Una poesia que no sé anomenar ni catalogar.
Poema Oceànic
Poema Oceànic
Velocitat de carretera travessant
la densitat a les palpentes ressegueixo
el traçat en la total obscuritat
dalt l'aïllament de la Yamaha
les costelles enclavades, giravoltes i més corbes
en la nit on no hi ha lluna que rellisca
per barrancs oblidats, defenestrada.
Sol, envoltat d'una mateixa referència,
la volta que m'anella, em desplaço
per alguna magnitud, no sé envers on
orientant-me per un feix ben limitat
que no explica el que es remou dins la foscor.
A mig camí no tornaré, ja s'esvaeixen les petjades,
enlluernant les fraccions que es succeeixen
em trasllado dins l'espai, a la consciència
tremola què? La cua insistent de cascavell
que fa paleses les fronteres, no puc entendre
més que poc, de la ignorància al terror,
sé adormir al meu diable, sé conduir la meva por
nedo en la nit, desaparèixer entre nivells de nuvoloses.
Avançar mig atordit en l'hipotètic,
explorant, garratibat, en el teló
Qué romantic ets Ìgor, me recordes a en Miquel costa i Llobera a l`hora d`escriure. Llegi´l, el pi de fomentor especialment.
ResponderEliminarM`agrada molt com escrius, amb tants detalls i expresions que quasi bé s`ens presenta la imatge visual.
Molt irònic els requadrets de les reaccions, encara que m`encantaria veurer-te fent de mico...no el puc triar.
Molt bona.
ResponderEliminarSembla una travessía envejable.
Hola,
ResponderEliminarMoltes gràcies als dos per comentar. Ja ho veieu, això sembla una classe buida on ressonen les passes d'algú. Això està molt bé....
Aina. Llegiré al Mr. Costa i Llobera. Promesa de minyó escolta. Tant com puc.
Crec que series capaç d'animar a un cadàver perquè escrigui poesia. M'has animat molt. Merci.