Una poesia viva viscuda i escrita al barri de Gràcia, que estimo i m'acull. Un poema sota la pluja.
SOTA LA PLUJA
Al final del passadís l'estret paisatge
del carreró humit, l'olor a mercat
es talla i s'obre la plaça mostrant
les pesades cortines del cel
descarregant la pluja que ens iguala,
petits vianants sota els muscles barrocs
empapats del mateix color roca.
Cau granit, camino el meu temps
per aquestes estretes vies encaixades
de Gràcia on les façanes encara s'alcen
només dos pams, ben iguals a la Barcelona
que em viu en blanc i negre i gris,
impregnant la meva memòria
devorada per l'àcid de la culpa i els anys.
Allí l'èxit es resumia per a molts
en comprar el tortell dels diumenges
i ningú condemnava família i amics
per dansar trenta anys amb la banca,
en el temps de seguretat i ben lligat
als aparadors s'hi florien les vetes i fils
i els sastres amateurs de vodoo
ampliaven encara més colls i solapes.
Sota el silenci de la tempesta,
la veu que em tranquil·litza, la veu
d'un noi que contempla el món
com una perspectiva. Vibra l'aire
els cabells xops sota la pluja,
l'arrugada pell de les parpelles,
l'abric moll, la mirada extasiada, sura la idea
que sóc aquí, viu, passejant entre els homes
que com jo es tallarien un dit per saber
que volen, allí, ben al fons on no s'irrita
el pol de la incertesa, on mana la veritat
gairebé sempre ofegada per tants enderrocs,
viges retorçades, tones de pols ennegrida
que s'aixeca i flota quan cessa un moment el bombardeig
d'aquesta música invisible que ens embruixa.
Voldria que nevés, que la ciutat
quedés glaçada en l'harmonia
del carrer mut i nocturn. Desert absolut,
suspesa en la pau del Crist a la Creu.
Verdi abaix veig tres nois sota un paraigua,
riuen arrupits en un banc, no saben
que seran engolits a poc a poc, sense estridències.
O no és ara així? Realment s'escolleix?
Els nois baden. Més que els seus pares,
la generació espartana que tant van mirar
la butxaca per donar-nos el dret de triar
que van oblidar d'asseure a la banqueta
els celadors de les Àguiles, que avui diuen,
victoriosos, ser ells els herois del model
“transició sense sang”, tants van esbudellar
anys enrere i a tants ens van robar
que ara els sembla desfasat i poc estètic
per obrir portada als seus diaris i televisions.
Ara i abans ho tenen tot ben lligat i ben lligat.
Plou a Travessera, no nevarà, els vianants
s'amaguen sota els portals, són pocs
els que observen el cel excitat, no nevarà
aquest mes d'abril i les sirenes xiularan,
molts parlen pel mòbil i no sé
que es diran quan per fi es trobin.
En un vidre opac ensopego amb mi,
un negre abric coronat per una taca blanca.
Estranyat li pregunto que ha fet ell,
que es queixa i brama silenciós al vent.
“Bàsicament, no res. M'avorreixo”.
I els que són com tu? Tibar més els bíceps
oliosos del món del jo, aixecar la paradeta de l'opulència,
tot servit molt ràpid dins el circ del opi,
glamuròs, jove, regat de televisió,
on no queda cap nínxol buit.
Els meus, potser les ONG
són l'únic llum i ja venien d'abans.
D'abans. Alguns tiets eren hippies,
sí, capgiraren tots els costums
impregnant l'aire amb una estètica
florida, ara ja pansida, nous usos
que obrissin la porta al campi que pugi.
Exactament això. Qui pugui.
Té mèrit, sobretot quan mires
les fotos dels avis posant rígids
davant l'ocellet com Tutankamons.
Alguns volien un món millor
a ritme de vella xiruca i alguns
encara el volen. Ara manen, toquen,
venen fum, la societat del oci feliç,
ho compren tot, etiqueten l'aire
i de la il·lusió en fan un bon màrqueting.
Els tiets, els tiets hippies, estilistes del món
que avui viuen darrera uns vidres negres. Senils.
Els avis, els tiets udoladors, nosaltres.
Qui ve després? No arriba ningú,
o encara està emboscat sota la brossa.
Caminar sobre l'asfalt mullat, làmines
fulgents quan el sol, dits entre reixes
de núvols, les imanta. Sirenes com gossos
en zel, recordant a qui les escolta
que la mort i el dolor – una peça d'hospital,
un verd glacial al sostre, un llum que
desdibuixa els rostres-, sempre són anònims,
allí cap on no volem girar el cap,
el futur escrit que, idiotitzats,
creiem conjurar fent més i més festes.
Arribo al portal de casa meva
pensant que tot plegat no pesa.
Tothom accepta i riu amb els focs d'artifici
tant distrets, mentre fem de formiguetes.
Potser, excepte la meva filla que viu
en suspensió a la dolça placenta
en un profund abisme encara lluny
d'aquest Occident ensorrant-se, lent,
molt lent com l'esplendorosa Venècia.
Ella serà el nostre exercici contra la mort?
Ella serà, ells seran, els últims
que podran obrir el vell jardí.
Serà quan ens passaran pel sedàs de la història,
i no hi trobaran res més que unes petites pedres.
Igor Kutuzov
Igor Kutuzov
