Poesia Sota La Pluja

 Una poesia viva viscuda i escrita al barri de Gràcia, que estimo i m'acull. Un poema sota la pluja.

                                               SOTA LA PLUJA

Al final del passadís l'estret paisatge

del carreró humit, l'olor a mercat

es talla i s'obre la plaça mostrant

les pesades cortines del cel

descarregant la pluja que ens iguala,

petits vianants sota els muscles barrocs

empapats del mateix color roca.

Cau granit, camino el meu temps

per aquestes estretes vies encaixades

de Gràcia on les façanes encara s'alcen

només dos pams, ben iguals a la Barcelona

que em viu en blanc i negre i gris,

impregnant la meva memòria

devorada per l'àcid de la culpa i els anys.

Allí l'èxit es resumia per a molts

en comprar el tortell dels diumenges

i ningú condemnava família i amics

per dansar trenta anys amb la banca,

en el temps de seguretat i ben lligat

als aparadors s'hi florien les vetes i fils

i els sastres amateurs de vodoo

ampliaven encara més colls i solapes.

Sota el silenci de la tempesta,

la veu que em tranquil·litza, la veu

d'un noi que contempla el món

com una perspectiva. Vibra l'aire

els cabells xops sota la pluja,

l'arrugada pell de les parpelles,

l'abric moll, la mirada extasiada, sura la idea

que sóc aquí, viu, passejant entre els homes

que com jo es tallarien un dit per saber

que volen, allí, ben al fons on no s'irrita

el pol de la incertesa, on mana la veritat

gairebé sempre ofegada per tants enderrocs,

viges retorçades, tones de pols ennegrida

que s'aixeca i flota quan cessa un moment el bombardeig

d'aquesta música invisible que ens embruixa.

Voldria que nevés, que la ciutat

quedés glaçada en l'harmonia

del carrer mut i nocturn. Desert absolut,

suspesa en la pau del Crist a la Creu.

Verdi abaix veig tres nois sota un paraigua,

riuen arrupits en un banc, no saben

que seran engolits a poc a poc, sense estridències.

O no és ara així? Realment s'escolleix?

Els nois baden. Més que els seus pares,

la generació espartana que tant van mirar

la butxaca per donar-nos el dret de triar

que van oblidar d'asseure a la banqueta

els celadors de les Àguiles, que avui diuen,

victoriosos, ser ells els herois del model

“transició sense sang”, tants van esbudellar

anys enrere i a tants ens van robar

que ara els sembla desfasat i poc estètic

per obrir portada als seus diaris i televisions.

Ara i abans ho tenen tot ben lligat i ben lligat.

Plou a Travessera, no nevarà, els vianants

s'amaguen sota els portals, són pocs

els que observen el cel excitat, no nevarà

aquest mes d'abril i les sirenes xiularan,

molts parlen pel mòbil i no sé

que es diran quan per fi es trobin.

En un vidre opac ensopego amb mi,

un negre abric coronat per una taca blanca.

Estranyat li pregunto que ha fet ell,

que es queixa i brama silenciós al vent.

“Bàsicament, no res. M'avorreixo”.

I els que són com tu? Tibar més els bíceps

oliosos del món del jo, aixecar la paradeta de l'opulència,

tot servit molt ràpid dins el circ del opi,

glamuròs, jove, regat de televisió,

on no queda cap nínxol buit.

Els meus, potser les ONG

són l'únic llum i ja venien d'abans.

D'abans. Alguns tiets eren hippies,

sí, capgiraren tots els costums

impregnant l'aire amb una estètica

florida, ara ja pansida, nous usos

que obrissin la porta al campi que pugi.

Exactament això. Qui pugui.

Té mèrit, sobretot quan mires

les fotos dels avis posant rígids

davant l'ocellet com Tutankamons.

Alguns volien un món millor

a ritme de vella xiruca i alguns

encara el volen. Ara manen, toquen,

venen fum, la societat del oci feliç,

ho compren tot, etiqueten l'aire

i de la il·lusió en fan un bon màrqueting.

Els tiets, els tiets hippies, estilistes del món

que avui viuen darrera uns vidres negres. Senils.

Els avis, els tiets udoladors, nosaltres.

Qui ve després? No arriba ningú,

o encara està emboscat sota la brossa.

Caminar sobre l'asfalt mullat, làmines

fulgents quan el sol, dits entre reixes

de núvols, les imanta. Sirenes com gossos

en zel, recordant a qui les escolta

que la mort i el dolor – una peça d'hospital,

un verd glacial al sostre, un llum que

desdibuixa els rostres-, sempre són anònims,

allí cap on no volem girar el cap,

el futur escrit que, idiotitzats,

creiem conjurar fent més i més festes.

Arribo al portal de casa meva

pensant que tot plegat no pesa.

Tothom accepta i riu amb els focs d'artifici

tant distrets, mentre fem de formiguetes.

Potser, excepte la meva filla que viu

en suspensió a la dolça placenta

en un profund abisme encara lluny

d'aquest Occident ensorrant-se, lent,

molt lent com l'esplendorosa Venècia.

Ella serà el nostre exercici contra la mort?

Ella serà, ells seran, els últims

que podran obrir el vell jardí.

Serà quan ens passaran pel sedàs de la història,

i no hi trobaran res més que unes petites pedres.
                        Igor Kutuzov