona que no va ser. La Barcelona que no va ser somiada per Antoni Rovira i Trias. El somni consistia en convertir Barcelona en una nova París i així va crear el seu traçat, segons els paràmetres de la grandeur parisenca: grans avingudes, places enormes, traçats en diagonals partint d’epicentres que estructuren la trama urbana. El pla Rovira era el pla urbanístic que tenia més adeptes entre els barcelonins, el més popular i aquell recolzat per l’administració catalana. Però, com és sabut i trepitjable, finalment es va imposar la racionalitat del Pla Cerdà, a qui ni l’estat espanyol ni l’Ajuntament de Barcelona van acabar de pagar els seus honoraris. A Cerdà el van deixat estacat, oblidat i mig arruïnat. I sí, això constitueix un avís per a navegants.