Alejandra Pizarnik i el Poema para el padre

Alejandra Pizarnik (1936-1972), una de les grans renovadores de la literatura argentina y de retruc, de las lletres hispanes a finales del seixanta, principis dels setanta. Una veu única, potser, que en aquest poema a la mort del seu pare, ens va deixar una bella angoixa poètica.

Estic acabant de llegir la seva obra completa. Potser no tot el que va escriure m'entusiasme en el mateix grau però sí, i especialment a la seva darrera obra, té contes, relats i poemes esclatants. D'aquells que sents, després d'haver-los llegit, una profunda estupefacció, com si t'haguessin fotut un inesperat cop de paella al clatell. Temàtica apart, Pizarnik, va renovar l'estil. La manera de cantar, la manera de mirar, de percebre i plasmar-ho. Bé, junt amb la gran Olga Orozco, Alejandra Pizarnik és una de les grans poetesses argentines. Malauradament és va llevar la vida als 36 anys després d'una llarga depressió. És impossible de dir fins a on hagués arribat, el que sí sé és que l'obra de Pizarnik que m'al·lucina del tot és l´ultima. Increíble. En el poema que us deixo, Poema para el pare, parla de la mort, de com l'enyorava i com va marcar la mort d'aquest, d'ulls blaus. Las metáforas, les imatges, l'expressió poètica són d'una gran emotivitat i força. Cal dir que l'escriptora composava des de les ombres.

Poema para el padre

Y fue entonces
que con la lengua muerta y fría en la boca
cantó la canción que le dejaron cantar
en este mundo de jardines obscenos y de sombras
                          que venían a deshora a recordarle
                          cantos de su tiempo de muchacho
en el que no podía cantar la canción que quería cantar
la canción que le dejaron cantar
sino a través de sus ojos azules ausentes
de su boca ausente
de su voz ausente.
Entonces, desde la torre más alta de la ausencia
su canto resonó en la opacidad de lo ocultado
en la extensión silenciosa
llena de oquedades movedizas como las palabras que escribo.

I aquí un segon poema. Altre cop la foscor hi és present. Més abaix deixo un bon vídeo on es reciten els seus textos, molt bé, m'ha semblat.


La mesa verde

El sol como un gran animal demasiado amarillo. Es una suerte que nadie me
ayude. Nada más peligroso, cuando se necesita ayuda, que recibir ayuda.

Pero a mi noche no la mata ningún sol.

¿Tendré tiempo para hacerme una máscara cuando emerja de la sombra?

Me pruebo en el lenguaje en que compruebo el peso de mis muertos.

El mar esconde sus muertos. Porque lo de abajo tiene que quedar abajo.