Gemma Gorga, Llibre dels minuts

Gemma Gorga

Com menjar xocolata. Així m'he sentit després de tornar a llegir la poetessa Gemma Gorga i el seu poemari «Llibre dels minuts». Corporal prosa poètica, bella, encisadora i, al mateix temps, divertida i profunda.

La virtut d'un ús d'un llenguatge senzill i comprimit. És la combinació entre les paraules, la sinuositat de la frase poètica, la que dóna vivesa, complexitat i joc. Gemma Gorga aixeca imatges nítides, hi ha gairebé una traçabilitat en la seva aquarel·la de prosa i poesia que és molt d'agrair.

«És una casa vella, a muntanya, amb portes que grinyolen i amb una humitat que l'envolta tothora, com un drap de cuina xop de vinagre».

En un llibre que s'endinsa en els passadissos de l'amor, de l'existència, del temps i dels sentits, fins i tot hi ha lloc per l'humor, un humor amagat i subtil. La poesia amorosa, en mans (o dits) de Gemma Gorga és una festa, un cant. Gràcies. Estic cansat de vestits estripats i obsessions i traumes que no valen per a res. Si el llibre de poesia ens parla de pèrdues, aquestes no resulten melodramàtiques ni excessivament construïdes amb llagrimall, com tantes vegades succeïx.

La poetessa, penso, davant de tot, indaga. Hi ha un component de recerca, que crec que és una de les raons per escriure i llegir poesia; entendre, preguntar, intuir. Xocolata. Tan recomendable com la xocolata.

«A l'horabaixa, rere els finestrals que donaven a l'any mil nou-cents setanta-quatre, les orenetes passaven xisclant, com si volguessin esquinçar la creu del cel».

Tornar al blog Antigua Vamurta