El Pi de Formentor

Segurament és un poema que es llegeix millor al mes d'octubre. Miquel Costa i Llobera (1854-1922) parla a través de l'arbre, però jo crec que hi ha alguna cosa més. Un no sé què etern, tel·lúric en aquesta rima consonant de mossèn Llobera. Fou escrit al 1875. Evidentment els pins de Mallorca segueixen al seu lloc, ben arrelats a la terra tot i el vent del nord. Llobera ha marxat, natros també ho farem i aquest pi de Formentor seguirà al seu lloc, feliçment, com la impecable mètrica dels següents versos.

És una recomanació de la camarada Aina Rotger Vives, que el va citar en aquest blog. A més, pels que no som baleàrics ni foners de Aníbal, aquesta poesia ens regala paraules noves, que potser arriben del fons del temps.

                            El Pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

                            sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

                                 com l'au dels temporals.