Vam deixar els grans murs enrere,
l’altiplà pedregós s’obria.
Davant, tota la sequedat
del vell arbust mediterrà,
les espurnes de la ginesta
sobre una verda aquarel·la,
esbarzers lligats a la terra.
Caminàvem tots tres ben junts
sota núvols prims i esquerdats
cap amunt, seguint les esteles,
tiges d’argent d’un petit temple.
Quatre parets irregulars
quatre parets surant al vent,
les veus dels morts desarrelades
que deixaren aquesta casa.
Les portes eren ben obertes.
Tu vas sortir corrents. L’Altar,
treva i les humides penombres,
palpar la teva llum carnosa
fer lliscar els dits sobre la pedra,
la blanca pedra foradada.
Tornàvem rient a la plana,
els punts verds morint-se molt lluny.
Algú parlà d’una necròpolis.
Seguírem un camí de sorra
tortuós, fil entre dos mons.
Al est, la vall del mar, al sud
la ciutat dels vius, a l’oest
les llenques llaurades pels homes,
molt al fons el bressol de llums.
Els secs xiprers marquen les fites
fins que arribem a l’esplanada
on s’acaba el nostre camí.
Dibuixant un penya-segat
un mascaró de tou granit,
el llarg cos de pedra estirant-se
dins l’espai dels dies i nits.
Ningú ens havia avisat.
Obertes al cel, trepitjàvem
la constel·lació de tombes,
llits d’infants perforant la roca.
El Pla dels Albats,
negra pluja omplint els buits.
Trasbalsada, tu, la petita,
vas dibuixar cercles a l’aigua
estancada, emmirallant-te
a un passat que és fidel.
Preguntant quan ens marxaríem,
vas voler saber els futurs
capbussant-te al llac del tresor.
Una mentida per pregunta,
una promesa per record.
