Així, de la teva vida solitària,
dona solitària,
què em pots dir?
De les passejades dels diumenges
que són la fotografia d'una plaça,
dels anys de glòria a l'escola
que, ja és hora, no han existit,
de l'autopista que mires des de casa,
d'una renúncia, d'una por
a un dolor que ni tenia encara forma...
D'un no decidir perquè és millor
així, anar passant les fulles d'un vell diari
que parla d'uns altres
que ni són amics, ni companys ni estimats.
Dona solitària,
els àngels callen.
T'apropes a la platja per mirar el mar.
Una gavina creua el cel buit
i ningú no es pregunta on va.
Igor Kutuzov
