Foix, avui i ahir.

A vegades vaig a comprar pa i melmelada a la pastisseria Foix. Hi ha un bust d'un vell, allí. Sempre que hi vaig li acarono el cap sense pèl. Sense que em vegi ningú li xiuxiuejo " I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll?». El bronce, però, guarda un silenci tossut.

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles

Del temps antic, i a l'acost de la fosca,

Sota un llorer i al peu de la font tosca,

De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles

I claus de tub, cercar la peça llosca

A l'embragat, o al coixinet que embosca

L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,

Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!

Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,

I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:

M'exalta el nou i m'enamora el vell.