Una poesia sobre els ocells. Les orenetes, potser, son les mateixes que van volar fa 5.000 anys sobre Mesopotàmia. Són eternes, nosaltres...
Negres taques d'orenetes
ratllen la pau del cel,
coures mesclats amb blaus.
Criden alegries, volen
tots els nous abrils creuen
nedant al vel dels meus ulls.
El meus i tots aquells
que hi van ser molt abans,
desats en algun punt.
El seu vol en petits cercles
ja ha estat dibuixat,
un tall, un frec d'ales tenses.
I encara molts, fascinats
diran del seu bec negre
per oblidar i oblidar-nos,
arrenglerats i escombrats.
Igor Kutuzov
Igor Kutuzov
Mmmm fèia estoneta que no et llegia per aquí. Sí que és cert que els ocells ratllen la pau del cel però a la vegada, fent-ho, la transmeten, com aquest poema teu, relaxant.
ResponderEliminarHola,
ResponderEliminarCelebro que t'hagui agradat. Els ocells i el temps, seria un millor títol-
Salut.