Descomposició

Una poesia sorgida de la xafogor, d'un dia d'estiu qualsevol. És un d'aquells poemes que, perdut, em van sorprendre anys després, quan el vaig trobar. Remotament inspirada en L'estranger, de Camus. Una poesia de la intuició.

* pressionables i sobreexposició no figuren als diccionaris. Una llàstima. Una petita llicència.

                        Descomposició

Tota aquesta sorra que cau

damunt els caps dels vianants

d'ulls com tirites, aquest sol

assegut damunt com un jutge

els trams es fan eternitats,

llargs, arrossegant tot, el cos

sense massa bé ser ningú.

Tan tous, tan pressionables.

Pels carrers una única

llum domina i aplana,

els colors de la corba.

També hi ha l'altre temps

però tothom recela

i el guarda a la butxaca

com una gran penyora.

Sobrexposats al ambre...

Quan la ciutat es vincla

hi ha una pausa, creus

ser igual i no ets.

Els volums s'estructuren:

ara l'ombra que neix

ara que tornen les persones

i el déu dels vents torna també;

corre per aquí el diable,

pot ser aquella dona grassa

que puja per les Rambles,

avui que tot s'assembla

esborrem tots els focs

que deixen les acàcies.

                                    Igor Kutuzov

Tornar al blog Antigua Vamurta

Rilke, Una dama al balcó

Un dels millors poetes, l'alemany Rainer Maria Rilke (Praga, 1875- Valmont 1926), entre moltes joies, va plasmar aquesta “Una dama al balcó”. Tot l'art de la subtilesa i la potència de les imatges que eleven la poesia. Plasticitat i una emotivitat amagada. Foscor i claror en un mateix pla i la circularitat de poemes com «La pantera». Un motiu que no és quasi res per un magnífic poema. L'objecte i la mirada poètica.

                       Una dama al balcó

De sobte, ella apareix, embolcallada pel vent,

clara dins la claror, talment arrabassada,

i la cambra, tallada de biaix,

omple el dintell al seu darrera,

fosca com el fons d'un camafeu

els extrems del qual són franges de llum;

i a tu et sembla que el vespre no hi era

abans que ella aparegués per deixar anar, encara,

a la barana un poc de si mateixa:

novament les mans per sentir-se lleugeres

com oferint-se al cel entre els rengles

de cases, mòbil a tots els vents.

Tornar al blog Antigua Vamurta

Eugenio Montale, Meriggiare

Esplèndid poeta, esplèndid poema, Eugenio Montale escriu «Meriggiare», una cosa bèstia, una genialitat! I això, que llegit no sembla dir pas massa cosa. Va rebre el Nobel de Literatura al 1975. Allí a Suècia no sempre s'equivoquen. Montale, ben traduït, és impressionant.

Traducció de Josep Junyent per l'al.lucinant llibre "Poetes del Segle XX" (1984), d'Edicions Del Mall.

Una supereditorial minúscula que ja no existeix. Som així de misèries per aquí. Ara, el poema de Montale.

MIDIEJAR


Migdiejar pàl.lid i absort
prop d'un roent mur de tanca d'hort.
Escoltar entre aranyoners i abriülls
vols de merles, frecs de serps.

A les clivelles de la terra o a l'arvella
espiar les fileres de rosses formigues
que ara es trenquen o s'entrecreuen
a dalt de minúscules bigues.

Veure entre frondes el palpitar llunyà
de les escates de mar
mentre s'alcen trèmols címbals
de cigales dels tossals calbs.

I caminant al sol que enlluerna
sentir amb trista meravella
que hi ha tota la vida i la seva lluita
en aquest resseguir un mur tot ple, a dalt,
de trossos de cul-de-gots tallants.

Tornar al blog Antigua Vamurta

Poema Eròtic

Una poesia eròtica curta, un poema eròtic en català, una aproximació al desig.

Poema Eròtic

Majestat ets tu                                                              

quan nua

al matí, m'abandones

a la crisàlide

on hem dormit.

Deixant un vel d'espuma

—algú més l'ha vist?—

creues l'espai

esmicoles la llum

i amb gest imperial,

quan encara és meu

l'onatge i el salobre,

al balcó t'abraones.

És això l'amor?

Imaginar els teus

mugrons al sol,

cruspir l'instant,

la teva esquena

blava

regalimant estiu.              

                         by Igor Kutuzov

                           

Gemma Gorga, Llibre dels minuts

Gemma Gorga

Com menjar xocolata. Així m'he sentit després de tornar a llegir la poetessa Gemma Gorga i el seu poemari «Llibre dels minuts». Corporal prosa poètica, bella, encisadora i, al mateix temps, divertida i profunda.

La virtut d'un ús d'un llenguatge senzill i comprimit. És la combinació entre les paraules, la sinuositat de la frase poètica, la que dóna vivesa, complexitat i joc. Gemma Gorga aixeca imatges nítides, hi ha gairebé una traçabilitat en la seva aquarel·la de prosa i poesia que és molt d'agrair.

«És una casa vella, a muntanya, amb portes que grinyolen i amb una humitat que l'envolta tothora, com un drap de cuina xop de vinagre».

En un llibre que s'endinsa en els passadissos de l'amor, de l'existència, del temps i dels sentits, fins i tot hi ha lloc per l'humor, un humor amagat i subtil. La poesia amorosa, en mans (o dits) de Gemma Gorga és una festa, un cant. Gràcies. Estic cansat de vestits estripats i obsessions i traumes que no valen per a res. Si el llibre de poesia ens parla de pèrdues, aquestes no resulten melodramàtiques ni excessivament construïdes amb llagrimall, com tantes vegades succeïx.

La poetessa, penso, davant de tot, indaga. Hi ha un component de recerca, que crec que és una de les raons per escriure i llegir poesia; entendre, preguntar, intuir. Xocolata. Tan recomendable com la xocolata.

«A l'horabaixa, rere els finestrals que donaven a l'any mil nou-cents setanta-quatre, les orenetes passaven xisclant, com si volguessin esquinçar la creu del cel».

Tornar al blog Antigua Vamurta