Torno a llegir una mica de Cavafis aquests dies d'estiu de xafogors i breus tempestes. Tan pulcres són els seus poemes, tan fàcil li resulta a aquest poeta grec fer emergir la veritat amb paraules senzilles. M'encisa, m'endú pel Mediterrà, em porta de la mà a un món que no vaig conèixer.
Al poema La Satrapia, Cavafis fa una crida, un recordatori als artistes de tots els temps. El poder és allí, temptador, a punt sempre d'oferir les seves dràvides a canvi del silenci i l'obediència, ara, abans i sempre.
Potser La Satrapia no sigui ni el millor ni el més popular dels poemes de Cavafis, però, com gairebé tota la seva obra, és clàssica, per tant, vigent. Aquest és un poema traduït pel també poeta Joan Ferraté, germà de Gabriel Ferraté, en una versió més moderna que no pas la de Carles Riba.
La Satrapia
Quina desgràcia, que, havent estat
fet per empreses belles i importants,
aquesta sort injusta que és la teva
no t'encoratgi i puguis reeixir;
que et tanquin el camí tants d'hàbits baixos,
de mesquineses i d'indiferència.
I que terrible, el dia que cedeixes
(el dia que abandones i cedeixes)
i fuges, fent viatge, cap a Susa
i vas a saludar el rei Artaxerxes,
que, afable, et vol fer entrar a la seva cort
i t'ofereix satrapies i tal.
I tu, desesperat, ho acceptes tot,
allò mateix que mai no vas voler.
El plor de la teva ànima, el teu deler, és un altre;
és l'èxit entre el Poble i l'elogi dels Savis,
aquells difícils i impagables Bravos;
és l'Àgora, el Teatre i les Corones.
Això, com pots trobar-ho, en una satrapia.
I, sense això, quina vida faràs.
