Diu l'home Solitari

By Igor

En aquest pis no s'hi escolta massa soroll. æ El suburbi penso que és tot silenciós §, sense escoles, on m'arriba de tant en tant § un breu ressò d'algun veí fent la mudança. ± Visc al meu pis amb pocs mobles i cap mirall.< Recordant-lo, les estances semblen estretes,╚ amples només per un sol llit; * algú tombat mirant parets aigualides i sostres blancs. ┴ El celobert és fosc. Dormo prop la finestra i així, tants cops, ┼ sóc desvetllat pels molts silencis d'aquests carrers ╩ per on volto gravitant sempre lentament sobre les llacunes dels estius.\M'apropo fins al pont, on a l'altre costat hi ha un barri d'arbres alts ├ i fanals corcats que s'encenen i s'apaguen sense sentit. ♠ Torno al pis després del passeig, esperant. ╝ Em moc, passadís amunt, passadís avall com un sac, Þ incapaç d'entendre aquest neguit, » obrint portes que sé que duen a altres portes. æ Als vespres m'agrada baixar fins on ← comencen les cases, al peu del turó. ┼ Allí m'arriben els crits d'eixams de gavines ¼ que m'acompanyen fins que l'eixord em cansa i torno amunt. ¬ Entro al meu pis, volto per les habitacions, ÷ travesso les cambres i a la fi m'estic quiet, ╩ segur que alguna cosa succeirà aviat ░ i podré marxar d'aquí i no tornar mai més. stop

                                           Igor Kutuzov

Algú m'ha cridat, de Vinyoli

Com l'anterior poema era el “El Pi de Formentor” he pensat que seria bo recordar un poema de Vinyoli, “Algú m'ha cridat”, pertanyent al seu poemari El Callat. És una de les seves peces més famoses, on és present aquest desassossec que et deixa baldat al llit. Parla d'un arbre, altre cop, que mira a la mar. Parla d'un sentit que sembla escapar-se, que som incapaços d'abraçar. D'un temps de plenitud que contrasta amb els límits del temps present. Bé, no és el primer ni l'últim que canta a la melangia.

El Callat és un magnífic llibre de poemes, tot i així el recull que més m'agrada d'aquest home amb pinta de funcionari extraviat en un revolt és Vent d'Aram, del que he de parlar.

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel•lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il•luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,                                                                 
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

El Pi de Formentor

Segurament és un poema que es llegeix millor al mes d'octubre. Miquel Costa i Llobera (1854-1922) parla a través de l'arbre, però jo crec que hi ha alguna cosa més. Un no sé què etern, tel·lúric en aquesta rima consonant de mossèn Llobera. Fou escrit al 1875. Evidentment els pins de Mallorca segueixen al seu lloc, ben arrelats a la terra tot i el vent del nord. Llobera ha marxat, natros també ho farem i aquest pi de Formentor seguirà al seu lloc, feliçment, com la impecable mètrica dels següents versos.

És una recomanació de la camarada Aina Rotger Vives, que el va citar en aquest blog. A més, pels que no som baleàrics ni foners de Aníbal, aquesta poesia ens regala paraules noves, que potser arriben del fons del temps.

                            El Pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

                            sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

                                 com l'au dels temporals.

Poesia Orenetes i Sang

És clar que és un poema amb orenetes. Una poesía de la creació. Un poema d'un home que va creure ser un ocell i un ocell...Un poema a l'oreneta i d'orenetes. Una poesia que parla d'allò que és tan difícil d'expressar.

Fils de Carn

Temps era i és com avui

quan dret on mor el carrer

vaig veure córrer els fils

de cent orenetes, els becs

tibant l'espai fins cosir

la meva carn amb esteles.

Les veus i els fils em travessen

fins fer-me ser transparent,

suspès en una marea

de formes, veig els paral·lels.

Oblido ser el que era,

somio ser una au

Orenetes, by Igor.

ingràvida abandonant

la terra. Esberlar el vespre!

Apunyalar el vidre blau!

I veig el món, una verda

i fina serp sobre el fang;

allí baix brillen lluernes...

El món és una adherència

que l'au deixa fent un vol

rasant, s'eleva sobre la volta

travessa les reixes

dels núvols i quan

creu ser una sageta,

-un udol d'acer roent-

el seu reflex s'arrela,

l'oreneta davalla

i l'au pensa que és home,

carn que somia

a la casa dels anhels,

esperant ser no mortal.

L'home somia ser una au,

esquinçar el tou rostre dels déus

travessar el fosc ventre del temps.

                                                             Igor Kutuzov

El secret de Gabriel Ferrater

L'amor i l'odi, el temps, les relacions entre dones i homes. De tot això en parlava Ferrater. I d'altres coses, moltes altres.

Que un poema és una ferralla que mai no acaba de trobar la seva forma exacte, és força conegut. El poeta Gabriel Ferrater ens ho demostra en aquestes dos versions de la poesia El Secret.

Versió del poemari Da nuces pueris, 1960

(...)

Riurem també, i guardarem el secret.

I sobretot després, quan els turmenti

d'haver-se descobert que no es volien

tal com eren i hauran tornat a ser,

i s'agermanin tots en l'odi mutu, (...)

Versió a Les dones i els dies, 1968

(...)

riurem també, i guardarem el secret.

I més que mai, quan vindrà que els turmenti

l'esquinç del vespre pur (quan trepitjaven

caretes, i la pell al descobert

els deia tot el fàstic de com eren

abans: tal com hauran tornat a ser)

i s'agermanin tots dins l'odi mutu. (...)

Una visió amarga del món, dels homes. I a la segona versió, un allunyament del objecte del poema. És l'altre Ferrater.