Jura a cada moment que esmenarà la seva vida.
Però quan ve la nit amb els consells que li són propis,
amb els seus compromisos i les seves promeses,
però quan ve la nit amb el poder que li és propi,
torna, perdut, a la mateixa
alegria fatal del cos que vol i cerca.
Kavafis, el poeta grec per excelència del segle XX, l'home que va ajudar a rellançar el grec modern. El poeta amb el que es fàcil identificar-se perquè encara la melangia d'un temps que ha marxat, d'una ciutat que s'ha deixat, d'un amant que només perviu en el record.
Ja m`ho dèia la meva àvia, els vespres els problemes se fan més grans i les intencions llavors no serveixen. Les passions nocturnes...que en són de perilloses.
ResponderEliminarSembla un poema no acabat de fer, supòs que expresament, per a expresar així major angúnia.
Som dèbils, no hi ha volta de full.
ResponderEliminarPetons.
Ah, que sàvia la teva àvia, Aina. Sí que sembla com una torre a mig fer.. I així també m'agrada.
ResponderEliminarChatnoir. Petits sapiens dèbils.
Kavafis, quants aromes!
Hola,
ResponderEliminarEm sap greu però s'han perdut els comentaris amb l'error de 48 hores de blogger...
Aina, ja tens raó. Sembla que no l'hagui volgut acabar. Molt bona l'observació.
Salut.
Juraments de poca vida.
ResponderEliminarNo arriben vius a la nit.
Ja, Toro. Si això són dos versos precisos. Boníssssssssssim.
ResponderEliminar