Poesia Nocturna

Un poema que vaig publicar en castellà a Antigua Vamurta (Poema Nocturno). L'he retocat, he fet xapa i pintura i l'he traduït al català. Una poesia a la platja, una nit d'estiu, una sensació.

Poema Nocturn

El mar negre no es veu, s'escolta.                            

Les canyes d'estiu es despullen

deixant un aroma a les rutes,

que són opaca llum de sorra.

Així, la lluna és l'espuma

de molts records sobre les ones

i jo una ombra que viatja,

que torna a la nit materna.

Sota les constel·lacions

la platja em regala

el seu so veritable.

Ser compassat.

Aconsegueixo mirar-te, realment.

§Þ Nit )○ Lluna ♫— ↨ Món /°

                                                 Igor Kutuzov

Tornar al blog Antigua Vamurta

Rilke, poesia d'amor

Però, a qui estima el poeta Rilke? En un dels més apassionats i radicals versos d'amor.

Joan Vinyoli tradueix a Noves versions de Rilke al poeta germànic. El poema té el títol de Apaga aquests ulls meus. Resulta difícil no deixar-se arrossegar per la força d'aquests versos.

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

Deixo dos interessant enllaços a l'obra de Rilke:

- Els sonets a Orfeu, traducció de Alfred Badia

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Rainer_Maria_Rilke

Tornar al blog Antigua Vamurta

Poesia Runa, de Vinyoli

Joan Vinyoli és un d'aquells casos de poeta entre línies. Tot i assolir un cert grau de popularitat i reconeixement, penso que avui no se'l recorda com es correspon a la seva obra, les seves magnífiques traduccions i el seu llegat intel·lectual.

Bé recordo les seves magnífiques traduccions de Rilke al català i el seu “Vent d'Aram”, un llibre tòtem per a mi. De totes dues coses en parlaré. Hi ha tants i tan bons poetes per oblidar a Vinyoli?

Aquí deixo RUNA, la condensació poètica del llibre “Encara les paraules”.

RUNA
 

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus , una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc  amb sord ,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

Tornar al blog Antigua Vamurta

Descomposició

Una poesia sorgida de la xafogor, d'un dia d'estiu qualsevol. És un d'aquells poemes que, perdut, em van sorprendre anys després, quan el vaig trobar. Remotament inspirada en L'estranger, de Camus. Una poesia de la intuició.

* pressionables i sobreexposició no figuren als diccionaris. Una llàstima. Una petita llicència.

                        Descomposició

Tota aquesta sorra que cau

damunt els caps dels vianants

d'ulls com tirites, aquest sol

assegut damunt com un jutge

els trams es fan eternitats,

llargs, arrossegant tot, el cos

sense massa bé ser ningú.

Tan tous, tan pressionables.

Pels carrers una única

llum domina i aplana,

els colors de la corba.

També hi ha l'altre temps

però tothom recela

i el guarda a la butxaca

com una gran penyora.

Sobrexposats al ambre...

Quan la ciutat es vincla

hi ha una pausa, creus

ser igual i no ets.

Els volums s'estructuren:

ara l'ombra que neix

ara que tornen les persones

i el déu dels vents torna també;

corre per aquí el diable,

pot ser aquella dona grassa

que puja per les Rambles,

avui que tot s'assembla

esborrem tots els focs

que deixen les acàcies.

                                    Igor Kutuzov

Tornar al blog Antigua Vamurta

Rilke, Una dama al balcó

Un dels millors poetes, l'alemany Rainer Maria Rilke (Praga, 1875- Valmont 1926), entre moltes joies, va plasmar aquesta “Una dama al balcó”. Tot l'art de la subtilesa i la potència de les imatges que eleven la poesia. Plasticitat i una emotivitat amagada. Foscor i claror en un mateix pla i la circularitat de poemes com «La pantera». Un motiu que no és quasi res per un magnífic poema. L'objecte i la mirada poètica.

                       Una dama al balcó

De sobte, ella apareix, embolcallada pel vent,

clara dins la claror, talment arrabassada,

i la cambra, tallada de biaix,

omple el dintell al seu darrera,

fosca com el fons d'un camafeu

els extrems del qual són franges de llum;

i a tu et sembla que el vespre no hi era

abans que ella aparegués per deixar anar, encara,

a la barana un poc de si mateixa:

novament les mans per sentir-se lleugeres

com oferint-se al cel entre els rengles

de cases, mòbil a tots els vents.

Tornar al blog Antigua Vamurta

Eugenio Montale, Meriggiare

Esplèndid poeta, esplèndid poema, Eugenio Montale escriu «Meriggiare», una cosa bèstia, una genialitat! I això, que llegit no sembla dir pas massa cosa. Va rebre el Nobel de Literatura al 1975. Allí a Suècia no sempre s'equivoquen. Montale, ben traduït, és impressionant.

Traducció de Josep Junyent per l'al.lucinant llibre "Poetes del Segle XX" (1984), d'Edicions Del Mall.

Una supereditorial minúscula que ja no existeix. Som així de misèries per aquí. Ara, el poema de Montale.

MIDIEJAR


Migdiejar pàl.lid i absort
prop d'un roent mur de tanca d'hort.
Escoltar entre aranyoners i abriülls
vols de merles, frecs de serps.

A les clivelles de la terra o a l'arvella
espiar les fileres de rosses formigues
que ara es trenquen o s'entrecreuen
a dalt de minúscules bigues.

Veure entre frondes el palpitar llunyà
de les escates de mar
mentre s'alcen trèmols címbals
de cigales dels tossals calbs.

I caminant al sol que enlluerna
sentir amb trista meravella
que hi ha tota la vida i la seva lluita
en aquest resseguir un mur tot ple, a dalt,
de trossos de cul-de-gots tallants.

Tornar al blog Antigua Vamurta