De tant en tant els versos de Montale, el gran poeta italià del segle XX, sonen dins el meu cap i m’acompanyen. Aquest poema que deixo aquí parla d’una sensació que ben segur es coneguda per molts. Oi que té un regust a Vinyoli?
Potser un matí, caminant en l’aire de
vidre,
àrid, girant-me, veuré esdevenir-se el
miracle:
el no-res a la meva esquena, el buit
darrera meu, amb un terror d’embriac.
Després, com en una pantalla, acamparan
entorn
arbres, cases, turons, per l’engany
acostumat.
Però serà massa tard, i jo me n’aniré
calladament entre els homes que no es giren
mai,
amb el seu secret.
Eugenio Montale.
Uffffffffffffff
ResponderEliminarAquest sap llatí.
La sensació d'estar a la vora de l'epifania, de tenir-la a frec de nas. Fins i tot: que arribarà inevitablement.
ResponderEliminarMolt vinyolià, sí. Gran poema.
Montale, genial. No trobo els seus llibres de poemes en català. Aquesta traducció ve d'un llibre que parla de diversos poetes i poetesses, de fa vint anys o més.... En fi, deu estar descatalogat.
ResponderEliminarMolt vinyolià, sí. Salut.