3.5.12

Bona Sort


Bona sort és un poema sobre els amics perduts. Els amics. No n'has perdut cap pel camí? Potser aquesta història feta poema et resulta familiar. Deixo el poema dels perduts.
BONA SORT

És just que t’assenyali si mai no
vas parlar d’estimar?
Ens cobria un matís tràgic o era
la sort el nostre alè?
Baixàvem pel passeig de fulles minses
sota els sols de tarda, tot esperant
els grans matins ferotges, quan buscàvem
les mides per la nostra casa ínfima.
Tot era, tu també, una gran broma
cuita pels teus dents de seca ironia,
el bronce pel pànic del món real.

Et vaig poder dir que les coincidències
ens lligaven més en el nostre món
que titllàvem d’únic, preciós i estètic?
Lapislàtzuli! Teixies un pont,
jo ja ho entenia i em sorprenia
que l’atzar fos un dard, altre cop, fosc.

Evoco els contorns de la teva closca
de finestres d’hivern sense balcons
amb alguns però molt adients mobles
on no era admès el bes de tothom.
Al pis de dalt, latents i ordenats, jeien
els teus anhels de fanzin ortodox.
I al racó opac neden les sirenes,
les presses i els anys ho despullen tot.


Alçaves la cella de la cansada
cara blanca fent caure tot el pes
d’un sàtrapa antic que perdona i salva
estripant parers aliens, les veus
dels humils jugant a un breu desacord.

El sucre. L’afany per sobrevolar-nos.
El temps. Malgrat tot, encara em trasbalsa
tanta seducció. Tant, tant t’estimava.

Pocs eren els secrets que no em vas dir.
Jo sabia que tu buscaves dies
clars i tu que jo als vespres moria
si el cel era roig i el rebedor buit.
Hi havien noies i no gaire sexe,
la intimitat era un camp literari
on hi cabien referents i mestres,
àngels i lletres d’una vall fantàstica.
Compartir. Sempre guanyava perquè
duia un plat petit a la nostra taula
de necis, tedis i homèrics cafès
on cuinaves déus i farcies faules.
Què vas esperar dels retorns a casa,
tan llargs, malalts de nit, bruts de llum?
Volies un nou home, l’esperaves,
modelant amb dits exigents la carn
d'algú que existia sol, a la cambra
que no vaig veure, que no existia.
No recordo com es va desmuntar.
Encendre la llum. L’amor sense trampes.

Després m’arribaren fragments i veus
d’aquí i d’allà, imatges ferides
de l’espia allunyat del seu Palau
que ja no comprèn com vesteix la Reina.

Anys. Huracà que aixeca pedres i les duu
molt lluny. Oblit.
I no. Et mostres i t’apagues, cada cop
més sovint. Records.
                                                                      de Igor Kutuzov.


poema amic perdut



8 comentarios:

  1. Potser em falla la memoria però per mí aquest es el millor poema que t'he llegit.

    Extraordinari!!!

    ResponderEliminar
  2. Qué content em fa saber que t'agrada. És una poesia amb molta història darrera, encara que clàssica. Dos amics que eren molt amics deixen de ser-ho, tot i que potser aquests versos se'ls pot donar altres significats.
    Me'n vaig a dormir tranquil.
    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  3. "Alçaves la cella de la cansada
    cara blanca fent caure tot el pes
    d’un sàtrapa antic que perdona i salva
    estripant parers aliens, les veus
    dels humils jugant a un breu desacord." Preciòs.

    Nostalgia, respecte i amor intim. Un petó!

    ResponderEliminar
  4. Les històries d'amics com aquestes són les que em fan anar al psiquiatra, però llegir-te és un goig. Cada frase fa una nafra en l'ànima. Una a una l'analitzaria i totes farien el fosc i malaltís forat del meu cor més gran.

    Impressionant forma de contar una relació sublim que simplement s'acabà. No obstant això, fores afortunat.

    ResponderEliminar
  5. Ostres, Dissortat. Doncs tens molta raó. Vaig ser afortuntat. ¿Per què costa tant de veure les coses bones?
    Salut.

    ResponderEliminar
  6. Es verdad lo que dices al final, cuando era más pequeña duraba en funcionamiento mucho más tiempo, ahora debo tomarme descansos cada poco para no explotar.

    Un beso.

    ResponderEliminar
  7. M'ha enamorat aquesta poesia!! Té un deix de tristesa que la fa molt bonica. Es nota que hi ha molt de sentiment al darrere, brilla.

    ResponderEliminar
  8. Ei, gràcies. Sí, hi ha tristesa per la pèrdua de l'amic. És allò que qui més estimes és qui més mal et pot fer.
    Salut.

    ResponderEliminar