Si un ocell...

Si un ocell és un d’aquells poemes que em van deixar molt content quan el vaig escriure però que, passats els mesos, els anys, no vaig saber tornar a la “traducció d’alguna cosa indefinida” que és escriure poemes. Així, vaig deixar d’entendre’l i juro que en acabar-lo sí tenia un sentit. Ni és un poema fàcil ni es poesia simpàtica, ni és un poema curt, ni és d’aquelles poesies testimonials sempre amarades en dolor que tant ús tenen en la nostra llengua. El deixo al blog, senzillament per deixar el rastre de la seva existència.
 

Si un ocell...

Si un ocell vingués a la meva ciutat

s'estranyaria. El murmuri constant

dels metalls que són colpits i raspats

i les poques, dèbils veus que s'alcen

sobre l'estremiment de les grans cadenes

arreu arrossegades i tibades en un tot,

les cadenes que arriben i surten del mar

que s'enfonsen al cor de la muntanya,

que invisibles creuen i sostenen la ciutat.

Si l'ocell vingués es sorprendria

enfront l'absoluta densitat

dels vénen i van que atapeeixen

per després crepitar als laterals de la xarxa.

Observaria el desconcert a les cruïlles

el bombeig glaçat dels desordres

que devoren els grans canals de ciment,

la palpitació dels vius que puja fins al cel

per esvair-se, veus que no saben,

homes intuïts que criden i no s'entenen.

Si un ocell vingués a la meva ciutat

tremolaria, infant deixat al ras,

deixat al ras, colpit pels vents del nord.

Volaria damunt els rectangles dels terrats

confós per tantes línies i codis sense crèdit

aterrit per la idea del bosc sotmès

a la jerarquia de l'eixam d'angles tallants

oposats a l'ondulació, al traç natural,

és l'ordre de ferro el que preval,

empresonant l'acròbata, modulant l'atzar.

El cant emmudit, el bec com una garjola

les ales esdevenen navalles a les places

on no hi ha ningú que les sàpiga assenyalar.

Tremola i vibra l'urbs cruspint-se les mans

dels seus fills, agregant-los per idèntics

malgrat que senten l'esglai que no atenen

dormint sobre flassades de vidres esmicolats

on els somnis són figueretes atrofiades

que s'obliden als descampats dels ravals.

Quan la foscor creixés, l'ocell s'enfilaria

damunt el campanar deixat a les derives,

estrèpits sense memòria, el fluxe

dels fragments que suren i són engolits

al mar de crom que dóna i treu la vida

deixant un rastre prim, una raó estèril

a l'estructura de Babel que es justifica.

La lluna emergiria fatigosa i constant,

traçant una paràbola de promeses

quasi imperceptibles entre tants reclams

mentre els estels filarien com aranyes

al seu voltant mirant-ho tot amb recel.

L'ocell, quiet, esperaria la matinada

esperaria un corrent dins de l'aire,

un lleu aroma d'uns altres dominis

desdibuixats a les tel. les de tantes nits,

arrupit, somiant els contorns d'altres dies

mentre la ciutat, abans de bategar, s'aquieta.

I.K, abril 2015