Passing Shot, de Vinyoli. La poesia i el tenis.

Doncs arriba en Joan Vinyoli i d'una cosa tan poc poètica com una xarxa de tenis, n'obté un bon poema, aquest Passing-Shot, amb anglicisme inclòs, circular, un xic ofegant, amb un puntet d'ironia. Personalment, el poeta Vinyoli em va entusiasmar amb aquell llibre, Vent d'Aram, però aquí demostra com, algunes vegades l'objecte poètic no és tan determinant. Allò determinant és la mirada. Faré com ell, «aniré mal corrent, mal caient, no sabent / o no tenint valor per acabar /sense un crit ni una queixa». Tota una lliçó moral.

PASSING-SHOT

Instal.lat ja de temps en una
plataforma de somnis
estèrils, desfibrats, sense un ordit,
per contrast amb el joc
de cada dia a la pista
vermella, piconada,
on reboten duríssimes a cada
cop les pilotes de fúria que em llancen
els contraris,
com un boig, ara al fons,
ara a la xarxa, intento córrer,
saltar, ajupir-me, redreçar-me,
mai prou flexible, mai prou fort, mai a temps
a tornar els passing-shots que em tiren
a cada instant.
Sé prou que tinc
perduda la partida, que de res
no serveixen els breus
moments de descans entre joc
i joc, la tovallola humida
que et mulla el front, el vas
de tònica o de te
-no cal pensar en el dòping,
que per això ja és tard.
Ara jo dic: què fer
de la resta de vida que em queda,
massa gastada, massa inútil
per seguir el joc?
M’ho sé: fins a l’últim
dia de tots
aniré mal corrent, mal caient, no sabent
o no tenint valor per acabar
sense un crit ni una queixa.
M’instal.lo novament
a la petita plataforma
dels somnis, cada cop
més fràgil, sempre a punt
de caure i despertar-me
del tot.