Afirma
Lluís Llach en unes calentes declaracions al diari La
Vanguardia d'avui, onze de setembre de 2012, que ell és mal
poeta i escriptor. Òndia. És l'edat? És una llum
cegadora que l'ha estabornit? És sincer? No en tinc ni idea,
però són declaracions cridaneres que m'ha l'ha tornat,
al Llach.
Algunes
de les seves cançons diuen coses com aquestes:
Companys,
si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però
no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.
Companys,
si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo
l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.
I si
un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si
guanyem el combat.
Hi
ha alguna cosa sublim a les cançons d'aquest home que nos saps
bé si va o torna. En Llach mira la societat, canta a la gent
que l'envolta, com la Laura, s'en va, a vegades, al mite, torna
portant-nos Kavafis, puja un cim pujant un rierol i veu que venim del
nord i del sud i més enllà. En Llach, a vegades massa
melodramàtic pel meu gust, sembla que ploriqueja en directe.
En Tennyson ja parlava de les llàgrimes vanes, dels dies que no
hi són. Tot i així, les cançons de que petit
vaig aprendre d'en Lluís Llach les segueixo cantant. Ara
rentava els plats i cantussejava Abril 74'. Coi, però
si jo vaig néixer al 1973, un gelat mes de gener. Aquest home
és etern, doncs, tot i que no m'agradin els seus directes i
aquella veu que fa a vegades, com si tingués al turmell una abella
que el pica.
Perquè
en Llach va saber mirar al seu voltant, més enllà del
seu melic. I té, a voltes, un alè èpic, un força
al cant que traspassa les fronteres. En Llach recollia els anhels i
les esperances de molts en un món en transició, aquells
anys en que la gent estava disposada a sacrificar alguna cosa pel bé
comú. Les cançons de Lluís Llach tenen poesia
certa, tenen força, profunditat i melodia.
Avui,
enmig d'una crisi terrible, els nois del rock català fan
cançons boniques, dolces. Que maco. Són
folklòrics, moderadament moderns i costumistes. Ai, mare,
que la meva novia m'ha deixat mentre miro l'Apple a la platja i un
surfista creua l'horitzó a la vegada que em prenc un mojito i
el meu Golf blanc brillant m'espera a l'aparcament. Però
quina merda. Què els passa? Enmig de la tempesta, cant a
l'hedonisme. Sí, ho fan de manera brillant a vegades, però
són tous i tenen tan contingut como una bossa de pollastre
congelat del Mercadona.
En
Lluís Llach, que diu que és mal poeta, viatjava directe
al mite. A allò important. Llarga vida als mals poetes com ell.
