 |
| El poeta Verlaine |
Poemes
d'en Baudelaire, Verlaine, Rimbaud i Mallarmé, poetes
francesos en català. Són aquests quatre autors els
millors, penso, d'aquell moviment poètic del segle XIX tot i
que en Baudelaire en va ser el pare, l'antecessor amb les seves Flors
del Mal i els altres ràpidament va passar a escriure poesies
amb una veu pròpia i molt singular.
La
música (fragment)
La
música sovint em porta com una mar!
Vers ma pàl·lida
estrella,
Sota un plafó de boira o dins d'un vast
èter,
Navegue a la vela;
 |
| Baudelaire, amb aquesta expressió tan... |
El
simbolisme és un d'aquells moviments, entre l'esglaó
dels romàntics i la bogeria dels surrealistes, que es confonen
amb el ràpid ball del temps: parnasians, decadents,
rafaelites... Tot és una voluntat de superar anteriors
òptiques, cercant expressar allò impossible que es feia
dels poetes: el misteri, la llum d'una tarda que no hi tornarà
a ser, l'ésser que sent una veu, un instant, o entén
alguna cosa que oblida un segon després.
A
la poesia francesa es succeïxen les modernitats. Els grans són
els mencionats Baudelaire, Rimbaud, Mallaré i Verlaine que es
capbussen a la recerca d'allò desconegut i per fer-ho fan ús
dels símbols.
Al
1883 Pau Verlaine publica Els poetes maleïts (Les
poètes maudits), que d'alguna manera defineix el moviment
i assenyala els seus intèrprets: Tristan Corbière,
Arthur Rimbaud i Stéphane Mallarmé. Comparteixen una
consciència de sentir-se aïllats, exiliats de la societat
que no els escolta ni comprèn. Es senten condemnats en el
silenci, maleïts, doncs. Això queda reflexat al poema
L'Albatros, de Baudelarie, del que deixo la darrera estrofa que he
traduït del castellà.
El
poeta, aquell príncep dels núvols, que habita
lliure
a la tempesta, en tot és semblant;
exiliat
de la terra, entre el poble que crida
li
impedeixen caminar ses ales de gegant.
Creuen
que el món, la natura, les coses, el sentiment i la manera de
veure-les estan connectades en una xarxa sense fi de símbols i
associacions. Les formes no són altre cosa que la
representació d'aquests símbols. Una mica platonians,
aquests. La funció de la poesia no és altre cosa que
identificar aquests símbols i les corresponents associacions,
entre el món espiritual i el món material. Un xis
agoserat, crec, que pressuposa l'existència d'un món
espiritual, fet que seria el punt de partida d'una llarga discussió.
Això
sí, els quatre grans simbolistes francesos van aconseguir
poemes bells, diferents, sovint respectant i introduint petites i
subtils variables al metre clàssic.
Hi
ha una fusió de plans, entre el món material i altres
dimensions (van avançar d'alguna manera la teoria de les
cordes, de la física???), una connexió entre la
realitat sensorial i la més pura abstracció, d'on
sorgeix el símbol.
 |
| El jove Rimbaud |
En
qualsevol cas, val la pena llegir-los o descubrir-los o recordar-los.
Poques vegades els poetes han volat tan alt i amb tanta ambició.
Rimbaud
EL
VAIXELL EBRI (fragment)
Mentre jo davallava pels Rius
impertorbables,
Ja no em sentia més guiat pels
sirgadors:
Els Pells-Roges cridaires els van prendre per blancs
I
els van clavar tots nus a les posts de colors.
Detesto tota
mena d'equipatges,
Qui porta blats flamencs o bé cotons
anglesos.
Quan amb els sirgadors han acabat tals escàndols,
Les
Aigües m'han deixat baixar per on em plau.
En el
clapotejar furiós de marees,
Jo, l'altre hivern, més
sord que el cervell dels infants,
Vaig córrer! I les
Penínsules desamarrades
Poc han sofert caos més
triomfals.
La tempesta ha aplaudit els meus afanys
marítims.
Com un tap, de lleuger, he ballat per les
ones,
Que algú en diu eternals portadores de víctimes,
Deu
nits, sense enyorar l'ull obtús dels fanals.
Més
dolça que als infants la carn de pomes àcides,
Penetra
l'aigua verda la fusta del meu casc,
I les taques de vins blaus i
de vomitades
Em renten i dispersen àncora i governall.
I
de llavors ençà m'he banyat al Poema
De la Mar,
amarada d'astres i lactescent,
Devorant els atzurs verds on,
flotant pàl.lidI atret, un ofegat pensiu baixa a vegades;
Traducció
de Joan Brossa
Mallarmé.
LA
TOMBA D’EDGAR POE
¡Tal com en fi Ell mateix
l’eternitat el torna,
el Poeta suscita amb una espasa nua
el
seu segle espantat de no haver conegut
que la mort triomfava en
aquesta veu rara!
Ells, com un vil esglai d’hidra antany
sentint l’àngel
aquell sentit més pur donar als
mots de la tribu,
proclamaren molt alt l’embruixament begut
dins
l’ona sense honor d’alguna obscura mescla.
Enemics de la
terra i del núvol, oh greuge!,
si no esculpeix un baix
relleu, la nostra idea,
amb què, enlluernadora, la tomba de
Poe s’orni,
calm bloc ací caigut d’algun desastre
fosc,
que aquest granit almenys mostri sempre el seu límit
als
vols de la Blasfèmia, negres dins el futur.
(Trad.
Marià Villangómez)
Paul
Verlaine
ABANS
QUE DESAPAREGUIS
Abans que desapareguis,
pàl·lid
estel matinal
-cents de guatlles
canten pel
farigolar-,
gira devers el poeta
que té els ulls
tots plens d’amor
-ja l’alosa
munta al
cel amb la claror-,
gira el teu esguard que nega
l’aurora
en el seu atzur
-quina joia
entre els camps
de blat madur-,
després el meu pensament
fes brillar
allà lluny, molt lluny
-la
rosada
alegrement al fenc lluu-,
dins el dolç somni
on s’agita
l’amada que encara dorm...
-Au, de pressa,
perquè vet aquí el sol d’or-.
(Trad. Marià Villangómez)
raspat per la inclement ciutat
que t'assenyala com a repudiada.
