Poetes simbolistes. Baudelaire, Verlaine, Rimbaud i Mallarmé

El poeta Verlaine

Poemes d'en Baudelaire, Verlaine, Rimbaud i Mallarmé, poetes francesos en català. Són aquests quatre autors els millors, penso, d'aquell moviment poètic del segle XIX tot i que en Baudelaire en va ser el pare, l'antecessor amb les seves Flors del Mal i els altres ràpidament va passar a escriure poesies amb una veu pròpia i molt singular.

La música (fragment)

La música sovint em porta com una mar!
Vers ma pàl·lida estrella,
Sota un plafó de boira o dins d'un vast èter,
Navegue a la vela;

Baudelaire, amb aquesta expressió tan...

El simbolisme és un d'aquells moviments, entre l'esglaó dels romàntics i la bogeria dels surrealistes, que es confonen amb el ràpid ball del temps: parnasians, decadents, rafaelites... Tot és una voluntat de superar anteriors òptiques, cercant expressar allò impossible que es feia dels poetes: el misteri, la llum d'una tarda que no hi tornarà a ser, l'ésser que sent una veu, un instant, o entén alguna cosa que oblida un segon després.

A la poesia francesa es succeïxen les modernitats. Els grans són els mencionats Baudelaire, Rimbaud, Mallaré i Verlaine que es capbussen a la recerca d'allò desconegut i per fer-ho fan ús dels símbols.

Al 1883 Pau Verlaine publica Els poetes maleïts (Les poètes maudits), que d'alguna manera defineix el moviment i assenyala els seus intèrprets: Tristan Corbière, Arthur Rimbaud i Stéphane Mallarmé. Comparteixen una consciència de sentir-se aïllats, exiliats de la societat que no els escolta ni comprèn. Es senten condemnats en el silenci, maleïts, doncs. Això queda reflexat al poema L'Albatros, de Baudelarie, del que deixo la darrera estrofa que he traduït del castellà.

El poeta, aquell príncep dels núvols, que habita

lliure a la tempesta, en tot és semblant;

exiliat de la terra, entre el poble que crida

li impedeixen caminar ses ales de gegant.

Creuen que el món, la natura, les coses, el sentiment i la manera de veure-les estan connectades en una xarxa sense fi de símbols i associacions. Les formes no són altre cosa que la representació d'aquests símbols. Una mica platonians, aquests. La funció de la poesia no és altre cosa que identificar aquests símbols i les corresponents associacions, entre el món espiritual i el món material. Un xis agoserat, crec, que pressuposa l'existència d'un món espiritual, fet que seria el punt de partida d'una llarga discussió.

Això sí, els quatre grans simbolistes francesos van aconseguir poemes bells, diferents, sovint respectant i introduint petites i subtils variables al metre clàssic.

Hi ha una fusió de plans, entre el món material i altres dimensions (van avançar d'alguna manera la teoria de les cordes, de la física???), una connexió entre la realitat sensorial i la més pura abstracció, d'on sorgeix el símbol.

El jove Rimbaud

En qualsevol cas, val la pena llegir-los o descubrir-los o recordar-los. Poques vegades els poetes han volat tan alt i amb tanta ambició.

Rimbaud

EL VAIXELL EBRI (fragment)

Mentre jo davallava pels Rius impertorbables,
Ja no em sentia més guiat pels sirgadors:
Els Pells-Roges cridaires els van prendre per blancs
I els van clavar tots nus a les posts de colors.

Detesto tota mena d'equipatges,
Qui porta blats flamencs o bé cotons anglesos.
Quan amb els sirgadors han acabat tals escàndols,
Les Aigües m'han deixat baixar per on em plau.

En el clapotejar furiós de marees,
Jo, l'altre hivern, més sord que el cervell dels infants,
Vaig córrer! I les Penínsules desamarrades
Poc han sofert caos més triomfals.

La tempesta ha aplaudit els meus afanys marítims.
Com un tap, de lleuger, he ballat per les ones,
Que algú en diu eternals portadores de víctimes,
Deu nits, sense enyorar l'ull obtús dels fanals.

Més dolça que als infants la carn de pomes àcides,
Penetra l'aigua verda la fusta del meu casc,
I les taques de vins blaus i de vomitades
Em renten i dispersen àncora i governall.

I de llavors ençà m'he banyat al Poema
De la Mar, amarada d'astres i lactescent,
Devorant els atzurs verds on, flotant pàl.lidI atret, un ofegat pensiu baixa a vegades;

Traducció de Joan Brossa

Mallarmé.

LA TOMBA D’EDGAR POE

¡Tal com en fi Ell mateix l’eternitat el torna,
el Poeta suscita amb una espasa nua
el seu segle espantat de no haver conegut
que la mort triomfava en aquesta veu rara!

Ells, com un vil esglai d’hidra antany sentint l’àngel
aquell sentit més pur donar als mots de la tribu,
proclamaren molt alt l’embruixament begut
dins l’ona sense honor d’alguna obscura mescla.

Enemics de la terra i del núvol, oh greuge!,
si no esculpeix un baix relleu, la nostra idea,
amb què, enlluernadora, la tomba de Poe s’orni,

calm bloc ací caigut d’algun desastre fosc,
que aquest granit almenys mostri sempre el seu límit
als vols de la Blasfèmia, negres dins el futur.

(Trad. Marià Villangómez)

Paul Verlaine

ABANS QUE DESAPAREGUIS

Abans que desapareguis,
pàl·lid estel matinal
    -cents de guatlles
canten pel farigolar-,

gira devers el poeta
que té els ulls tots plens d’amor
    -ja l’alosa
munta al cel amb la claror-,

gira el teu esguard que nega
l’aurora en el seu atzur
    -quina joia
entre els camps de blat madur-,

després el meu pensament
fes brillar allà lluny, molt lluny
    -la rosada
alegrement al fenc lluu-,

dins el dolç somni on s’agita
l’amada que encara dorm...
    -Au, de pressa,
perquè vet aquí el sol d’or-.

(Trad. Marià Villangómez)