Surrealistes, temps després

El surrealisme va ser un excés i potser el moviment poètic més influent del segle XX. Les seves onades encara viatgen i són presents en alguns dels poetes d’avui. L’altre dia, llegint una antologia de poesia francesa contemporània em va esclatar els ulls la referència a aquest moviment que fa el prologuista Alain Verjat. M’hi vaig sentir molt i sorprenentment identificat, a més de ser una cita que em sembla interessat:

«De fet, el que rebutja ara el poeta és la necessitat imperiosa d’adaptar-se a la realitat, perquè l’única realitat que val és la que ell mateix crea, espontàniament, arbitràriament, subliminalment, segons les seves pròpies necessitats.»

Breton encerta i va molt lluny quan escriu: «la mediocritat del nostre univers, ¿no depèn essencialment del nostre poder d’enunciació?»

I ja que la citat en aquesta cita sense cítara, deixo uns versos d’André Breton. Que no costa res, home. Escrit al 1932 i traduït al català per Jordi Parramon, que a més de ser poeta ha dut a terme una importantíssima feina com a traductor de poetes extranjers al català. ¿Era boig Breton? Jo crec que no.

SOBRESEÏMENT

Art dels dies art de les nits

la balança de les ferides que s’anomena Perdona

balança vermella i sensible al pes d’un vol d’ocell

quan les amazones de coll de neu les mans buides

empenyen els seus carros de vapor sobre els prats

aquesta balança sense parar enfollida la veig

veig l’ibis de bones maneres

que torna de l’estany lligat al meu cor

les rodes del somni fascinen les esplèndides vies

que s’aixequen molt altes sobre les conquilles dels seus vestits

i l’estupefacció rebota d’ací d’allà sobre el mar

vés aurora estimada no oblidis res de la meva vida

agafa aquestes roses que s’enfilen al pou dels miralls

agafa l’aleteig de totes les pestanyes

agafa fins i tot els fils que sostenen el pas dels funàmbuls i les gotes d’aigua

art dels dies art de les nits

sóc a la finestra ben lluny en una ciutat plena d’esgarrifances

a fora uns homes amb barret de clac se succeeixen a intervals regulars

igual que les pluges que m’agradaven

quan feia tan bon temps

“la còlera de Déu” és el nom d’un cabaret on ahir vaig entrar

és escrit sobre el frontispici blanc amb lletres més pàl·lides

però les dones-mariners que s’escolen per darrera els vidres

són massa felices per ser porugues

aquí mai no hi ha cossos sempre l’assassinat sense proves

mai el cel sempre el silenci

mai la llibertat sinó per la llibertat