Els rostres de Ciutat Vella

Altre cop el telèfon amb càmera dels temps dels cavalls forts i els picapiedra. Un graffiti prop de Santa Maria del Mar, la més bella catedral del món, a Ciutat Vella. Com el van plasmar?

Darrera de cada rostre hi ha una història. Una petita tragèdia entre el que cada persona espera i el que aconsegueix. Hi també hi ha petites alegries, petites coses oblidades, racons, caixes, núvols fugissers, amors desenterrats i amics retrobats. Són els rostres de Ciutat Vella, els de qualsevol ciutat del món, amb un somriure al capdavant. Qui ha fet això és un artista.

Totes les ciutats

Podria ser qualsevol ciutat, però és Barcelona. Rosselló llepant la Diagonal. La casa de les Punxes al fons, sota un cel gris, como si fos un castell alemany o una casa de nines. Foto feta amb un Nokia de l'any de la picó.

Barcelona invisible

Com que les coses tendeixen a desaparèixer vull iniciar un nou tipus d'entrada al blog. Són entrades fotogràfiques, anar deixant petits testimonis d'edificis i objectes de la Barcelona Invisible, la que normalment passa desapercebuda i, normalment, no formen part del catàleg de l'Ajuntament.

Aquesta és la primera. Una fotografia d'un edifici al carrer Wellington, just davant de les taquilles de Zoo.

Edifici carrer Wellington.

Poemes curts del llibre 4 Patis

Deixo aquí una selecció dels poemes curts continguts al llibre 4 Patis, que aquesta setmana es pot baixar gratis a Amazon (4 Patis a AMAZON) i sempre es pot descarregar gratuïtament a Smashwords (4 Patis a Smashwords) en formats epub, kindle, mobi, pdf per android, tablets, ipads, ebooks, iphones, etc i etc.  La major part de les poesies breus que reuneixo en aquest post no passen dels vuit versos. Al llibre de 4 Patis hi ha  aquesta mena de petits poemes i d'altres força més llargs. No em plantejo mai abans d'escriure el nombre de versos o com ha de ser de gran o ample la caixa poètica. Penso en aquell pensament fugisser uns cops, insistent durant mesos, d'altres, que necessita emergir del full en blanc a través del codi poètic. 

Un Moment

Les prades s’estenen més enllà
d’on puc arribar però encara
m’arrelen els quadres vells penjats
d’aquesta rodalia que es mor.

La terra m’espera.
Exhalo l'argila sota el cel.
El llit de la mare endreço. Pols!
Remoc a la tarda llums del sud.


Rínxol

Quan els mots s’esvaeixen
És la llum que ens abraça
Nu el cos, roig el cor.

La mà a l’esquena morta
El braç travessa ombres
Penjat del fil que formes.
Encara resten prades
Til·lers perduts que canten.


307

Sorprès, allunyat d’aquella finestra
des d’on contemplava els jocs de miralls,
he baixat al mar, i a les platges riuen
els joves tibats de zel, molls de flames.
Sec, m’he endinsat cercant la meva nit
que s’expandeix fins trobar els teus llavis.

Oblida els meus buits de llàgrimes fredes.
L’amor és un far de llum palpitant.
Trenca el meu vestit de marbre i dur gebre.
Pren la meva mà, fes-me corporal!


Balcó

Obro el sol, el vidre d’un dia,
entra l’aire fresc que m’arrossega,
a tocar la calitja dels set anys.
És la llum que em desborda
i em torna veus de dones prop la finestra.

Abril

Abril. Amenaça d’aigua
d’un cel de laves, les flors
al parc inciten les ales.
Un fil ho lliga, olors.
Un pit-roig brolla al jardí.


Cicle

Aquest vent, sense color
ni forma, guixat
per un estol d’orenetes.
Traça el gir el vell romà,
un frec d’ales tenses.


Somni del Mediterrà

És clar, turons de quatre pins,
barrancs de canyes, cel i llum
creixents
              camí de sorra, sec,
que duu fins dalt. Si em giro veig
allí, el mar. Més lluny, enllà,
es creen lletres, fruits estranys.


Poesia Primavera

Entre els braços adormits
del bosc, flames de llum blanca
esclaten,
abans de la primavera,
molt abans que els murs de pedra.

Dormia tot com si l'univers fos un error.

Enigmàtica frase: “Dormia tot com si l'univers fos un error.” Això ho va escriure el poeta Pessoa al seu Llibre del desassossec, al 1935. Un d'aquells llibres, com L'Ulysses de Joyce, Sota el volcà, de Malcolm  Lowry, L'ofici de viure de Pavese o el Quadern Gris de Josep Pla que tothom diu voler llegir però que gairebé ningú no ho fa. 

I aquesta frase encapçala l'exposició al centre Joan Miró del fotògraf i artista Roni Horn, de qui deixo un parell d'imatges. 

Poesia, Música i Llibertat

Ja ho va dir Tomas Tranströmer, la música diu que la llibertat existeix / i que algú no paga l'impost al César. La llibertat de pensament, la llibertat exterior. Com els viatges en temps de crisi, ha de ser una llibertat mental. Quasi impossible literal. Em caldria tornar al bosc ferotge o bé emigrar fins a la boca de foc d'un desert. La música, l'art primigeni. Còpia la poesia a la música, vol ser música un poema? La música parla de la llibertat, de la llibertat possible. I la llibertat parla de revolta. Mort als Césars. Queda la llibertat de pensament.