Sylvia Plath, la poesia d'Arbres d'hivern

El llibre de poesia Arbres d'hivern va ser el tercer de la curta obra poètica de Sylvia Plath, poetessa nord-amerciana. Escrits durant els darrers nous mesos de vida de l'escriptora, abans de morir per suïcidi al 1936, als 31 anys. Ariel i Crossing the Water són els llibres anteriors, també escrits en molts pocs mesos abans de morir. Arbres d'hivern és un llibre confessional, una poesia personal, d'una dona profundament trasbalsada.

Parlar dels poemes de Sylvia Plath és parlar de risc, de monstres interiors sense nom ni rostre, diuen que força influenciats pel també poeta Robert Lowell (1917-1977). A Arbres d'hivern es troba una poesia de vers breu i sintètic, on gran part de la força del poema rau en les potents imatges, a vegades fen ús dels mites, de Sylvia Plath. Com l'obra de Alejandra Pizarnik, el post de va pocs dies, els versos provenen de la foscor, de la depressió, on la mort voleia constantment.

L'edició catalana de Arbres d'Hivern data del 1985, de Edicions del Mall, gran editorial de poesia. El magnífic pròleg és de Marta Pessarrodona i les traduccions van ser de Montserrat Abelló.

Com gairebé qualsevol que conegui la figura de Sylvia Plath sap, ella és el tema central d'un dels millors llibres de poesia mai escrits, les Cartes d'aniversari (Birthday Letters) del qui va ser el seu marit i legatari de la seva obra, el poeta britànic Ted Hughes, a qui durant molts anys va ser acusat de ser la causa del suïcidi de la seva ex-dona. Després de llegir les Cartes d'aniversari es pensa una altre cosa. En tot cas, Ted Hughes va encarregar-se de publicar els llibres de poemes de la seva primera dona morta amb cura.

Dona sense fills

La matriu
sacseja la seva beina, la lluna
es despèn de l'arbre sense saber on anar.
El meu paisatge és una mà sense cap ratlla,
els camins lligats en un nus,
el nus sóc jo,
jo la rosa que aconseguiu:
aquest cos,
aquest ivori
diví com el crit d'un infant.
Com una aranya, teixeixo miralls,
fidels a la meva imatge,
no dic res sinó sang.
Tasteu-la, vermella i fosca!
I la meva selva
el meu funeral,
i aquesta muntanya i aquesta
lluentor de les boques dels cadàvers.

                              (Traducció de Montserrat Abelló, Arbres d'hivern, editat al 1985 per l'editorial Llibres de Mall)

Per un fill sense pare

Te n'adonaràs d'una absència, tot seguit,
que creix vora teu, com un arbre,
un arbre de mort, sense color, un eucaliptus d'Austràlia
que s'esclarissa, capat pel llampec -una il.lusió,
i un cel com les anques d'un porc, una manca total d'atenció.
Però ara mateix estàs mut.
I m'agrada la teva estupidesa,
el seu mirall cec. Hi miro dins
i no trobo d'altre rostre que el meu, i et sembla divertit.
És bo per a mi
que m'agafis el nas, un esglaó.
Un dia potser palaparàs el que és injust,
els petits cranis, els cims blaus desfets, el terrible silenci.
Fins aleshores els teus somriures són moneda fàcil.

(Traducció de Montserrat Abelló, Arbres d'hivern, editat al 1985 per l'editorial Llibres de Mall)

El seu marit (el pare de l'anterior poema?), el conegut poeta Ted Hughes va escriure molt sobre ella i en un poema fa referència a la obra poètica de Sylvia Plath. Acabo amb aquesta cita del bard britànic.

«Ara tot el que la gent troba
és el teu llibre de color groc, la màscara buida
del teu geni.
La màscara
de qui, obrint els braços per abraçar-te,
et va devorara.»